ACN Barcelona – El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) ha presentat l’exposició ‘Josep Grau-Garriga. Diàleg de llum’ que es podrà veure fins l’11 de setembre de 2023. El projecte d’investigació de Núria Montclús i?Esther Grau,?en col·laboració amb Àlex Castro i Alba Clavell, estrena els projectes d’exhibició del museu sobre pràctiques artístiques i agents la rellevància dels quals no ha estat prou reconeguda. L’obra que s’exposa és una instal·lació variable que l’artista tèxtil va adaptar i va incorporar a diverses arquitectures. L’autor és considerat un dels màxims exponents de l’Escola Catalana del Tapís, va experimentar amb tècniques transdisciplinàries i va assajar grans formats, més enllà dels límits de l’art tèxtil tradicional.
Grau-Garriga compta amb una obra feta a partir d’environaments’, és a dir, estructures que propiciaven la immersió de l’espectador en l’obra i un contacte més íntim amb els materials que la constituïen. En aquestes estructures, sovint sorgides d’un procés de creació col·lectiva, Grau-Garriga hi explora noves formes de pedagogia artística per aproximar art i vida que, al seu torn, convertien l’obra d’art en una experiència compartida. Precisament, amb aquests treballs Grau-Garriga va esdevenir un referent de la transformació de la tècnica del tapís al llarg de la segona meitat del segle XX.
Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 – Angers, 2011) va ser un artista clau en la renovació del tapís i l’art tèxtil contemporani, tant en l’àmbit nacional com internacional. Després de formar-se en pintura, dibuix, escultura i gravat a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, va fer algunes incursions en la pintura mural i el vitrall artístic. Va treballar amb artistes com Joan Miró, Josep Maria Subirahcs, Antoni Tàpies, Jean Lurçat. Va realitzar un conjunt d’environaments efímers en espais interiors d’edificis monumentals i també en espais públics d’arreu del món, com l’Arras Gallery de Nova York (1971), el Centre Culturel du Marais de París (1975), la pista d’esquí de Sugarbush a Vermont (1978), la Montgomery University de Washington (1979), el Museo Rufino Tamayo de Mèxic D.F. (1980-1981), l’Institut Francès de Barcelona (1984), el Castellet de Perpinyà (1984) i la catedral de Sant Nicolau d’Alacant (1985), entre molts d’altres.
Des de 1964 el treball de Grau-Garriga s’ha pogut veure en nombroses institucions d’arreu del món, com ara The Museum of Fine Arts de Houston (1970), LACMA (Los Angeles, 1974), el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris (1981), el Palau Robert (Barcelona, 1988) i el Musée Jean Lurçat d’Angers (1989 i 2002). Recentment la seva obra s’ha pogut veure també a la 22a Biennal de Sydney (2020).
