ACN Barcelona – El cirurgià Marcos Hourmann va practicar l’eutanàsia a una pacient l’any al març del 2005 quan li quedaven poques hores de vida. El fiscal demanava 10 anys de presó, però un acord entre les parts va evitar que entrés a presó si es declarava culpable d’homicidi. El judici no es va arribar a celebrar i arriba ara al Goya amb ‘Celebraré mi muerte’, després de quatre anys de girar per l’Estat i dos anys després de passar per la Beckett. El cirurgià, actualment cap del servei d’urgències de la Clínica Quirón Vallès de Sabadell, és el primer i únic condemnat a l’Estat per practicar l’eutanàsia. L’obra està dirigida per Alberto San Juan i Víctor Morilla, protagonitzada pel mateix Hourmann i es podrà veure el 2 al 22 de novembre en sis funcions.
Hourmann és el protagonista d’aquesta història. La matinada del 28 de març del 2005 una pacient de més de 80 anys va arribar al servei d’urgències de l’hospital on treballava a la demarcació de Tarragona i només li quedaven unes hores de vida. La pacient i la seva filla li van demanar que acabés amb el seu patiment. Marcos li va injectar 50 mg de clorur de potassi a la vena i ella va morir al cap de pocs minuts. El cirurgià va fer una cosa que mai havia fet ningú que era deixar escrit a l’informe el que havia passat. “Mai vaig pensar que em podria passar tot el que vindria després perquè si ho hagués pensat, no ho hauria fet”, diu. Pocs mesos després, Marcos va rebre una notificació del jutjat que estava acusat d’homicidi. La família no ho va denunciar mai, però sí l’hospital.
Un dels pactes que li van oferir el fiscal de Tarragona 15 dies abans del judici van ser passar de 10 anys de presó a un i, per tant, no entrava a la presó i que no l’inhabilitaven com a metge. “Si m’haguessin inhabilitat anava a judici perquè això és el que no anava a acceptar”, remarca.
Hourmann explica que l’obra és “la història d’una experiència de vida, sense ficció, ni mentides ni res inventat”. Desgrana fets que han passat i aspectes personals de la seva vida per entendre més al personatge de la història: “Em despullo amb qüestions personals per entendre què va passar aquella nit amb la Carmen a un hospital de Tarragona, qui em va demanar morir i vaig ajudar-la”. Ell va ser denunciat per col·legues del mateix hospital, mai per part de la seva filla. “Després hi va haver un tsunami de denúncies”, apunta.
L’obra alterna la narració dels fets pels quals Hourmann va ser condemnat amb episodis de la seva pròpia vida a la seva Argentina natal. El cirurgià destaca que no és actor ni ho pretén ser que no està actuant sobre l’escenari. Al Goya comunicarà la història que va viure. “No podria fer un paper que no fos el meu”. Tot i això, a l’espectacle narra coses “complicades” de la seva vida i que el porten a aquella nit del 2005. “No hi ha moviments, només unes imatges i una història real i això fa que l’obra sigui molt forta a nivell emocional”.
<strong>Llei</strong>
Després de l’aprovació de la llei de regulació de l’eutanàsia, Hourmann diu que l’obra segueix igual. “El valor de l’obra era tot allò previ a la llei perquè era injust per tots aquells que havien lluitat tant canviar el sentit de l’obra”, declara. Nomes canvia un verb: “Abans no es podia i ara sí que es pot”.
Hourmann porta establert a Espanya fa més de tres dècades i ha treballat en diversos serveis d’urgències del país i en els departaments d’urgències i de medicina forense d’Anglaterra.
