ACN Barcelona.-El Tribunal Suprem ha establert que les indemnitzacions i les responsabilitats civils derivades d’una sentència penal ferma no prescriuen. La Sala Segona del Suprem ha fixat aquest criteri en analitzar el recurs d’un condemnat el 2001 a l’Audiència Provincial de Barcelona i que té pendent pagar una indemnització de 22.301.372 pessetes –uns 134.000 euros- en concepte de danys i perjudicis derivats d’un delicte d’incendi forestal. Després de 15 anys sense que el condemnat pagués la indemnització l’Audiència Provincial en va declarar la prescripció. Aquesta decisió es va recórrer al TSJC, que la va revocar, i després el condemnat ho va recórrer al Suprem, que ara ha confirmat que la responsabilitat civil en sentència penal ferma no prescriu.
La sentència va ser ferma el 17 de setembre del 2001 i es va demanar al condemnat el pagament de la indemnització a la Direcció General d’Emergències i Seguretat Civil del Departament d’Interior el 20 de novembre del 2001. Se’l va condemnar per un delicte d’incendi forestal el 28 de juny entre Sant Llorenç de Savall i Castellar del Vallès (Vallès Occidental).”Declarada la fermesa de la sentència, l’execució dels seus pronunciaments civils pot continuar fins a la completa satisfacció del creditor, segons l’article 570 de la Llei d’Enjudiciament Civil, sense que li sigui aplicable ni la prescripció ni la caducitat”, assenyala el tribunal a la seva sentència.El Suprem explica que fins ara s’havia seguit un criteri jurisprudencial no discutit segons el que si durant 15 anys es paralitzava una executòria, després l’acció per reclamar el compliment dels pronunciaments civils prescrivia. El criteri es basava en l’aplicació dels articles 1964 i 1971 del Codi Civil. Tot i això, ara el tribunal remarca que el marc legislatiu ha canviat amb la modificació de la Llei 1/200 de 7 de gener d’enjudiciament civil que introdueix un termini de caducitat de 5 anys al procés d’execució, i de la llei 42/2015 que escurça el termini general de prescripció de 15 a 5 anys, de manera que “s’obliga a replantejar la qüestió i revisar la doctrina”.Davant d’aquesta situació “amb dificultats interpretatives”, el Suprem apunta que jutjats i tribunals han dictat resolucions contradictòries, amb uns mantenint el termini de prescripció de 15 anys, altres reduint-lo a 5 anys i altres que entenen que no prescriu ni caduca, com és el cas del Suprem.A la sentència s’argumenta que en els casos penals “la protecció de la víctima del delicte determina una exigència de tutela molt singular”, fet que justifica que “la interpretació de les normes de procés d’execució s’ha de fer en el sentit més favorable a la seva plena efectivitat”. A més, apunta que els pronunciaments civils no han de quedar limitats per raons que no vinguin expressament determinats a la llei i els límits han de ser interpretats de forma restrictiva”. “És doctrina constant que tant la caducitat com la prescripció no tenen fonament en raons d’estricta justícia, sinó en criteris de seguretat jurídica ancorats en la presumpció d’abandonament d’un dret pel seu titular, el que obliga a una interpretació restrictiva”, assenyala. A més, també remarquen que el procés penal l’execució dels pronunciaments civils es fa d’ofici i no a instància de la part, de manera que no hi ha d’haver un termini de caducitat per fer-lo efectiu perquè “el dret declarat a la sentència no requereix aquesta acció”, de manera que no cal presentar una demanda perquè es faci efectiva la sentència.Vot particularEn aquesta sentència hi ha hagut un vot particular del magistrat Andrés Martínez Arrieta, que indica que el desacord no és en la decisió adoptada per la majoria de la sala, sinó per l’argument de la imprescriptibilitat de l’acció. Així, està d’acord que l’acusat ha de pagar la indemnització perquè l’executòria s’estava tramitant i la reclamació es mantenia activa. El magistrat creu que les exigències derivades de la seguretat jurídica “impedeixen afirmar la imprescriptibilitat de la responsabilitat civil conseqüent a una condemna penal”. Això, segons considera, “contradiu les necessitats de seguretat jurídica amb rellevància constitucional”.
