Dissabte, 18 de setembre de 2021 - Edició 1149
La República

‘Ni con tres vidas que tuviera’ arriba com un “crit” al diàleg a la Sala Atrium

ACN Barcelona.-‘Ni con tres vides que tuviera’, l’aplaudit espectacle de José Pascual Abellán basat en l’entrevista de Jordi Évole a l’ex membre d’ETA penedit Iñaki Rekarte, fa parada a Barcelona […]

Avatar
Agències 01/07/2019

ACN Barcelona.-‘Ni con tres vides que tuviera’, l’aplaudit espectacle de José Pascual Abellán basat en l’entrevista de Jordi Évole a l’ex membre d’ETA penedit Iñaki Rekarte, fa parada a Barcelona per tancar la temporada teatral de la Sala Atrium, del 3 al 14 de juliol. L’obra és una combinació de teatre documental (basat en aquesta i altres entrevistes, així com en la carta que la filla d’una de les víctimes de Rekarte va escriure poc després de l’atemptat que va acabar amb la vida dels seus pares) amb una part de ficció que imagina un encontre entre víctima i botxí. Pel seu autor, la peça és un “crit” a través del qual formula les preguntes que ell es va fer respecte com s’ha de considerar l’ex etarra. És també una invitació al diàleg i una presa de partit, en el sentit que escoltar no només les víctimes sinó el seu victimari “obre un ventall per entendre les coses”.

Ni con tres vides que tuviera’ està protagonitzada per Nacho Hevia (en el paper de Jordi Évole), Lucía Esteso (la filla del matrimoni mort a mans d’ETA) i Jorge Cabrera, que va estar nominat als darrers Premis Max per la seva interpretació de l’ex terrorista Iñaki Rekarte. La direcció de l’obra és de Zara Sobral. José Pascual Abellán va imaginar l’obra poc després de veure a la televisió l’entrevista del programa ‘Salvados’ a Rekarte. Impactat i amb moltes preguntes per fer, va començar a pensar que seria bo que “aquell sentiment” seu s’estengués més enllà de l’entrevista. El dramaturg va contactar amb “les tres parts”: la productora d’Évole, l’ex etarra i la filla del matrimoni víctima del seu atemptat, amb respostes diferents. L’espectacle es basa doncs en aquestes “tres potes”, dues de teatre documental (on es reprodueix tant l’entrevista com la carta al director que va enviar la noia reaccionant a la seva emissió) i la tercera de pura ficció. És a la part final de l’espectacle on Abellán escriu una trobada –que mai s’ha produït- entre Rekarte i la filla de les víctimes. “Volia saber com hauria estat una trobada entre ells, volia explorar-ho, i volia el seu beneplàcit per fer-ho”. Per això va contactar amb les tres parts. A ‘Salvados’ els va semblar molt bé, i a Rekarte també, fins el punt que va convidar el dramaturg a fer una trobada (que ell va declinar). La filla de les víctimes també va donar el vist i plau després de llegir el text va dir a Abellán que malgrat ella no es reuniria mai amb el botxí dels seus pares, “recolzava” que com a autor ell els hagués unit en un escenari, ha explicat Abellán. El final, que descobrirà l’espectador, genera més preguntes que respostes, apuntava aquest dilluns Jorge Cabrera. Aquesta és la grandesa de l’espectacle, ha dit l’actor. El fet que l’obra hagi remogut des de sectors conservadors que habitualment “mai es plantejarien la idea del perdó” a l’ex terrorista com, en sentit contrari, espectadors de perfil més esquerranós, és per a ell una mostra de la complexitat del tema i del to de l’obra. Ella és, de fet, l’autora involuntària del títol de l’obra. I és que en aquella carta al director publicada a ‘El Mundo’ després de l’entrevista, va escriure a Rekarte que “ni en tres vides que tingués” pagaria pel que havia fet. Abellán ha escrit la frase en primera persona per reflectir el sentiment de culpa del propi ex terrorista, “Ni con tres vides que tuviera”. “Nosaltres ni condemnem ni absolem”, hi ha afegit Abellán, que reflexiona així: “Sempre estem amb la víctima, però a l’agressor si no l’escoltem, ho seguirà fent. Posar un micròfon no és regalar un micròfon. Conèixer el victimari obre un ventall per entendre les coses”. L’espectacle ha girat per Madrid, Bilbao i Tarragona, entre altres ciutats, amb molt bona acollida i crítica. José Pascual Abellán va residir a Barcelona durant anys, i aquí va estrenar les obres ‘Versus’ (2013), ‘Las coses que faltan’ (2014) i ‘Dos familias’ (2016). La seva obra més coneguda és ‘Locas’, el seu primer text original, que avui compta amb dotze versions internacionals i una adaptació cinematogràfica de la qual es va encarregar del guió i va guanyar el Premi al Millor Guió del Go Independent Film Festival de Washington.