ACN Barcelona – “El cas Obregón repugna, però si una parella no pot tenir fills i no ha aconseguit adoptar, que la germana d’un d’ells els ajudés, molta gent no ho veuria malament”. La professora de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra Esther Farnós s’ha expressat així en declaracions a l’ACN per exemplificar que la gestació subrogada genera una casuística diversa i complicada, i que “posar tots els casos al mateix sac és problemàtic”. Tot plegat després que hagi transcendit que l’actriu Ana Obregón, de 68 anys, ha esdevingut mare d’intenció d’una nena obtinguda per gestació subrogada a Miami. Farnós admet que es tracta d’un tema “complex”, però afegeix que una regulació permetria evitar casos com el de l’actriu.
El govern espanyol no preveu cap legislació a l’entorn d’aquesta qüestió, i ben al contrari, tant membres del PSOE com d’Unides Podem s’hi han mostrat contraris. Avui mateix, el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ha recordat que la gestació subrogada no és legal a l’Estat. “A Espanya els ventres de lloguer estan prohibits per la nostra llei, perquè els cossos de les dones ni es lloguen ni es compren per satisfer els desitjos de ningú”.
Encara més, en un altre exemple de la postura del govern espanyol a l’entorn de la qüestió el dona la mateixa reforma de la Llei de l’avortament, que afirma que la gestació subrogada és “violència reproductiva”.
Però per a la també col·laboradora de l’Observatori i Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, el problema és que mentre la legislació espanyola prohibeix la pràctica, els fills de mares subrogades que famílies espanyoles aconsegueixen a països on està permesa acaben essent regulats a l’Estat, com serà el cas de la nova filla d’Ana Obregón, que ha esdevingut mare d’intenció amb 68 anys.
La qüestió de l’edat és important, segons subratlla Farnós. Una regulació hauria de preveure tant una edat mínima de la mare subrogada, “que hauria d’anar més enllà dels 18 anys”, com una edat màxima de la mare d’intenció, i en aquest sentit la professora de dret civil recorda que, a Espanya, no es pot superar una edat determinada per accedir a la reproducció assistia, i l’edat màxima per adoptar un nen és de 45 anys.
De fet, hi ha molts països que sí tenen regulada aquesta situació, algunes de les quals marquen edats i altres requisits “per evitar que una dona en pugui fer la seva activitat vital”. Per exemple, es demana que la dona tingui fills previs, que només pugui fer una gestació subrogada un o dos cops a la vida “per evitar una mercantilització de la pràctica” o que la parella aporti el material genètic. En definitiva, “que hi hagi un control públic, que és el que no passa als Estats Units”, on la situació s’assembla més a una pura transacció comercial.
Una regulació, afegeix Farnós, permetria tenir “més arguments” per “impedir que els casos que venen de fora s’acabin regularitzant”. Perquè a parer de Farnós, aquest és el problema, que l’actriu aconseguirà regularitzar la situació de la nena, quan hauria estat impossible que ho fes per altres vies com l’adopció.
Mentrestant, la Conferència de la Haia sobre Dret Internacional Privat treballa des de fa anys en l’elaboració de directrius globals perquè hi hagi unes normes comunes que evitin casos com aquests, normes que de moment no han vist la llum.
Finalment, una altra dimensió ètica que caldria regular, és si els nens subrogats podrien o no conèixer la mare biològica, un debat que, a Espanya, es genera també amb els fills de donants de gàmetes, que són anònims. Farnós explica que tampoc en aquest aspecte hi ha unitat de criteri a les legislacions vigents, amb contractes en què el nen podrà conèixer-la i contractes en què no.
En tot cas, Farnós creu que “si es regulés a nivell domèstic, amb una regulació molt garantista i de mínims, evidentment no es podria cobrir tota la demanda, però una part sí, i com a mínim la legislació seria més sensata i no tindríem la situació hipòcrita que tenim ara”.
