ACN Barcelona – Manel Bachs era un nen quan va baixar amb la seva mare al refugi del carrer Mallorca en una Barcelona sota el setge de les bombes. El seu és un dels 1.322 refugis antiaeris inventariats a Barcelona, una ciutat que va veure caure mil tones de bombes durant la Guerra Civil i que va esdevenir, contra pronòstic, un banc d’experimentació bèl·lica per a la II Guerra Mundial. El conflicte armat va fer germinar una nou model de resistència: per primera vegada lluny del front es foradava la superfície a pic i pala per teixir una xarxa de protecció inèdita fins llavors a Europa. Una investigació de la fotògrafa Ana Sánchez i l’historiador Xavier Domènech els documenta i en fotografia artísticament una quarantena per primera vegada.
La periodista i fotògrafa Ana Sánchez va començar a interessar-se pels refugis el 2007, però no va ser fins fa tres anys que va començar la investigació i reobertura d’aquests espais tancats pel franquisme. Amb el suport del Servei d’Arqueologia de Barcelona i la Unitat del Subsòl dels Mossos d’Esquadra, va començar a baixar al subsòl. El resultat de tota la feina, que ha fet en coordinació amb de l’historiador Xavier Domènech, es podrà visitar a partir des d’aquest dijous i fins al 31 de juliol en l’exposició fotogràfica ‘1.322. Refugis antiaeris de Barcelona’ organitzada per la Regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona, que oferirà una mirada artística a un patrimoni civil únic: la xarxa de defensa passiva que, entre el 13 de febrer del 1937 i el 25 de gener del 1939, va salvar la vida de milers de persones i que ha esdevingut un referent europeu no sempre reivindicat a casa.
Dels més de 400 espais investigats per Sánchez i Domènech, l’exposició recollirà 170 imatges d’una quarantena de refugis, molts dels quals es podran veure per primera vegada i que inclouran també una descripció amb la història de l’espai des de la seva construcció i fins a l’actualitat. És el cas, per exemple, cas del de l’Hospital Sant Pau (R-1275), el del carrer Toledo (R-0877), el de Can Robacols (R-0173), el de la Fàbrica Damm (R-0760) o el de la Fàbrica Casas, a més de refugis privats de Sarrià-Sant Gervasi, l’utilitzat per Juan Negrín a Pedralbes o els Túnels de Montjuïc, també emprats com a refugi.
La mostra s’acompanyarà d’una cinquantena d’objectes catalogats durant les intervencions arqueològiques als diversos refugis, que ajudaran a posar vida a una quotidianitat sota les bombes. Serà la primera vegada que els materials, conservats al Centre de Col·leccions de la Zona Franca, es mostraran al públic gràcies a la col·laboració del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).
<strong>Integrar els refugis en el relat de la ciutat</strong>
Amb la mirada d’estrangera, Ana Sánchez recorda que quan va arribar a Barcelona provinent de la seva ciutat natal, Sevilla, va sentir una “admiració profunda” per aquest patrimoni de la ciutat. “Al sud el subsòl estava ple de fosses, la diferència em va sacsejar”, reconeix a l’ACN. Anys després, va sentir la necessitat de tornar-hi per reivindicar la lluita social que simbolitzen els 1.322 refugis. “És el nostre patrimoni polític, el de la tercera generació, el de les netes”, recull.
Amb la voluntat d’integrar els refugis en el relat de la ciutat, la fotògrafa i periodista va començar a treballar en el subsòl buscant fer un homenatge “per tornar-hi a posar llum”. “L’hem volgut reivindicar com un patrimoni civil únic d’una generació, sent respectuosos amb l’espai”, detalla. Sánchez precisa que, sovint, ha estat difícil accedir-hi, amb refugis que estaven inundats, tenien poc oxigen o gasos tòxics o que obligaven a entrar-hi per pous nets del clavegueram. “No sempre hi ha una porta, una escala i una veïna que t’obre”, reconeix. Alhora, també han contactat amb especialistes i activistes dels diversos països i visitat refugis d’Alemanya França i Anglaterra per posar els de Barcelona en el context internacional.
De fet, la capital catalana va ser la primera gran ciutat del món en patir de manera sistemàtica bombardejos la població civil, donant pas al què Xavier Domènech defineix com una “nova lògica del terror” en què els objectius militars no eren al camp de batalla sinó a la rereguarda republicana. “Va ser una experimentació, una baula necessària en la història de l’horror de la guerra total”, afegeix. El seu treball, però, es remet a la història particular, la de la resposta d’una ciutadania que reacciona al temor aixecant una obra “colossal en un temps rècord”. “Els refugis ens parlen de com es construeix la supervivència d’una ciutat i dels valors que tenien els ciutadans”, precisa a l’ACN.
En aquest sentit, l’historiador explica que han volgut aportar-hi una “revalorització artística”, posant-t’hi llum i convidar els ciutadans a fer una reflexió sobre com el passat està present en el subsòl: “cal seguir defensant els valors que defensaven els ciutadans dels anys 30”.
<strong>Refugis comunitaris </strong>
La densitat de refugis està directament lligada al teixit associatiu. Així, barris com Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, amb una menor densitat de població, disposaven de menys refugis antiaeris si es comparen amb Ciutat Vella, Sants o Gràcia, on la cultura de cooperació entre veïns estava fortament arrelada. Del més d’un miler de refugis inventariats, menys d’un 10% va rebre subvenció pública.
La selecció d’instantànies dels refugis n’il·lustra la tipologia i l’adaptació a la vida de cada barri. La gran majoria són comunitaris, impulsats pel teixit ciutadà sota l’auspici institucional. La població civil va participar en la construcció, plantejada sovint com a biblioteca, bany públic o centre d’una vida cultural futura. A l’exposició s’inclouen imatges de divuit d’aquests refugis, entre els que destaquen el de la Plaça Tetuan (R-0041), l’Hospital Sant Pau (R-1275), el Passatge Simó (R-0864), Can Robacols (R-0173), les places de Gràcia Revolució (R-0267) i Diamant (R-0232) o el 307, tots dos oberts al públic.
Aquest és el cas del carrer Mallorca de Barcelona que va acollir la família del Manel Bachs, que va obrir la porta i va oferir el seu testimoni a Sánchez i Domènech quan van iniciar la investigació. Viu a una finca construïda l’any 1930 que té un refugi antiaeri connectat a través de diverses sortides al carrer i al mateix bloc. En una entrevista amb l’ACN, recorda que en aquell moment no hi havia construccions a l’entorn. Rere la finestra, recorda veure passar les bales de les metralladores apuntant cap a la costa barcelonina.
“Al principi de la Guerra Civil no bombardejaven, van començar més tard. Quan passava, sonava la sirena i tots els veïns baixàvem per les escales fins que era segur tornar a pujar”, rememora a l’Agència. La finca, de nova construcció, estava habitada per moltes famílies amb fills, i Bachs explica que jugava amb altres nens sota terra i les dones explicaven si havien rebut cartes dels marits, molts a la guerra. Era el cas del seu pare, que va tenir el destí a la Batalla de l’Ebre.
<strong>Els fabrils, privats o construïts per protegir dirigents polítics</strong>
Al costat dels comunitaris, en destaquen els construïts per treballadors de fàbriques com l’Elizalde, la Damm o l’F-14, un dels centres d’armament més importants de la Generalitat republicana situat a l’Escola dels Salesians de Sarrià i responsable de la fabricació del fusell Mauser, que també tindran protagonisme a la mostra.
D’altres es van construir per protegir dirigents polítics, uns espais que van ser especialment rellevants a partir de l’octubre del 1937, quan Barcelona va esdevenir la capital de la República i hi van conviure els governs català i estatal fins al final de la Guerra Civil. Aquest refugis van allotjar personalitats com Lluís Companys (sota el Palau de les Heures) o Juan Negrín (al jardí de la finca de Pedralbes cedida al cap de govern de la II República per la família Roviralta), en un intent per mantenir la vida institucional durant el setge. A la mateixa secció s’hi inclou el búnquer ubicat sota la casa del Doctor Andreu a l’avinguda Tibidabo (iniciativa del cònsol soviètic Vladímir Antónov-Ovséyenko, un dels herois de la Revolució d’Octubre), el refugi de la Generalitat de Catalunya i el de l’Escola Popular de Guerra, emplaçat a l’edifici de les Escoles Pies de Sarrià.
Finalment, també hi ha espai per als refugis privats, situats sota l’avinguda Diagonal, el carrer Mallorca o el barri de Sarrià, a més de tres zones de la ciutat emprats com a refugi: els Túnels de Montjuïc, l’estació de Correus i la finca Sansalvador.
