ACN Cornellà de Llobregat.-Diego Núñez va ser diagnosticat d’esclerosi múltiple als 39 anys, ara en fa gairebé 20, i des de llavors la malaltia li ha anat limitant la mobilitat fins el punt de postrar-lo en una cadira de rodes i no moure cap extremitat. Amb tot, i gràcies a comptar des del 2007 amb un assistent personal, el Diego assegura que porta una vida força autònoma sense haver d’esclavitzar a la seva família, una de les seves pors. “A mi comptar amb un assistent personal m’ha canviat la vida perquè em permet fer moltes coses sense haver de dependre de la meva dona o la meva filla que també tenen la seva vida”, afegeix. El Diego se sap “un afortunat” per poder comptar amb un assistent i demana un “esforç” a les administracions perquè molta més gent amb la mobilitat reduïda en pugui gaudir.
Actualment a Catalunya només hi ha una seixantena de persones que compten amb un assistent personal finançat per la Generalitat, una xifra, lamenta en Diego, totalment insuficient. Ell en té des del 2007 quan va passar a formar part d’una experiència pilot de la confederació ECOM per avaluar aquesta figura assistencial com a eina per a millorar l’autonomia de les persones amb discapacitats greus.Malgrat que fins fa uns quatre anys encara podia moure els braços i les mans, el que li permetia fer moltes de les tasques diàries, actualment el Diego ha perdut tota mobilitat i necessita ajuda per fer-ho tot. Com que la seva dona treballa i està gairebé tot el dia fora de casa i la seva filla no viu a casa, el Diego, a banda de l’assistent que li paga la Generalitat vuit hores al dia, n’ha hagut de contractar dos més i pagar-los de la seva butxaca per cobrir totes les hores del dia. “Jo necessito ajuda per fer qualsevol cosa i per això destino bona part de la meva pensió a pagar assistents personals”, apunta.Tenint en compte les evidents limitacions que suposa no poder moure’s, el Diego assegura que “porta una vida plena”. Seguidor entusiasta del l’Espanyol, no es perd cap partit i és usuari del transport públic per desplaçar-se de Cornellà de Llobregat, on viu, a les seves diferents obligacions. “Sóc una persona activa que no para i la figura de l’assistent personal em permet seguir el ritme”, assenyala.Un dels aspectes que més destaca de poder comptar amb un assistent personal és que li permet tenir una vida autònoma sense dependre de la seva família. Aquí, recorda que la seva dona i la seva filla” tenen la seva vida” i que per a ell seria molt dur “ser una càrrega”. A més, també destaca el fet amb un assistent personal té un contracte i això fa que “les coses estiguin clares” des d’un primer moment. “Segons el que li demanes a la família hi poden haver males cares. Amb un assistent personal no. Ell treballa per a tu i tu ets lliure de demanar-li el que vulguis”, explica.Més enllà d’aquesta relació laboral, el Diego reconeix que estableix forts lligams d’amistat amb els seus assistents. “Passem moltes hores junts i al final es creen llaços d’amistat”, apunta.Una feina difícil i mal pagadaEl Diego Núñez reconeix que no és fàcil trobar assistents personals. La feina és dura i no està gaire ben pagada, el que fa que a molta gent li costi fer-la. “És una feina respectable com qualsevol altre i jo demano que es posi en valor perquè és molt necessària”, apunta.Li dona la raó el Francisco Vázquez, el seu assistent de tarda, que recorda com quan li van oferir la feina ho va dubtar molt. Destaca que moure una persona com el Diego d’1,80 alçada no és fàcil i que tasques quotidianes com moure’l o dutxar-lo “semblen molt difícils a l’inici”. Amb tot, ara està content amb la feina perquè li permet tirar endavant i, de retruc, ajudar una persona com el Diego.
