Dissabte, 20 Abril 2019

Més que una tempesta, eren un plugim

  • 75
  •  
  •  
  •  
  •   

Venien amb autocars, bramant “A por ellos”, penjant fotografies a la xarxa fent gala d’uns braços molt forts, cridaven “que nos dejen actuar” a les recepcions dels hotels, pixaven des dels balcons mentre amenaçaven amb les seves pistoles de disparar. Eren, com deia el Twitter oficial de la Guardia Civil, la tempesta: “El destino susurró al guerrero: “Tú no puedes soportar la tormenta” Y el guerrero devolvió el susurro: “Yo soy la tormenta””.

Potser armats i protegits amb tota aquella indumentària la tempesta podia provocar riades i alguna inundació. Però d’acord amb les declaracions dels agents, més que una tempesta eren un plugim amb el qual la canalla juga amb les botes d’aigua.

Els testimonis dels agents, els qui havien de reforçar el delicte de rebel·lió, semblen una broma. “Em va sobtar molt veure una persona d’uns 65-70 anys amb una cara d’odi molt gran”. “Per primer cop en la meva vida professional, en la cara de la gent vaig veure el reflex de l’odi”. “Ens tiraven clavells als cotxes”.

Al final resulta que aquests trossos d’homes, aquests matxos que venien a defensar la unitat d’Espanya, eren en realitat uns gerros de porcellana que al mínim contacte d’un clavell podien trencar-se. Uns elements que davant un avió de paper temen ser esquerdats. Un plugim, unes bledes. Una dosi de testosterona plena de fatxenderia que davant un jutge es desfà com un terròs de sucre.

Entenc que el nivell d’aquesta farsa judicial sigui baix, perquè ha de ser coherent amb el nivell dels guionistes i els actors protagonistes. Però, renoi, que amb els nostres impostos estem pagant aquesta obra de teatre. Com a ciutadà que ha contribuït a finançar aquest espectacle demano, amb modèstia, que no sigui tan grotesc, que provoqui menys vergonya.


  • 75
  •  
  •  
  •  
  •