ACN Mataró / Castelldefels / Ulldecona / Girona – Aquesta setmana es compleixen dos anys des de l’inici oficial de la pandèmia a Catalunya, quan es va conèixer el primer cas de covid-19. La ciutadania ha passat aquests dos anys com ha pogut i hi ha testimonis de tot tipus: cadascú té la seva pròpia experiència. Aprofitant l’aniversari, l’ACN ha parlat amb quatre testimonis ben diferents: una usuària d’una residència, una persona que pateix la covid persistent, un restaurador que s’ha hagut de reinventar per sobreviure i un negoci familiar que, com molts altres, ha hagut de tancar. A més d’aquests n’hi ha molts altres, però aquestes també són les veus de la pandèmia.
<strong>La vida a les residències: “Qui estava malament està pitjor”</strong>
La vida a les residències no ha estat gens fàcil durant els dos anys de pandèmia i aquests equipaments han estat des del primer dia en el punt de mira. L’acumulació de defuncions durant els primers compassos de la crisi sanitària, les importants restriccions en el règim de visites o la pròpia gestió dels centres han fet de les residències protagonistes de la polèmica.
De portes endins, els residents han viscut un autèntic viacrucis. “Ho he passat molt malament, amb una depressió”, explica Anna Maria Osiás en una de les seves sortides diàries pel centre de Mataró, un cop s’han relaxat totes les restriccions que s’han anat aplicant en les diferents onades de la pandèmia.
Osiás, de 62 anys, és de les residents més joves de la residència de Mataró on viu actualment. La mutació d’un gen que li provoca diferents patologies òssies, musculars i neurològiques la va obligar a abandonar casa seva. Només ha estat “aïllada” durant la darrera sisena onada, però n’ha tingut prou per veure com ha afectat aquest tancament a la gent gran.
“He observat que el que estava malament està pitjor i el que estava bé està malament”, explica dels seus companys de residència. Osiás diu que molts avis estan “desubicats i despistats” i no tenen ànims per fer res: “Molta gent no vol sortir al carrer”. Ella ho veu diferent i creu que la pandèmia s’ha de viure “amb sentit comú” i “sense por”.
Això no treu que en els moments de majors restriccions no hi hagi hagut lloc per a la desesperació. En el seu cas en recorda especialment dos episodis, la mort d’una tieta que li va fer de mare i a la que no va poder acomiadar i l’aniversari d’una neta: “Ha fet tres anys en aquest tancament i em preguntava perquè no l’anava a veure. Aquestes coses t’afecten molt”.
Ara confessa que en aquests moments s’acabava ensorrant, però que intentava no transmetre-ho a la família per no preocupar-los. També mirava d’ocupar les hores per no agreujar la depressió i lamenta que el centre no permetés als residents “baixar al pati ni a cap zona comú”, ni que fos per torns. “Ha estat molt dur”, insisteix.
<strong>Covid persistent, una ‘subpàndèmia’ que “m’ha tret l’alegria”</strong>
Un dels efectes colaterals més directes de la covid-19 és l’aparició de la covid persistent, una prolongació de la malaltia que manté la simptomatologia del virus en el llarg termini. Es calcula que al voltant del 15% de les persones que s’infecten acaben tenint seqüeles de manera persistent, essencialment fatiga, debilitat muscular, mal de cap o pèrdua de gust.
“La covid-19 ha portat una ‘subpandèmia’ que s’haurà de resoldre”, explica la portaveu del col·lectiu d’afectats de covid persistent, Sílvia Soler. Ella es va infectar per primer cop el març de 2020, a l’inici de la pandèmia, i tot just aquest passat mes de gener s’ha reincorporat a la feina, no sense dificultats.
En aquest sentit, Soler lamenta que hi hagi gent que no entengui que encara hi ha persones que continuen malaltes després de sis mesos o de dos anys d’infectar-se, com és el seu cas, i demana “empatia” a la societat per acceptar aquesta nova realitat. “Algú ens ha d’escoltar”, exclama.
Soler diu que “l’abandonament” i la “manca d’empatia” per part de persones i professionals sanitaris en els primers mesos de la pandèmia han estat el pitjor de la seva llarga croada contra la covid-19. “Et posen en dubte”, es lamenta. La covid persistent, relata, també li ha robat “l’alegria, les relacions socials o la capacitat de lectura”.
En la seva mirada enrere, però, també hi veu motius per a l’esperança. Gràcies a la malaltia, Soler ha pogut tenir “l’oportunitat d’ajudar a gent” i notar l’escalf i l’estima de moltes altres persones. Sobretot en els primers mesos de la pandèmia, quan encara ningú parlava de covid persistent, sentir-se acompanyada “ho era tot”.
Pel que fa al futur, Soler el mira amb esperança. La rehabilitació a la unitat de covid persistent de Can Ruti l’ha ajudat a batre la fatiga extrema, tot i que encara manté símptomes que la incapaciten, com la disfonia, la desregulació de temperatura o els problemes neurològics i intestinals que encara li recorden la “muntanya russa” dels primers mesos de la pandèmia.
<strong>Els restauradors es reinventen</strong>
Quan les restriccions per la pandèmia van trucar a la porta del restaurant Les Moles (Ulldecona), un dels tres establiments distingits amb Estrella Michelin a les Terres de l’Ebre, el seu xef i propietari, Jeroni Castell, va tenir clar que calia reinventar-se per poder seguir endavant. Va ser llavors quan va idear la possibilitat d’oferir alguns dels plats de la seva carta a través de botigues gourmet i supermercats. El projecte, que va batejar com ‘Les Moles, una Estrella Michelin a casa’, està en marxa des de desembre de 2020 i segueix expandint-se.
Castell recorda que en el moment del tancament, a partir de mitjans de març del 2020, va viure moments de “molta tensió, incertesa i nervis”. Van ser “moltes hores al sofà sense veure la llum i amb el negoci aturat sense saber fins quan”. Fent de la necessitat virtut davant d’una situació que recorda com a “dramàtica”, va plantejar-se la idea que donaria llum al nou negoci: “si no podíem vendre plats al restaurant els podríem fer arribar a casa a partir de supermercats i botigues gourmet”.
Dit i fet. Inicialment fent el repartiment directament amb l’ajuda de membres de la seva mateixa família. Posteriorment, invertint en equipaments, adaptant espais i reorganitzant els recursos. “Quan t’atures, l’impacte es gran”, admet. El restaurant, un dels més reputats del territori i amb projecció més enllà, disposa d’unes instal·lacions de més de 1.000 metres quadrats, ocupa regularment una vintena de persones i reforça la plantilla per atendre la temporada de bodes i banquets diversos.
La idea, elabora Castell, era treure al mercat plats que ofereix el mateix restaurant –croquetes de foie-gras, pernil, llagostins i sobrassada o canalons de pollastre de corral i foie amb beixamel de ceps- perquè els consumidors puguin degustar-los a casa “amb el nivell que té un restaurant com el nostre, amb una estrella Michelin i dos sols Repsol. “És un valor que volem transmetre i ho aconseguim”. remarca. Pel camí, s’han hagut de modificar receptes i perfeccionar processos. Sempre partint del plantejament que no es podia oferir un menú de degustació complet com el que es pot tastar al mateix restaurant.
<strong>Negoci en expansió</strong>
Els plats van trobar de seguida una bona acollida en l’àmbit territorial més pròxim de les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat. “Ens va afavorir la novetat, les restriccions de no poder anar als restaurants i l’època de Nadal. Va ser un ‘boom’ fora de mida, que després ja no ha estat tant”, apunta. Els plats són distribuïts per cadenes de supermercats com Condis i es poden trobar en botigues gourmet o especialitzades. Des de fa quatre mesos, ja es poden trobar també a la zona del Camp de Tarragona. La setmana vinent anunciaran que estenen també la seva presència a la zona del Garraf. L’objectiu ara és arribar també a la resta de Catalunya i el País Valencià.
Lluny encara de les xifres del 2019, abans de la pandèmia, el negoci de les Moles com a restaurant ha anat recuperant posicions aquest 2021, si bé Castell reconeix que ha guanyat pes la facturació diària del menjador en detriment dels banquets. Mentrestant, apunta, l’aportació de la nova branca de negoci segueix incrementant. “Ha suplert una bona part del que vam perdre”, indica. L’envergadura de l’activitat es visualitza amb processos molt controlats, homologables al que defineix com els de “fàbriques de menjar”.
“Això que vam començar de pressa i corrents, sense saber molt bé on anàvem i ens tiràvem a la piscina, vam acabar trobant aigua. Estem contents i nadant bé. Veiem que hi ha horitzó important en aquest mercat que volem continuar explorant”, apunta Castell, qui té molt clar el valor de tot plegat més enllà dels beneficis. “Vaig aprendre que hem de tenir dos o tres cistelles diferents per posar els ous, perquè els teníem tots en una cistella, va caure i es van trencar tots. La diversificació del negoci, si puc, la vull continuar mantenint”, tanca.
<strong>Un negoci familiar que no sobreviu</strong>
Però no tots els projectes s’han pogut reinventar. Un negoci familiar amb 24 anys d’història a Girona no ha pogut sobreviure a la pandèmia. Una botiga emblemàtica del centre, coneguda popularment com ‘La botiga dels angelets’, va haver d’abaixar persiana definitivament a finals de setembre. La Dolors Turró va engegar el negoci de venda de figures d’àngels, imatgeria religiosa i pessebres lligat amb restauracions al carrer Ballesteries. Després de 22 anys, van traslladar el negoci al carrer Hortes i amb la seva filla, Sonia Vilanova, al capdavant de l’empresa.
“El primer any al carrer Hortes va anar molt bé, però just començar el segon va arribar la pandèmia i ja no ens en vam sortir”, explica Vilanova, que detalla que els mesos de tancament i les restriccions de mobilitat van “afectar moltíssim”: “Tot això va fer que no sortissin els números, l’economia no donava per seguir i al final, sentint-ho molt i amb moltíssima pena, vam haver de tancar perquè no podíem continuar”.
Sonia Vilanova, acompanyada de la seva mare Dolors Turró, concreta que van viure un any “molt dur”, que no es va acabar quan van decidir posar punt final al negoci familiar. “He hagut de buscar feina i m’ha costat molt, ara treballo en una fleca-cafeteria, i també m’agrada molt perquè és una feina de cara al públic”, explica.
La família ha estat sempre molt lligada al món de l’art i, de fet, la Sonia no ha abandonat del tot el negoci i continua fent restauracions de figures des de casa. “En les meves hores lliures faig una mica de restauració des de casa, no vull deixar-ho perquè és la meva passió”, assegura. De fet, manté el perfil d’Instagram de la botiga (dolorsturroestudi) on penja les obres que arregla i des d’on els clients la poden localitzar.
Enrere queden les pàgines de diari dedicades a la botiga o les figures emblemàtiques de la botiga que ara decoren el pis des del que continua fent feines de restauració. Sonia Vilanova detalla que ara necessita una mica de temps i tranquil·litat, i lamenta haver-se sentit abandonada per les administracions: “No vam tenir cap tipus d’ajuda, al final no vam tenir cap més remei que tancar”.
Però l’art corre per les seves venes i l’ha mamat des que era petita de la mà dels seus pares: “És més que un somni, sé que ho tornaré a fer tard o d’hora, ara no és el moment però ho tinc en ment i acabaré muntant un negoci en un futur”.
