ACN Barcelona.-L’escriptora basca Katixa Agirre reflexiona en la novel·la ‘Les mares no’ (Amsterdam) sobre la maternitat i les diferents percepcions que hi ha sobre què s’espera d’un pare i d’una mare. I ho fa a través d’una història que arrenca amb una mare ofegant els seus nadons a la banyera i en tot el judici que hi ha als jutjats i en l’opinió pública sobre aquest assassinat. Agirre narra la història a través dels ulls d’una escriptora, que ha sigut mare recentment, que investiga la veritat que hi ha darrere del crim. “No hi ha una essència que porti a les mares per sistema a sacrificar-se sempre pels fills, a vegades no ho faran”, assegura Agirre en una entrevista amb l’ACN.
L’autora assegura que el detonant de la història és tan dur, ja que s’està “parlant d’un infanticidi i d’ofegar nens en una banyera”, que “no ho podia abordar des del melodrama ni el terreny morbós ni sanguinari, sinó que ho havia de contrarestar d’alguna forma”. Aquí entren, explica, per una banda els codis del thriller i, per altra, la ironia. La narradora de la història no és la mare infanticida, sinó una escriptora que decideix escriure un llibre sobre aquest crim. Agirre apunta que això li va permetre que el personatge, i també els lectors, tinguin una distància sobre els fets. És a dir, l’autora volia fugir de la idea de posar-se a la pell de l’assassina. Apunta que aquesta distància et permet ser irònic i no prendre’s la cosa molt seriosament. Reconeix que ‘L’adversari’ d’Emmanuel Carrère és una “referència clau” per escriure ‘Les mares no’ i va ser el llibre que li va donar la idea de què passaria si un assassinat el fa una dona i no un home. Tot i això, assegura que no va voler copiar-li ni l’estil ni res més. “Només era la idea d’un pare que mata i una dona que mata” i la diferent percepció que hi ha si ho fa un home o una dona. Creu que la concepció entre pare i mare és encara molt diferent i es dona per fet que la mare se sacrificarà sempre i ho donarà tot fins “al darrer sospir pels seus fills”. I en aquest cas, que mati als seus fills “no entra dins d’aquest esquema”, indica. “Cada vegada hi ha pares més implicats, però encara no ens sorprèn que el pare desaparegui” per no tornar. “Ens resulta més fàcil d’explicar-nos en aquesta lògica narrativa que un pare pugui arribar a fer això i de fet ho fan com també les mares”. Explica que abans de ser mare no entenia, per exemple, quan a una pel·lícula apareixia una mare que abandonava els fills. “Em semblava inversemblant”, diu. “Un cop convertida en mare me’n vaig adonar que les mares són les persones que eren abans de ser-ho i si estan en unes circumstàncies reaccionaran de qualsevol manera i no hi ha una essència que porti a les mares per sistema a sacrificar-se sempre pels fills, a vegades no ho faran”, assegura. Agirre explica que una temptació que sempre tenen els escriptors es posar molt de la seva biografia als llibres i fer que el protagonista sigui un escriptor. “Vaig caure en aquesta temptació a ‘Les mares no’ i no és del que més orgullosa estic. Espero no fer més personatges escriptors”. La protagonista que narra la història, apunta, és algú que a través del relat “li vol donar lògica al que ha passat”. Assegura que no volia parlar d’ella a la novel·la, sinó que ha creat “una cosa nova en base a una realitat”. L’autora Katixa Agirre va néixer a Vitoria-Gasteiz l’any 1981. És escriptora en llengua basca. Va debutar amb dos volums de contes, ‘Sua Falta Zaigu’ (2007) i ‘Habitat’ (2009). ‘Atertu Arte Itxaron’ va ser la seva primera novel·la, i va merèixer el premi 111 Akademia del 2015. L’any 2018 va publicar ‘Amek ez dute’ (‘Les mares no’), la primera novel·la d’Agirre que es pot llegir en català.
