Diumenge, 20 de juny de 2021 - Edició 1060
La República

El Suprem confirma les condemnes a Millet, Jordi Montull i CDC pel ‘cas Palau’

ACN Barcelona/Madrid.-El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de l’Audiència de Barcelona a 9 anys i 8 mesos de presó i multa de 4,1 milions d’euros al que va ser […]

Avatar
Agències 30/04/2020

ACN Barcelona/Madrid.-El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de l’Audiència de Barcelona a 9 anys i 8 mesos de presó i multa de 4,1 milions d’euros al que va ser màxim responsable del Palau de la Música, Fèlix Millet, i a 7 anys i mig de presó i multa de 2,9 milions d’euros a l’exnúmero dos de l’entitat Jordi Montull. Els magistrats ratifiquen que tots dos hauran de retornar al Palau 23 milions d’euros que van desviar en benefici propi. A més, el Suprem també confirma el comís de 6,6 milions d’euros a l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) pel que considera guanys obtinguts per tràfic d’influències. Per contra, rebaixa la pena a l’extresorer de CDC Daniel Osàcar, a qui absol de tràfic d’influències, i a Gemma Montull, exdirectora financera.

La sentència, de 440 pàgines, introdueix algunes variacions respecte a la que va dictar l’Audiència de Barcelona el 29 de desembre del 2017. Rebaixa sis mesos la pena de l’exresponsable financera de l’entitat, Gemma Montull, que va ser condemnada a 4 anys i 6 mesos de presó i que ara haurà de complir una condemna de 4 anys perquè es tenen més en compte les atenuants de confessió durant el judici i reparació parcial del dany, ja que va pagar 104.000 euros. Haurà de pagar igualment una multa de 2,6 milions d’euros pel delicte de blanqueig de capitals.El Suprem també rebaixa la condemna a l’extresorer de CDC Daniel Osácar, a qui absolen del delicte de tràfic d’influències. Osácar va ser sentenciat a 4 anys i 5 mesos de presó i ara, un cop exclosos els 11 mesos del tràfic d’influències, haurà de complir una condemna de 3 anys i 6 mesos. Haurà de pagar igualment una multa de 3,7 milions d’euros com a autor d’un delicte de blanqueig de capitals en concurs amb un delicte continuat de falsedat en document mercantil i un altre de falsedat comptable, amb l’atenuant de dilació extraordinària i indeguda en la tramitació del procediment. El Suprem absol Osácar del delicte de tràfic d’influències perquè “no consta acreditat” que l’empresa Ferovial pagués una comissió a canvi de l’adjudicació d’obra pública mentre ell era tresorer de CDC, malgrat que la sentència sí que considera provat que aquesta empresa va fer arribar abans diners a CDC a canvi de concessions.El Suprem també modifica la distribució del cost del procés que han de pagar els condemnats. Ho fa en funció del nombre de delictes i dins de cada delicte en funció del nombre d’acusats. A més estableix que el límit de la responsabilitat civil a títol lucratiu de la dona de Millet, Marta Vallès, que va morir poc després de la primera sentència, per les despeses dels casaments de les seves filles, que es van pagar amb diners de l’entitat, és de 4,7 milions d’euros. Totes les penes tenen l’atenuant de dilacions extraordinàries i indegudes.Manté la resta de condemnesEl Suprem manté la resta de condemnes establertes per l’Audiència de Barcelona. Són dos anys per a l’advocat Raimón Bergós; 1 any i 9 mesos per a l’advocat Santiago Llopart, i 8 mesos per a l’assessor fiscal Edmundo Quintana. Els altres cinc condemnats per l’Audiència (amb penes d’entre 8 mesos de presó i 1 any i 9 mesos), que eren empresaris, no van recórrer les seves condemnes al Suprem.La sentència de l’Audiència ja recollia quatre absolucions, entre elles la de l’exdirectora general del Palau, Rosa Garicano, per qui la fiscalia demanava 3,5 anys de presó. Els altres tres absolts són els dos dirigents de Ferrovial acusats, Pedro Buenaventura i Juan Elizaga, i el publicista Marc Martí. L’absolució d’aquests tres es produeix perquè els fets dels que se’ls acusava han prescrit.El judici del ‘cas Palau’ es va celebrar de l’1 de març al 16 de juny del 2017 en una cinquantena de sessions a l’auditori de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, però la instrucció del cas va començar el juliol del 2009 arran d’una querella de la fiscalia. En total, 16 acusats van anar a judici. L’Audiència va comunicar la sentència el gener del 2018 i el Suprem va fer una reunió de deliberació el passat mes de novembre del 2019.Rebuig del recurs de CDC La sala desestima el recurs de CDC contra el comís dels 6,6 milions d’euros derivats de la comissió del tràfic d’influències. El Suprem recorda que hi ha tres condemnats per aquest delicte (Millet, i Jordi i Gemma Montull) que intentaven que el producte pactat per la influència, la comissió percentual d’obra pública adjudicada, arribés a CDC. Com estableix el Codi Penal en aquest delicte, “els obsequis, presents o regals seran decomissats”. Per això, el tribunal subratlla a més que no estem davant d’una declaració de responsabilitat civil, perquè el decomís és una institució diferent i només exigeix que els obsequis procedeixin del delicte de suborn o tràfic d’influències, com és el cas. “Des d’un inici, i la dinàmica delictiva provada ho mostra, l’objectiu del tràfic d’influències era la consecució d’aquestes donacions (pactada la seva quantificació en comissions percentuals de l’import de l’obra) per a CDC; sense perjudici que altres actors s’emportessin la seva part per prestar el Palau per a aquestes transferències dineràries, ja que era un servei remunerat precisament per l’assoliment que la part que aquí es contempla d’aquestes referides comissions arribés a CDC”, indica la resolució. Fets provatsEl Suprem dona per provats els mateixos fets que l’Audiència de Barcelona i afirma que Fèlix Millet i Jordi Montull, amb la “indispensable contribució” de Gemma Montull des del desembre del 2003, “van posar en pràctica una estratègia encaminada a disposar, il·lícitament, de nombrosos fons” de l’Associació Orfeó Català, la Fundació Palau de la Música i el Consorci del Palau, “per aplicar-los, ja sigui a despeses particulars d’ells o de les seves famílies, o a finalitats desconegudes, però en tot cas alienes per complet a les finalitats i interessos propis dels ens als que aquests fons pertanyien”.El total de disposicions de fons en efectiu efectuades entre els anys 2000 i 2009 per ordre de Millet i Montull, amb càrrec als comptes bancaris de la Fundació i de l’Orfeó, ascendeixen a poc més de 23 MEUR. Amb fons de la Fundació, l’Orfeó i el Consorci, Millet i Montull van fer front a importants despeses particulars, provocant-se un enriquiment injust. Entre aquestes despeses hi ha els casaments de les filles de Millet els anys 2000 i 2002, que van ascendir a 164.269,93 euros. Mentrestant, 648.021,85 euros es van destinar a l’abonament de viatges privats i més d’un milió d’euros a obres en habitatges particulars.La sentència també incloïa que Millet i Montull van abonar, irregularment, una quantitat mensual a determinades persones que feien unes col·laboracions amb les activitats del Palau de la Música no concretades, pagaments que ascendien a 719.758,45 euros. A més, un total de 778.428,85 es van destinar a pagar factures de viatges privats de Millet i Montull amb els seus familiars. També van vendre al Palau locals propis a un preu superior al de mercat.Un total de 3.741.898,82 euros van ser entregats a tercers en pagament d’adjudicacions d’obra pública en la que ells van mediar. Per aquest mediació, Millet i Montull van percebre comissions per un import total de 3.453.288,19 euros, que es van repartir al 80-20% i que van obtenir en la seva pràctica totalitat mitjançant el cobrament de xecs.La quantitat de fons en efectiu que van sostreure dels comptes de la Fundació i de l’Associació entre el 2002 i el 2009 per aplicar-los a finalitats externes a Palau, integrant-los en el seu patrimoni o en el de tercers, puja a 14.366.555,46 euros. D’aquest import, Millet en va incorporar al seu patrimoni almenys 7 MEUR, mentre que Montull ho va fer com a mínim amb 1,3 MEUR. Es desconeix la destinació final de la resta de fons, que arriben a 6.026.966,85 euros, i en quina proporció van sortir del comptes de la Fundació i l’Associació. En tot cas, s’ha donat per acreditat que aquestes diners no es van destinar a nodrir els fons de cap de les entitats del Palau, ni als seus comptes de caixa ni al compliment de les finalitats socials pròpies de l’entitat cultural.La sentència també recollia el sistema a través del qual Ferrovial aconseguia adjudicació d’obra pública pagant comissions a CDC mitjançant el Palau. Millet i Montull van mediar per a l’establiment, manteniment i funcionament d’un sistema pel qual Ferrovial obtenia l’adjudicació de determinats concursos i licitació d’obra pública mitjançant el pagament de comissions a CDC. Segons afirmava el tribunal, Millet i Montull van pactar amb l’extresorer de CDC Carles Torrent, mort el 2005, que Ferrovial entregaria diners a CDC a canvi que aquesta garantís l’adjudicació d’un determinat volum econòmic d’obra pública de forma anual. El tribunal no exclou la participació d’altres persones de la formació que no han pogut ser completament identificades o de qui la seva responsabilitat penal ha quedat declarada prescrita.Millet i Montull van contribuir a la creació d’aquest entramat i posteriorment, juntament amb Gemma Montull, “al seu desenvolupament, perfeccionament i manteniment”. “Aquests van posar a disposició dels directius de Ferrovial i membres de CDC tota l’estructura econòmica del Palau de la Música, perquè aquests poguessin ocultar el pagament i cobrament, respectivament, de les comissions, sota la forma de patrocini els primers i sota la de convenis de col·laboració i pagament de factures per serveis no prestats per al Palau els segons”, recollia la sentència.Les comissions il·lícites pactades pels dirigents de Ferrovial jutjats i absolts, Pedro Buenaventura i Juan Elizaga, amb Millet, Montull i els extresorers de CDC Carles Torrent i Daniel Osàcar, amb destinació al partit, es feien arribar a la formació de forma emmascarada, servint-se d’una estructura jurídico-financera del Palau que Millet, Montull i Gemma Montull posaven a la seva disposició.La sentència conclou que, des de principis del 1999 i fins al juliol del 2009, el total de comissions satisfetes per Ferrovial a CDC va ascendir almenys a 6.676.105,58 euros. I el total de comissions satisfetes per Ferrovial a Millet i Montull per la seva “mediació” va ser almenys de 3.505.895,37 euros. Dels pagaments de Ferrovial del 4% per obra adjudicada que es feien simulant ser patrocinis de les activitats del Palau, Millet i Montull percebien per la seva intervenció, generalment l’1,5%, i el 2,5% restant el feien arribar directament a CDC, bé a través de lliuraments en efectiu als tresorers d’aquest partit, bé a través de simulats convenis amb la Fundació afí Trias Fargas (després CatDem), bé abonant factures de serveis i obres prestats a CDC com si haguessin estat prestades al Palau. Així mateix, se subratlla que davant un requeriment d’Hisenda per justificar la disposició d’alguna d’aquestes quantitats, van cometre al seu torn diverses falsificacions comptables i documentals, aparentant correspondre a conferències o salaris, entre altres; i també van facturar al Palau serveis inexistents des de societats controlades per ells, formalment administrades per les seves respectives esposes. Així mateix, va quedar provat que en el curs del programa de comprovació que l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau (ONIF) de l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) va iniciar l’any 2007 respecte d’operacions bancàries realitzades en efectiu amb bitllets d’alta denominació (bitllets de 500 euros) en l’exercici 2003, es van detectar diverses operacions de retirada de quantiosos fons realitzades per la Fundació i l’Orfeó; i la inspecció de tributs va requerir a les dues entitats justificació de la destinació donada als fons.Davant d’això, Millet i Montull van recórrer als serveis del bufet Bergós, expert en l’assessoria a fundacions i el titular del qual era el secretari de la Fundació, Raimon Bergós, el qual, juntament amb Millet, Montull i Santiago Llopart, advocat del despatx, van idear i executar un pla destinat a justificar aquells moviments mitjançant la presentació de tot un seguit de documents falsos, que aconseguien o confeccionaven ells mateixos, segons el cas. En definitiva, van configurar rebuts irreals de l’Orfeó per fons suposadament rebuts de la Fundació; factures o rebuts d’empreses constructores per serveis suposadament pagats en efectiu per l’Orfeó; i rebuts manuscrits, completament irreals, de suposats responsables d’orquestres que haurien rebut pagaments en efectiu. Tot això seguit de la correlativa alteració comptable, sempre segons els fets provats. Però a més, d’aquestes factures, assentaments comptables i rebuts falsos presentats a la Inspecció d’Hisenda, Millet, Jordi Montull, Gemma Montull, Bergós i Llopar van planejar l’obtenció o creació de tot un seguit de documents falsos que podrien necessitar per justificar determinades sortides de fons dels comptes bancaris de la Fundació i l’Orfeó, en cas de nou requeriment per a exercicis posteriors. Per a això, Gemma Montull va confeccionar un llistat amb totes les disposicions de fons en efectiu dels comptes bancaris de Fundació i l’Orfeó d’impossible justificació legal, arxiu que, molt gràficament, va denominar ‘Els Víkings’. Paral·lelament i servint-se de societats inactives, van confeccionar tot un seguit de factures falses de diverses mercantils per justificar part d’aquestes sortides, empreses que mai havien tingut relació amb el Palau. En l’exercici fiscal de 2007, en fer constar les obres realitzades en els habitatges de les famílies Millet i Montull, com a obres per a la Fundació, les van incloure en les autoliquidacions d’IVA, tot i ser obres prestades per a ells com a persones físiques i que, per això, no tenien dret a compensar o recuperar aquest IVA; i també van realitzar intencionadament una compensació improcedent (per duplicació), en el quart trimestre de 2007, de prop de 550.000 euros. Delictes Tot això suposa els delictes de malversació/apropiació indeguda i falsedat continuada en document mercantil i falsedat comptable instrumentals, comesos per Millet, Jordi Montulll i Gemma Montull (directius de Palau); tràfic d’influències, per Millet, Jordi i Gemma Montull; blanqueig de capitals i falsedats comptable i continuada documental, instrumentals d’aquell, comesos per Osàcar, Millet, Jordi i Gemma Montull; falsedat continuada en document mercantil per Bergós i Llopart (advocats del bufet relacionat amb el Palau); i contra la Hisenda Pública, per Millet, Jordi Montulll i Quintana (gestor que treballava per a l’anterior bufet). El quadre de condemnes es completa amb delicte de falsedat documental per part dels cinc empresaris que no van presentar recurs al Suprem. Dels delictes d’administració deslleial societari i de tràfic d’influències van ser absolts per l’Audiència de Barcelona dos representants de Ferrovial. La fiscalia va recórrer aquesta absolució, però el seu recurs ha estat desestimat pel Suprem. El tribunal considera que hi prova suficient per tenir acreditada de manera inequívoca la comissió d’un delicte continuat de tràfic d’influències, on les comissions a canvi d’obra pública adjudicada es pactaven amb el tresorer de CDC, que es comprometia a obtenir el resultat de l’adjudicació per l’import pactat a través de les diverses administracions que aquest partit governava, incidint (prevalent-se) de la seva posició en el partit, ja fos sobre responsables polítics (autoritats) o sobre concrets funcionaris. Resultats que efectivament s’aconseguien i que servien al seu torn de suport confirmatori en donar contingut al concert de l’exercici següent, com documentalment en notes ‘comptables’, apareix. Tot això, amb la intermediació dels responsables del Palau, que, a canvi d’una comissió, oferien l’entramat d’aquestes institucion, perquè el trànsit i l’abonament de les comissions per l’obra adjudicada romangués ocult.Documental, pericial i en algun extrem testificalment va resultar acreditat el coneixement i la participació d’aquests responsables entre les tres entitats (Ferrovial, CDC i Palau), planificació de les concretes operatives perquè fluïssin els diners de Ferrovial a CDC, en la seva execució i a instar a cada part el compliment del que s’havia acordat. Adjudicacions, on la predeterminació de l’adjudicatari implicava necessàriament la seva il·licitud, al marge de la seva efectiva puntuació. Es va intervenir variada documentació on obrava l’import de l’obra adjudicada, com era el 4%, com es distribuïa entre Millet-Montull (1,5%) i CDC (2,5%), amb quantificació de terminis de lliurament, fins i tot a diversos anys vista; a més dels seus corresponents moviments bancaris en moltes ocasions. Entre els responsables del Palau, aquest 1,5% es distribuïa en un 80% per a Millet i un 20% per a Montull. La criminalització del tràfic d’influències busca precisament “arribar a l’entorn de l’agent o el partit polític al qual pertany i castigar el comportament de les persones que, pròximes al poder, intenten obtenir avantatges per la seva situació, contribuint així a crear un clima de corrupció”, de manera que constitueix un instrument per “fer front a l’anomenada corrupció ambiental, que soscava la confiança dels ciutadans en la rectitud de l’administració pública”, segons el conveni penal sobre corrupció del Consell d’Europa del 1999. Segons el Suprem, el tràfic d’influències, abans que existís el delicte de finançament il·legal de partits, és més pertinent que el de suborn en el cas que el dirigent del partit beneficiat estigui en condicions de negociar en lloc del funcionari per la seva especial ascendència sobre el funcionari. De fet, el tribunal diu que el paper del funcionari pot quedar diluït enmig de càrrecs discrecionals i òrgans d’adjudicació. De fet, compara el ‘cas Palau’ amb el ‘cas Malaia’, de corrupció urbanística a Marbella, on un intermediari controlava diversos regidors del govern. De la mateixa manera, la doctrina destaca que amb la tipificació del delicte de tràfic d’influències es pretén abastar penalment àmbits que desborden la inducció a la prevaricació, com és la creació de xarxes de favor que eventualment encara que no necessàriament poden facilitar l’adopció de resolucions orientades a la satisfacció d’interessos privats. Al seu torn, la seva tipicitat, possibilita i facilita sancionar, encara que la resolució pretesa no s’hagués aconseguit, ja que només s’exigeix que s’actuï per aconseguir una resolució, atès que amb la seva consecució beneficiosa, s’aplica el tipus agreujat. En aquesta dinàmica, qui té influència no només és l’ autoritat o funcionari sinó qui ho ha estat. La seva influència no depèn només del càrrec públic que ocupa sinó del pes que tingui en l’estructura orgànica del partit, que és el que decideix sobre el destí i la promoció de tots els càrrecs públics; que nomena els que ocuparan els càrrecs polítics dels aparells administratius de l’estat i altres ens públics. Uns prefereixen subornar directament al funcionari competent i altres van a un intermediari del partit, que és qui s’encarrega de “convèncer” a les persones que resoldran. “Allò que en una situació aïllada exigiria acreditar el concret acte d’influència sobre un específic funcionari en una determinada resolució, en el context descrit, negociat amb el tresorer del partit polític hegemònic que compta amb l’administració colonitzada, evidencia la influència, l’acreditació del concert amb aquest càrrec rellevant del partit i l’acreditació del seu compliment, l’obtenció d’obra pública a canvi de comissió prèviament pactada i fins i tot amb freqüència també prèviament abonada”, diu la sentència. Aquests extrems han quedat provats amb abundant prova documental, pericial de l’AEAT i corroborada en múltiples extrems per testimonis de tercers (com empleats de Palau i empresaris que es van prestar a girar factures al Palau per serveis prestats a CDC, o senzillament inexistents i l’import es donava a CDC); i fins i tot per les pròpies declaracions de Millet, tot i que “inversemblantment” només reconeix un paper de mer intermediari en les transferències dineràries, sense coneixement del tràfic d’influències, quan la pròpia documentació que li va ser intervinguda revela el seu coneixement i ser part activa en l’execució de l’acord: petició de comissions a Ferrovial i petició d’obra adjudicada al tresorer de CDC. La prova acredita que Millet instava Osàcar a adjudicar obres a Ferrovial i sol·licitava l’import de la comissió als representants de Ferrovial.