Dilluns, 26 de juliol de 2021 - Edició 1096
La República

El cinema català guanya presència als festivals del món l’última dècada tot i la crisi a la indústria audiovisual

ACN Barcelona.-Tot i la pèrdua de múscul audiovisual a Catalunya, que ha reduït a un 20% una indústria que fa una dècada representava la meitat del pes a l’Estat, la […]

Avatar
Agències 11/07/2021

ACN Barcelona.-Tot i la pèrdua de múscul audiovisual a Catalunya, que ha reduït a un 20% una indústria que fa una dècada representava la meitat del pes a l’Estat, la presència de pel·lícules amb segell català ha guanyat espai als festivals internacionals. Segons dades facilitades a l’ACN per Catalan Films i l’ICEC, el nombre de pel·lícules catalanes que des del 2011 ha participat en algun dels quinze grans certàmens del món ha passat de 34 cintes i 8 festivals el 2011 a les 58 cintes i 12 festivals el 2019, l’últim sense l’efecte de la pandèmia. El 2010, un any “especial” amb l’estrena d’èxits com ‘Pa negre’, un total de 53 pel·lícules amb talent del principat van participar en 8 certàmens. El reconeixement l’Estat, però, ha basculat de Donostia a Màlaga.

Des de la bona collita de fa onze anys, la presència de pel·lícules amb ADN català als festivals de cinema tipificats com a classe ‘A’ -els de major dimensió internacional- se situava entre la trentena i la quarantena i la participació oscil·lava entre els 7 i els 10 festivals per temporada. Es tracta de certàmens com la Berlinale, Cannes, El Caire, l’Índia, el Karlovy Vary, Locarno, Mar del Plata, Montreal, Moscú, Xangai, Sant Sebastià, Tallin, Tòquio, Varsòvia i Venècia. El 2015 es va experimentar un canvi de tendència, amb un increment de nominacions a festivals i projectes. Concretament, un total de 54 cintes catalanes van ser nominades en 12 certàmens del món, una tendència que s’ha mantingut sostingudament -amb l’excepció del 2017, en què es retorna a xifres dels primers anys de la dècada- fins a l’actualitat. Les dades constaten, segons el director de l’ICEC, Miquel Curanta, la tendència ja palpable que el cinema català no ha perdut “pistonada” en l’aparador cinematogràfic mundial, sinó que n’ha crescut el seu reconeixement. Al seu entendre, el “paradigma” de la dècada anterior, en què van sorprendre films com ‘Pa negre’, ha canviat perquè la indústria del consum d’audiovisual es mou en altres terrenys. “Hem de competir en prestigi i generació de talent sense renunciar al públic, amb una mirada de proximitat i pròpia”, ha reblat. Amb tot, reconeix que sí que s’ha perdut força industrial i rellevància social les dues últimes dècades, que atribueix en part a la irrupció de les plataformes. En una línia similar s’expressa la nova presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell, que defensa el talent del país i circumscriu la situació del 2010 a Donostia com un “any força excepcional”. Amb tot, celebra de pes específic que encara té el cinema d’ADN català a nivell mundial. “La presència de pel·lícules catalanes ha estat molt constant, en casos recents com ‘Estiu 1993’ o ‘Las niñas’ a Berlín o ‘La hija de un ladrón’ a Sant Sebastià, per exemple”, assegura. Sí que la preocupa, però, la caiguda dels rodatges en català i la pèrdua de múscul industrial a Catalunya. “El talent hi és, calen inversions i una fermesa clara per portar produccions internacionals”, ha reblat. Colell creu que mantenir un espai en els certàmens de cinema és “importantíssim” per a les pel·lícules, que engresquen el públic a anar a les sales. De Sant Sebastià a MàlagaSi alguna cosa ha certificat el cinema català l’última dècada ha estat el seu idil·li amb el Festival de Màlaga. Des del 2014, un film català sempre s’ha emportat la Biznaga d’Or, el guardó més important. Entre els exemples més celebrats, hi ha els de ‘10.000 km’, de Carlos Marqués-Marcet (2014), ‘Callback’ de Carles Torras i ‘La propera pell’ d’Isaki Lacuesta i Isa Campos (2016), ‘Estiu 1993’ de Carla Simón (2017), ‘Les distàncies’ d’Elena Trapé (2018), ‘Els dies que vindran’ de Carlos Marqués-Marcet (2019), ‘Las niñas’ de Pilar Palomero (2020) i fins a la culminació, aquesta passada edició, d”El ventre del mar’, d’Agustí Villaronga, que s’ha emportat sis premis i ha batut tots els rècords de la història del festival. El 2015, malgrat que la Biznaga d’Or va anar a parar a l’òpera prima de Daniel Guzmán ‘A cambio de nada’, cinc produccions catalanes van obtenir vuit premis al certamen, entre els quals destaca l’opera prima de l’actriu Leticia Dolera, ‘Requisitos para ser una persona normal’, amb tres estatuetes.Per contra, a la secció oficial a competició de Sant Sebastià ha anat a la baixa des del 2010, quan es va viure el moment més dolç amb l’èxit de ‘Pa negre’, ‘Elisa K’, ‘Aita’ i ‘Bicicleta, cullera, poma’, totes quatre premiades al certamen. Entre el 2011 i el 2020, les pel·lícules i els premis han estat testimonials, amb excepcions tan destacades com ‘Los pasos dobles’, d’Isaki Lacuesta, Conxa d’Or el 2011; ‘Blancaneu’, de Pablo Berger, Premi Especial del Jurat el 2012; o ‘Entre dos aguas’, també d’Isaki Lacuesta que va revalidar la Conxa d’Or el 2018. Altres films com ‘El rey de la Habana’, d’Agustí Villaronga, Conxa de plata a la millor actriu el 2015; ‘Truman’, de Cesc Gay, Concha de Plata al millor actor Ex aequo entre Ricardo Darín i Javier Cámara el 2015; ‘Yuli’, d’Icíar Bollaín el 2018; o ‘La hija de un ladrón’, de Belén Funes, Concha de Plata a la mejor actriz 2019 Ex aequo a Greta Fernández, la protagonista.Durant aquests anys, la selecció de films catalans o en català s’ha desplaçat de la secció oficial a competició a d’altres de paral·leles, com la Made In Spain, tal i com reconeix a l’ACN el director del festival de Sant Sebastià, Jose Luis Rebordinos. “Tinc la sensació que part de la indústria cinematogràfica catalana ha perdut certa força”, reconeix. Amb tot, reivindica l’obligació dels certàmens a l’Estat a l’hora de defensar el cinema espanyol i pensar en quina és la “millor sortida” per a una pel·lícula, que no sempre coincideix amb programar-la al festival de major projecció internacional. En aquest sentit, reconeix el “caràcter internacional” de Donostia, però demana no “menystenir” exemples com els de Màlaga, amb una tasca “rellevant” per al cinema espanyol i amb el qual Donostia hi teixeix grans “complicitats”.A nivell creatiu, Rebordinos constata la força de noves directores catalanes com Carla Simón, Neus Ballús o Belén Funes, entre moltes d’altres, que considera que donaran “moltes alegries” al cinema català i que s’afegeixen a noms com Juan Antonio Bayona, Isaki Lacuesta, Cesc Gay o Agustí Villaronga. “És un bon moment”, rebla.Segons Rebordinos, el cinema espanyol també està en bon moment artístic, amb projectes “creatius i diversos” i propostes “radicals i independents”, i avança que a la secció oficial d’aquesta propera edició hi haurà quatre cines espanyoles, una més de les habituals, i creu que n’hi ha tres més que s’han quedat fora tot i tenir el nivell per anar a competició. Per Isona Passola, productora i presidenta sortint de l’Acadèmia del Cinema Català, aquesta circumstància suposa una pèrdua del pes específic. “A sant Sebastià competeixes amb tot el món, malgrat que valoren el cinema d’aquí quan té com a mínim un valor artístic i amb un pressupost mínimament competitiu sobretot, un finançament de la pel·lícula competitiu amb Europa”, assegura. En aquest sentit, esgrimeix que el cine fet a Catalunya “havia tingut les dues coses” i ara coixeja “de la segona pota”. Per ella, la falta de finançament ha fet que el cinema en català s’hagi hagut de refugiar en projectes “molt creatius, a costos mínims i a òperes primes”, un fet que els ha donat personalitat a Màlaga. Un dels directors que ha tastat l’èxit primer a Donostia -amb ‘Pa negre’- i més tard a Màlaga -amb ‘El ventre del mar’- ha estat el director Agustí Villaronga. El cineasta celebra l’èxit de la seva última proposta al festival andalús, que ha aconseguit fer un plantejament “diferent” a la resta. Amb tot, s’ha mostrat especialment preocupat per la situació del cinema en català, que juga amb unes condicions d’inferioritat “enormes”. De fet, posa com a exemple la diferència de pressupost entre la seva última producció, de 400.000 euros, i el de ‘Pa negre’, de més de 4 milions.Edmon Roch, un dels productors de films exitosos els últims anys a Catalunya, parla també de la mirada “oberta i comercial” de la nova generació de cineastes, que encaixa molt amb la proposta malaguenya. “Potser abans es tenia una mirada restringida per a aquest públic”, ha assenyalat.