Divendres, 17 de setembre de 2021 - Edició 1149
La República

La Mayoral reuneix els artistes de l’històric pavelló espanyol de la Biennal de Venècia 1958

ACN Barcelona.-La galeria Mayoral rememora en una exposició el pavelló espanyol de la Biennal d’Art de Venècia del 1958, un episodi “determinant” que va posicionar internacionalment un conjunt d’artistes espanyols […]

Avatar
Agències 26/09/2019

ACN Barcelona.-La galeria Mayoral rememora en una exposició el pavelló espanyol de la Biennal d’Art de Venècia del 1958, un episodi “determinant” que va posicionar internacionalment un conjunt d’artistes espanyols aleshores encara força desconeguts. Seixanta anys després, la sala reuneix per primera vegada 10 obres d’Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Rafael Canogar, Manolo Millares, Antonio Saura i Manuel Rivera, que van viatjar al pavelló. Aquell va ser un fet “clau” en la història de l’art espanyol, insisteix el galerista Jordi Mayoral, a qui no se li escapa que la jugada, en ple Franquisme, “segurament va ser molt útil a Espanya per homologar-se als altres països occidentals”. De fet, amb el pas del temps molts d’aquells artistes “s’adonarien” que havien estat utilitzats i mai més van voler participar de cap esdeveniment organitzat pel règim, recorda.

Aquell episodi va acabar sent un punt d’inflexió en el reconeixement internacional de l’art espanyol de postguerra. D’alguna manera, explica Jordi Mayoral, el règim franquista “va ser capaç d’acceptar que els artistes trencadors, que impugnaven el cànon artístic anessin plegats”. Qui ho va aconseguir va ser el comissari del pavelló espanyol, González Robles, un funcionari del Ministeri d’Exteriors “que va tenir la capacitat de convèncer els artistes i el règim, fent un pont entre mons gairebé oposats”, explica el galerista a l’ACN. L’exposició que inaugura la galeria Mayoral rememora aquell esdeveniment i per primera vegada reuneix obra d’alguns dels artistes participants, per als quals ser a Venècia va suposar un abans i un després, com ho va ser pel futur de l’art informalista espanyol en el seu conjunt. “Per ells va ser un gran trampolí, una gran oportunitat per ser persents a l’apardor internacional més gran que hi havia en aquell moment”, reitera Mayoral.Les peces exposades, representatives del pavelló espanyol en aquella Biennal, són dues obres matèriques de Tàpies (‘Pintura marró i ocre’ i ‘Marró negrós’); de Millares, tres de les seves arpilleres, de Chillida, un relleu i una escultura de bronze, ‘Herros de temblor III’; una abstracció de Canogar del 1957; una composició sobre tela amb malles metàl·liques de Manuel Rivera, del 1957; i la pintura ‘Salvatierra’ d’Antonio Saura, de la sèrie ‘Damas’, del 1957. El pavelló va exposar 162 obres de 19 artistes, en àmbits com l’expressionisme figuratiu (amb obres de Guinovart o Ortega Muñoz), l’abstracció ‘dramàtica’(Canogar, Millares, Saura, Suárez o Tàpies), abstracció ‘romàntica’ (Modest Cuixart, Tharrats o Luis Feito) i abstracció ‘geomètrica’ (Ferreras, Rivera o Mampaso). L’escultura, amb 17 peces de Chillida es concentrava a l’entrada del pavelló. L’acollida del pavelló va ser molt bona, i també va rebre distincions com el Gran Premi d’Escultura de la Biennal, per a Eduardo Chillida, o un premi de pintura a artistes emergents que va obtenir Antoni Tàpies. Com s’ha dit, l’esdeveniment va ser un “trampolí” per molts d’aquells artistes. Però, no obstant això, alguns d’ells van confessar anys després que es van sentir utilitzats pel règim franquista, “segurament” interessat en donar la imatge d’una Espanya moderna. El mateix Tàpies va fer explícit aquest sentiment i va admetre que s’havia penedit de participar a la Biennal representant l’Espanya franquista. Juntament amb Antonio Saura van decidir que no participarien mai més en exposicions organitzades pel règim.