ACN Barcelona.-El CCCB inaugura dimecres ‘La màscara no menteix mai’, una exposició temporal dedicada a entendre els usos polítics de la màscara en la modernitat, des de les caputxes del Ku Klux Klan fins als antifassos dels super-herois o els passamuntanyes del grup Pussy Riot. La mostra està basada en el llibre del seu co-comissari Servando Rocha ‘Algunas cosas oscuras y peligrosas. El libro de la màscara y los enmascarados’ (La Felguera, 2019), previ a la crisi del coronavirus i l’extensió de l’ús de la mascareta sanitària. No té vocació d’abordar aquest capítol recent, tot i que hi apareix, ni de tractar el sentit “antropològic” de les màscares. Es fixa, en canvi, en aquells contextos en que l’ocultació del rostre ha adoptat un caire polític.
A partir de l’assaig de Servando Rocha, l’exposició s’allunya d’aproximacions antropològiques i ancestrals sobre l’ús de la màscara per centrar-se en l’època contemporània. En concret es fixa en els seus usos diversos durant el darrer segle i mig, com un objecte que s’infiltra dins del paisatge polític, ja sigui com a instrument al servei d’exercicis de poder o com a eina per la construcció idenitària en l’activisme polític i les lluites socials. Del Ku Klux Klan a Pussy Riot, com a extrems del catàleg, s’hi mostra un repertori amplíssim de rostres emmascarats i els seus perquès: l’ocultació de la identitat com via per eludir l’enjudiciament, com a forma de reivindicació, com a via per infringir por i, també, com a mera forma de distanciament d’un mateix per realitzar accions que desemmascarats no gosaríem fer.És el caràcter “ambivalent” de la màscara, al qual s’ha referit la directora del CCCB Judit Carrera. Una “capacitat de ser un instrument de terror, o d’opressió, i alhora de crítica i contestació de l’ordre establert” que la mostra s’esforça a demostrar.L’exposició s’estructura en set àmbits, amb set relats diferenciats, i presenta gairebé 700 peces entre material documental, recursos audiovisuals i objectes que permeten entendre la polisèmia de la màscara. Entre totes, una cosa compartida: “la màscara mai menteix, és real; molts cops ens emmascarem no per mentir sinó per viure una experiència real, amb la distància i amb la coartada que ofereixen les màscares”, en opinió de l’assagista i co-comissari Servando Rocha. Balaclaves de Pussy Riot, caputxes de protestes feministes, màscares de lluitadors mexicans, màscares antigàs, algunes màscares icòniques de súper-herois –bons i malvats-, poblen el recorregut. No obstant això, no és només una exposició de màscares, tal com han fet notar els seus comissaris, sinó sobre alguna cosa més. Sobre els diversos contextos en que l’ocultació del rostra ha adoptat un caire polític. Per això s’hi exhibeixen objectes maçònics, la càmera i la cadira utilitzades en el sistema antropomètric d’Alphonse Bertillon, pamflets d’activistes, armes, etcètera.
