ACN Barcelona.-El somriure i l’alegria que llueix l’Alejandro Díaz als llavis fa molt difícil imaginar-se l’horror que va haver de viure fins arribar a Barcelona. Ell va néixer a El Salvador, país que va haver d’abandonar per amenaces de les anomenades “pandillas”, i després de diversos intents frustrats per arribar a Estats Units, amb una petició de d’asil polític i una detenció incloses, va decidir buscar-se la vida a Europa. El relat de l’Alejandro Díaz ha quedat imprès a ‘En palabras, antología de relatos migrantes’ (Sudversa). Un llibre que inclou els testimonis de 16 migrants i refugiats que van arribar de Llatinoamèrica a Catalunya i que expliquen la seva experiència i reflexionen sobre la migració. L’antologia s’ha realitzat a partir d’un taller a Barcelona impartit per escriptors i coordinat per Diego Salazar i María Ríos, que ha servit també de “catarsi” als seus participants, ja que han pogut expressar molt dolors que tenien silenciats des de feia massa temps.
Un dels coordinadors del taller En palabras, el colombià Diego Salazar, explica que la idea era reunir-se per escriure sobre memòries de la migració des de països d’Amèrica Llatina. L’objectiu, com apunta, era “posar paraules a allò que ha passat i segueix passant: ens movem pel món i a vegades no tan lliurement”. L’editora María Ríos, que acompanya a Salazar en la coordinació del projecte, coneixia a escriptors llatinoamericans que viuen a Barcelona i a partir d’aquí van perfilar un programa sobre què volien explicar i compartir. La convocatòria pel taller va tenir una acollida molt positiva i 16 persones van començar les classes. “Cadascú escriu el seu relat i ho comparteix amb el grup, després es deixa descansar el text i un temps després es reprèn i comencen una sèrie de suggeriments que es fan a l’autor i es comparteix amb el grup”. En declaracions a l’ACN, Ríos apunta que el resultat han estat relats “molt durs i forts”, però que al final en cada text, reconeix, “hi ha llum i una celebració de la vida i això és molt llatinoamericà”. El llibre, que es pot comprar a través del web del projecte o la llibreria La Social, està format per tres capítols: ‘¿Por qué nos vamos?’, ‘El viaje y la llegada’ i ‘La ciudad nueva’. Són les històries de 16 persones vingudes d’Argentina, Xile, Perú, Veneçuela, Colòmbia, El Salvador i Mèxic que avui són veïns de Barcelona. Autors Alejandro Díaz va arribar a Barcelona fa més de quatre anys i va haver de fugir del seu país per les “pandilles”. La seva vida és un autèntic periple d’amenaces, deportacions, detencions… Després d’intentar entrar a Estats Units i no sortir-se’n i que se li negués l’asil polític, va decidir mirar a l’altra banda de mapa i viatjar a Espanya. Va arribar al maig del 2015, sol, sense conèixer a ningú. Finalment ha aconseguit l’asil polític aquest mateix any. A Díaz sempre li ha agradat la literatura, escriure i llegir. “Jo escrivia poesia i relats, però a El Salvador ningú li importava i ho vaig deixar estar, però a Barcelona vaig formar part del taller d’escriptura, que m’ha alliberat i m’ha ajudat a explicar coses que crec que s’han d’explicar perquè la gent ha de saber que quan ets immigrant se’t violen tots els drets humans”. Díaz admet que la idea que es fan d’Europa i més en concret d’Espanya des de Llatinoamèrica és molt diferent a la realitat. “Comences a veure el rebuig i el racisme, però m’han passat tantes coses… que a mi m’importa una merda el que em diguin”, diu Díaz, qui posa com exemple que al metro de Barcelona més d’una persona s’ha aixecat quan ell s’ha assegut al seu costat. Des de Veneçuela Beatriz Calcaño és una poeta veneçolana amb dos llibres publicats, un dels quals va guanyar un premi nacional. Per les circumstàncies del país, va migrar a Catalunya l’any 2017. Des de la seva arribada que se sentia bloquejada en el moment d’escriure. “Vaig viure un autoexili perquè em dolia molt la situació del país i ho vaig deixar tot endarrere, i vam venir. I el dol que vaig viure em costava molt expressar-lo i quan vaig arribar al taller vaig començar a escriure”. A la poeta, formar part d’En palabras va ajudar-la a “fer de nou un viatge interior” i treure a la llum tot allò que volia expressar i que havia quedat silenciat des del moment en què va deixar el país. La poesia de Calcaño, com ella mateixa la defineix, és vital i íntima. “Tracto sobre les coses que m’han passat i m’han cridat l’atenció”. L’escriptora no para de prendre notes de tot el que té al voltant. Si a Veneçuela escrivia sobre ‘mangos’ i ocells particulars de país, a Catalunya escriu sobre gavines i trens. “Això em va costar un any començar a fer-ho”.
