ACN Barcelona.-La Sala Petita del TNC estrena el 29 d’abril una nova producció de “l’obra mestra” de Josep Maria de Sagarra, ‘Galatea’, amb direcció de Rafel Duran. L’autor hi escriu la fugida de la seva protagonista, una domadora de foques, per una Europa devastada físicament i moral després de la Segona Guerra Mundial. El periple, ple d’episodis que fan pensar en la biografia de Sagarra, evoca una gran qüestió de l’època com va ser la confrontació entre l’idealisme i el capitalisme. “Nosaltres portem un any amb el debat damunt la taula entre salut i capitalisme, i això ens ha ajudat a entendre i apropar-nos al món que retratava Sagarra”, diu Duran. Míriam Iscla, Roger Casamajor, Ernest Villegas i Nausicaa Bonnín són part de l’ampli elenc de l’obra.
Amb el temps, el periple per la postguerra europea de ‘Galatea’ ha acabat ocupant un lloc preeminent entre els títols més importants de la literatura dramàtica en llengua catalana. De fet, pel director del TNC, Xavier Albertí, l’obra que Sagarra va estrenar l’any 1947 no és només la seva “obra mestra sinó una de les grans creacions de la dramatúrgia europea del segle XX”. Una obra “complexa” i amb “moltes capes”, segons han convingut el director del muntatge i diversos actors aquest dijous, on Sagarra va abocar moltes de les seves vivències personals (l’exili i la supervivència fora de casa). “Galatea seria Sagarra, ho hem parlat molts cops amb el Xavier (Albertí), tot i que em mataran per dir-ho”, s’ha atrevit a apuntar el director de l’obra Rafel Duran.Més enllà d’això, la sublimació del circ com a reivindicació de l’art, la decadència i la “fugida endavant” dels personatges per sobre viure, i de rerefons el debat entre idealisme i capitalisme, “que va guanyar el segon”, esquitxen el text del dramaturg. L’elenc del muntatge és un llistat de grans noms de l’escena catalana, encapçalat per Míriam Iscla (Galatea), Roger Casamajor (Jeremies), Borja Espinosa (Samson), Ernest Villegas (Aquiles), Nausicaa Bonnín (Eugènia) i Quimet Pla (Sr. Blum), entre altres. El Sagarra més personal Quan la va escriure, amb 53, de Sagarra ja era un “escèptic” respecte l’orientació de l’Europa que es construïa després de la Segona Guerra Mundial, ha recordat Xavier Albertí. El seu retrat de l’època està farcit de personatges que sobreviuen, que han de marxar de casa i als quals la vida “se’ls imposa” més enllà dels ideals, ha il·lustrat l’actor Ernest Villegas, que interpreta Aquiles a l’obra. “Amb ‘La fortuna de Sílvia’, amb ‘Ocells i llops’ i sobretot amb ‘Galatea’ creia, i crec sincerament, que intentava fer un teatre més d’acord amb la meva consciència i més d’acord amb el clima espiritual del nostre temps”, va deixar escrit de Sagarra sobre aquest i altres dos textos destacats de la seva dramatúrgia.Per l’autor, aquesta “sàtira moral” no era malgrat tot “absolutament negra” ja que conté un “impuls de rebel·lió i una esperança autèntica” en la seva protagonista. Paral·lelismes amb el present”L’atzar” ha dut l’equip de ‘Galatea’ a representar l’obra en plena pandèmia. La coincidència ha estat interessant per la companyia, pels paral·lelismes que han trobat entre el text de mitjan sesgle XX amb la situació que es viu al món des de fa un any llarg. “És evident que una guerra no és el mateix que una pandèmia però sí que hi ha similituds: la incertesa de quan s’acabarà, la por a morir, les pèrdues econòmiques, tal vegada la pèrdua definitiva de la feina o negocis que es veuen obligats a tancar i que ja no tornaran a obrir mai més… i els morts”, raona Rafel Duran. Si a ‘Galatea’, Sagarra retrata la confrontació entre l’idealisme i el capitalisme, aquí “fa un any que la nostra societat es debat entre prioritzar la sanitat o el capitalisme”, deixa anar el director, per a qui “probablement aquests temps de confusió actual” contribuiran a “sensibilitzar” millor també els espectadors per copsar més profundament “l’itinerari d’obstacles que viuen els protagonistes de ‘Galatea'”. Aacompanya el muntatge una escenografia de Rafel Lladó de caràcter “conceptual” i que fuig del realisme. Una gran bastida exerceix com a metàfora del procés de “construcció o destrucció” de l’Europa d’aquells anys de postguerra, amb un aire “sòrdid”.
