Dimecres, 5 d'octubre de 2022 - Edició 1531
La República

El Parlament atorga la Medalla d’Honor a Núria Feliu, Pau Riba, Joaquim Arenas i Margarida Muset

ACN Barcelona – La Mesa del Parlament ha decidit aquest dimarts atorgar la Medalla d’Honor en categoria d’or a la cantant Núria Feliu, el cantant i escriptor Pau Riba, el […]

Agències 26/07/2022

ACN Barcelona – La Mesa del Parlament ha decidit aquest dimarts atorgar la Medalla d’Honor en categoria d’or a la cantant Núria Feliu, el cantant i escriptor Pau Riba, el mestre i pedagog Joaquim Arenas i la inspectora d’educació i mestra Margarida Muset, segons ha pogut saber l’ACN. L’acte d’entrega de la Medalla d’Honor se celebrarà el 8 de setembre. El Parlament entregarà així dos medalles a títol pòstum a Pau Riba, qui va morir aquest any als 73 anys, i a Núria Feliu, qui va morir la setmana passada als 80 anys.

La Medalla d’Honor en categoria d’or s’ha concedit a la cantant Núria Feliu “per la seva contribució al prestigi de la llengua catalana i a la normalització del seu ús amb la interpretació de versions de grans temes internacionals de la cançó estàndard i el jazz i amb la recuperació de cuplets i cançons populars catalanes”. Al músic i escriptor Pau Riba se li atorga “per l’exploració de l’expressió artística a través de diversos llenguatges i per l’obertura d’espais contraculturals entroncats amb la tradició pròpia, amb una indiscutible capacitat de mestratge”.

El Parlament també reconeix amb la seva màxima distinció els pedagogs Joaquim Arenas i Margarida Muset, primers responsables del Servei d’Ensenyament del Català, creat el 1978 per la Generalitat, principal òrgan impulsor dels programes d’immersió lingüística a les escoles de Catalunya.

La cambra atorga la Medalla d’Honor des de l’any 2000 a personalitats o institucions que mereixen un reconeixement excepcional.

La medalla reprodueix les quatre barres sobre fons daurat i manté el disseny que Antoni Comella va fer per al logotip del Parlament per encàrrec de la institució la primera legislatura. L’any 2000 l’orfebre Joaquim Capdevila el va adaptar per a la medalla.

<strong>Núria Feliu</strong>

Feliu es va iniciar quan era petita en la música als orfeons Canigó i de Sants, barri al qual sempre ha estat molt arrelada, i va fer també les primeres interpretacions com a actriu dramàtica. Després va formar part de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. El 1964 va debutar com a cantant acompanyada del conjunt Els Quatre Gats, i des d’aleshores va actuar amb continuïtat i va realitzar nombrosos enregistraments discogràfics. Va publicar, un any després, els seus dos primers àlbums, els senzills ‘Anirem tots cap al cel’ i ‘Gent’, versions catalanes de cançons nord-americanes. L’any 1966 va començar una col·laboració amb Tete Montoliu, que va culminar amb l’aparició d’un LP enregistrat amb Erich Peter, Billy Brooks i Booker Ervin. El 1997 es va publicar un àlbum recopilatori amb el títol ‘Tete Montoliu-Núria Feliu, 1965-1990’.

L’any 1995 va editar el llibre ‘Vols ballar? 93 cançons i ballables’, un recull de cançons de totes les èpoques, acompanyades de les partitures, que reflecteixen el gruix de la seva carrera musical. Des del 1991 les seves aparicions als escenaris van ser esporàdiques, i el gener del 2005 va anunciar que deixava d’actuar en directe. L’any 2016 va publicar les memòries ‘Dies i records d’infantesa’ i el 2020 va rebre el premi Enderrock d’honor a la trajectòria.

Al llarg de la seva trajectòria, ha rebut nombrosos premis que van des del trofeu de l’any de Ràdio Barcelona a la millor cantant (1966); el premi del Ministeri de Cultura al millor disc de cançó tradicional per Cançons d’Apel·les Mestres (1976); la Medalla del Cercle Català de Madrid (1979); millor disc de l’any de Ràdio 4 per ‘Viure a Barcelona’ (1979); la Creu de Sant Jordi (1985), el Premi Obra del Ballet Popular “Dia de la Sardana” (1989); el Premi Sant Jordi a la difusió de música cinematogràfica (1990); el Premi SGAE a la difusió d’autors de cançons (1990); el Premi Ramon Aramon i Serra a la lleialtat lingüística (1995); la Medalla al Mèrit Cívic de l’Obra del Ballet Popular (2001) ; el Premi Altaveu Honorífic a la trajectòria (2005) i el Premi Enderrock d’honor (2020).

<strong>Pau Riba</strong>

Hippy confés, Riba va viure uns anys a Formentera abans d’instal·lar-se a Barcelona i fundar, a finals dels anys 60, el Grup de Folk. Poc abans, els Setze Jutges -d’Espinàs, Serrat o Maria del Mar Bonet- no l’havien acceptat com a part del ‘grup’ en considerar que no hi havia prou coincidència estilística. Aleshores, ja havia editat una sèrie d’EP, entre els quals el seu debut ‘Taxista’ (1967) i ‘Noia de porcellana’ (1968), aquesta segona una de les cançons més recordades del músic i que va ser inclosa al seu disc més destacat, ‘Dioptria’, publicat entre el 1970 i el 1971 amb el grup Om, amb Toti Soler, Romà Escalas i Jordi Sabatés. 

Va participar en totes les edicions del Festival Canet Rock (històric) i es va consolidar com un referent de l’escena alternativa en català. El mallorquí va seguir creant música i publicant àlbums des d’aleshores i fins al final. 

En conjunt, una vintena de discos on ha conservat sempre l’esperit contracultural i combatiu dels primers anys. Tot i aquest perfil alternatiu, Pau Riba ha estat un nom propi en l’ecosistema cultural català, amb reconeixement popular i presència sovintejada –i col·laboracions- als mitjans de comunicació. Va fer alguna incursió en el món de la interpretació principalment als anys 80 i 90, i va dirigir dos espais culturals a TV3 i el Canal 33.

Net de Carles Riba i Caterina Arderiu –per part paterna-, Riba també va cultivar l’escriptura. En concret és autor d’una quinzena de títols, entre els quals diversos poemaris la novel·la ‘Ena’ (Quaderns Crema, 1987), alguns reculls d’articles, assaigs i, els dos darrers, un sentit homenatge a la seva mare -‘Sa meu mare’ (Ara Llibres, 2014)- i la seva visió sobre el cosmos a ‘Història de l’univers’ (Males Herbes, 2021). De fet, Riba tenia a punt un altre llibre sobre la història de la música del segle XX, “és a dir, sobre l’electrònica”, tal com n’havia parlat en una ocasió.

<strong>Joaquim Arenas</strong>

Joaquim Arenas (Mataró, 1936) a més de ser considerat un dels pares del model d’escola catalana en llengua i continguts, és autor de nombrosos llibres sobre educació i llengua, va ser cap del Servei d’Ensenyament del Català entre 1983 i 2003, rector de la Universitat Catalana d’Estiu el 1995 i ha assessorat els governs de Bolívia i Guatemala en la incorporació de les llengües indígenes al sistema escolar.

<strong>Margarida Muset</strong>

Margarida Muset és mestra, pedagoga i inspectora d’educació (1978-2013), El Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya destacava que l’activitat pedagògica de Margarida Muset ha estat incansable al llarg de la seva vida, amb articles, publicacions i col·laboracions en diferents mitjans. Ha format part de diferents plataformes i institucions, com la Societat Catalana de Pedagogia, des d’on ha treballat activament per a un model d’escola catalana, integradora, laica, i pedagògicament activa.