ACN Barcelona – El pintor belga René Magritte (1898-1967) és el protagonista de la nova mostra temporal del CaixaForum Barcelona, organitzada en col·laboració amb el Museu Thyssen-Bornemisza i la fundació que vetlla pel llegat de l’artista. ‘La màquina Magritte’ proposa una immersió en l’univers enigmàtic, sovint obsessiu i de tall surrealista del belga a través de 69 representatives pintures, així com una selecció de fotografies i pel·lícules casolanes que posen context a la seva obra. La mostra -procedent de Madrid- destaca l’element repetitiu i combinatori i els temes obsessius del qual es repeteixen amb innombrables variacions. La darrera vegada que Barcelona va acollir una exposició de René Magritte va ser fa 24 anys, a la Fundació Joan Miró.
L’’artista belga definia la seva pintura com “un art de pensar” capaç de fer visible allò singular mitjançant la paradoxa. Guillermo Solana, director artístic del Museu Thyssen-Bornemisza i comissari de la mostra, considera l’obra del pintor “una sistematització del deliri” similar a la “paranoia crítica” de Dalí. El comissari ha avisat aquest dijous que la seva proposta té “un punt de risc” en relació a la ja llunyana primera exposició de Magritte que es va poder veure a Barcelona el 1998, organitzada aleshores per la Fundació Joan Miró.
Si aquella va ser de “presentació” de l’artista i calia que fos “canònica”, la d’ara ha permès als seus organitzadors de ser més agosarats. Essencialment, la proposta es destaca per no fer un recorregut cronològic per l’obra del pintor sinó agrupar les seves pintures temàticament i en funció de les seves “obsessions” recurrents: el mimetisme entre objectes, els jocs entre paraula i imatge, figura i fons, quadre i marc o la –no- representació del rostre en les seves figures.
<strong>”Sistematització del deliri”</strong>
“Ell és un artista metòdic que torna una vegada i una altra sobre els mateixos motius, per això hem procurat reunir-los en grans blocs temàtics”, raonava el director artístic del Thyssen. El propòsit no ha estat desvetllar “l’enigma Magritte” però sí situar els espectadors i fer-los veure “els engranatges” de la seva imaginació. Solana ha concretat que la “sistematizació del deliri” es pot explicar també com l’aplicació d’un mètode de variació, combinació i inversió d’objectes i persones “per extreure’n tota una gama de possibilitats que en un principi un ni s’imaginava”.
‘La màquina Magritte’ és la retrospectiva més completa a Barcelona en més de dues dècades. Reuneix 69 pintures úniques, com ‘La cascada’, ‘L’alta societat’, ‘Temptativa de l’impossible’ o ‘El sentit de les realitats’. El recull ha requerit la col·laboracó de fins a 55 museus i col·leccions privades europees, del Japó, el Canadà i Els Estats Units. El conjunti es completa amb una selecció de fotografies i pel·lícules casolanes fetes pel mateix artista que també ajuden a situar el personatge i el seu camí de vida.
<strong>Un any de retard</strong>
La mostra arriba a Barcelona amb un any de retard degut als inconvenients de la crisi sanitària en el préstec i trasllat de les obres. Ho fa després d’estrenar-se a Madrid el setembre del 2021 i fer-hi temporada fins al gener d’aquest any.
“No ha estat fàcil”, ha reconegut Elisa Duran, directora general adjunta de la Fundació ”la Caixa”, que també ha estat qui ha exposat el sentit del nom de la mostra: “La màquina Magritte’ fa referència al caràcter metòdic del pintor; algú que va plantejar els desajustots entre la realitat i el llenguatge, la identitat problemàtica de l’home contemporani i la relació entre allò animat i allò inanimat”, ha reblat.
