ACN Barcelona.-L’escriptora Natàlia Cerezo reconstrueix part de la vida de la seva àvia a la novel·la ‘I van passar tants anys’ (:Rata_) amb passatges reals i altres de ficció. A través de la Caterina, una noia nascuda en una masia aïllada de l’interior de Catalunya que inicia una nova vida en una ciutat industrial del Vallès, l’autora, com explica en una entrevista a l’ACN, volia parla de la seva àvia paterna, Carme Serra, de la seva manera de ser i de com afrontava les coses, i aquesta resistència passiva que tenia d’actuar sense dir-ho a ningú. La història de la Caterina, que es mou entre el 50 i el 62, il·lustra uns esdeveniments històrics viscuts al Vallès Occidental com per exemple les tràgiques riuades de setembre de 1962.
La Caterina inicia una nova vida en una ciutat industrial del Vallès. Allà, entre la fàbrica i el teatre amateur, anirà descobrint el gust agredolç de la vida, es casarà i viurà en una casa modesta construïda pel Gustau, el seu marit, un home senzill i tossut que despertarà en la Caterina uns sentiments cada cop més foscos. Cerezo explica que el text va passar per diverses etapes. Va intentar fer un llibre de contes, un assaig, una obra per nens i, com admet, no se’n sortia. El darrer que va intentar va ser un altre llibres de contes pensat per la seva àvia com “un regal per a ella amb les seves històries”. A l’escriptora no li va convèncer i ho va estripar tot i finalment va decidir fer una obra en primera persona. En un primer moment havia decidit escriure el llibre en tercera perquè ofereix “un punt de distància” i és “molt més còmode”. Al principi, el llibre tractava sobre la seva àvia amb nom i cognoms, Carme Serra, però l’escriptora va veure que necessitava posar-hi una distància. En aquest context, Cerezo es va “inventar un personatge que és la seva iaia, però a la vegada no ho és” i que va passar a anomenar-se Caterina. De fet, l’autora juga entre la ficció i la realitat. Hi ha un personatge al text, per exemple, que en la realitat no existeix, però que l’autora el fa servir per mostrar com era la seva àvia. ‘I van passar tants anys’ se centra en les entrevistes que Cerezo li havia fet a la seva àvia gravant-la amb el mòbil, on li va explicar moments de la seva vida com els telers o la vida a la fàbrica. El que li va cridar l’atenció de la seva àvia era que tot i la vida encaixonada, ella no va renunciar mai a llegir i “encara que no estigués del tot ben vist, ho seguia fent. M’agradava aquesta resistència d’anar fent la seva i complint els estàndards, però sense renunciar a certes coses que la feien ser com era”. Explica que la seva àvia era “molt ‘carinyosa’, sabia trobar les coses bones de tot i no s’enfadava mai, encara que devia estar enfadada per dins”. Destaca que entre els moments importants de la vida de la seva àvia que queden reflectits al llibre hi ha quan va fer teatre amateur al poble. “Ella ho recordava amb molt ‘carinyo’ perquè havia trobat un lloc on se sentia bé”. També remarca el treball de la seva àvia a la fàbrica que “era molt dura”. Pel que fa al títol, ‘I van passar tants anys’, Cerezo confessa que van escollir-lo perquè era la primera frase del llibre. L’escriptora admet que odia posar títols i que si fos per ella posaria ‘Llibre 1’, ‘Llibre 2’… Abans de morir, la seva àvia va poder llegir un dels esborranys finals del llibre, però no el va veure publicat. Escriptura Pel que fa el procés d’escriptura, l’autora del recull de contes ‘A les ciutats amagades’, indica que escrivint ho passa bé i malament a la vegada. “Si només mho passés bé no ho faria tot tan bé com toca i per això haig de fustigar-me una mica per donar la millor versió”. Cerezo ha recalcat que és conscient que no arribarà mai al punt de la gent que admira més com Virginia Woolf, Alice Munro i Katherine Mansfield.
