ACN Barcelona.-El MACBA ha pogut estrenar finalment la primera exposició després del confinament. És ‘ACCIÓ. Una història provisional dels noranta’, amb què s’endinsa en l’anomenat art d’acció i les seves performances, que van eclosionar a l’estat espanyol a les darreries dels anys vuitanta reprenent el fil d’experiències conceptuals del passat. El director del museu, Ferran Barenblit, ha comissariat una mostra que tracta un territori “per explorar” i que ha estat fruit d’una recerca intensa de materials i documentació. Per a Barenblit, no hi havia millor exposició per presentar ara mateix: “Ens recorda la importància de les xarxes d’amistat i com, entre artistes i agents culturals, es pot construir un entorn sòlid sense dependre d’altres factors”.
‘ACCIÓ. Una història provisional dels noranta’, és una àmplia exposició temporal que ocupa tota la segona planta del MACBA, i que és fruit de la recerca de diversos anys realitzada pel seu director, Ferran Barenblit, i la curadora adjunta Aida Roger, amb l’assesorament d’Oscar Abril Ascaso, Joan Casellas, Nieves Correa i Marta Pol Rigau. Si la dècada de 1980 va representar a Europa un retorn a l’ordre, a la reivindicació d’una certa formalitat en l’art, als formats convencionals de la pintura i l’escultura àmpliament acceptats pel mercat, la de 1990 va reprendre bona part de les experiències conceptuals de dècades anteriors. Així explica Ferran Barenblit com tota una generació d’artistes van recuperar pràctiques relacionades amb el cos humà, que conjuntament s’han anomenat art d’acció. Unes pràctiques que a l’estat espanyol van tenir rellevància, amb iniciatives múltiples que sovint s’expressava en forma de performances. Joan Brossa, els Accidents Polipoètics de Rafael Metlikovez i Xavier Theros, Marcel·lí Antúnez, Eduard Escofet, el Club 7 (amb Joan Caselles entre els seus integrants), Enric Casasses, Carles Hac Mor i un llarg etcètera d’artistes, molts d’ells catalans, formen la nòmina de creadors que testimonia l’exposició. La seva gran contribució, diu Barenblit, va ser “mantenir vivies” aquelles pràctiques artístiques que havien quedat oblidades, convertint-les “al el llenguatge de l’acció, que desafia el mercat i la institució i crea xarxes basades en l’estima i la cura, tot posant les bases de l’art del segle XXI”. L’exposició inspecciona tota aquella escena, amb algunes de les seves obres i aportacions fonamentals, i molta documentació de l’època, majoritàriament inèdita. “És ‘provisional’ principalment perquè és una història molt propera, que encara s’ha d’explorar, i és aviat per fer-ne una història definitiva”, comenta el director i comissari. Barenblit creu que el moment actual ha resultat ser idoni per a l’estrena d’aquesta exposició. I és que més enllà de la vigència d’aquestes pràctiques artístiques (hi ha molts artistes joves que beuen directament d’aquestes fonts), l’art d’acció i la performance posaven al centre el cos humà. “Això ens recorda la importància de les cures, el suport mutu, de les xarxes d’amistat, i la idea que entre els artistes i els agents culturals es pot construir un entorn sòlid i un espai de pensament crític que no sigui depenent d’altres factors”. “Portem molts anys preparant aquesta exposició, i ningú s’esperava que la presentaríem amb mascaretes; però en el fons, això també té quelcom de performatiu”, afegeix des d’una sala que recrea l’exposició ‘Acció Directa’ (Primavera Fotogràfica, 1996). Un espai que il·lustra com aquella generació va voler “explicar la seva història en temps real”, amb fotografies aleshores molt recents de les seves accions ni performances en locals i carrers.
