Dijous, 23 de Maig de 2019 - Edició 301
La República

Mentre Valls bramava, el Sol cremava

La nit del 6 de gener va regalar una de les primeres accions reivindicatives que mereixen tot el reconeixement. L’escriptor Marc Artigau va guanyar el premi Josep Pla amb un […]

Joan Solé
Joan Solé 07/01/2019

La nit del 6 de gener va regalar una de les primeres accions reivindicatives que mereixen tot el reconeixement. L’escriptor Marc Artigau va guanyar el premi Josep Pla amb un discurs on exposava la “ràbia” que sentia de viure “en un país on hi ha presos polítics i un Govern legítim exiliat”.

Posar el mirall davant de la bèstia té el seu risc, i un d’ells fou la reacció airada del candidat de Ciudadanos a l’alcaldia de Barcelona, Manuel Valls. L’alcaldable va perdre els papers, es va dirigir contra el president Mas per acusar-lo de “tenir la culpa” i, posteriorment, recriminar a la delegada del Gobierno a Catalunya, Teresa Cunillera, “com permets això!”.

Els nervis del nacionalisme espanyol, neguitós quan veu que la diferència que hi ha entre Espanya i Turquia no és gaire dilatada, contrasta amb un altre fet que es va produir aquella mateixa nit.

Mentre Valls s’escandalitzava pel suport als presos i preses polítics, la mà dreta de Junqueras, Sergi Sol, titllava de “càncer” una part de l’independentisme en un article al diari El Nacional. Aquesta història, que ahir vam explicar a La República, és d’una gravetat màxima donades les formes amb les quals l’actual assessor especial en polítiques estratègiques per al departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda acostuma a dirigir-se a tot aquell que no comparteix les seves tesis.

Mentre el vicepresident legítim demana “abandonar l’odi”, el seu col·laborador més proper segueix banyant d’intolerància la columna d’opinió. Mentre en els Premis Nadal es reivindicava els presos i les preses i el Govern legítim, un càrrec de la Generalitat deia que els qui no compren el seu discurs són una de les malalties més letals. Aquest contrast va més enllà del clàssic ‘poli bo/poli dolent’.

La duresa, el cinisme i l’agror amb la qual una part de la direcció d’ERC encaixa els debats supera les lògiques de la discrepància. És cert que aquest comportament no és exclusiu d’ERC, l’espai pedecater/juntaire també el replica, la diferència rau en la responsabilitat que té qui fa aquestes acusacions: és la mà dreta de Junqueras, fou cap de comunicació del partit i avui ostenta un càrrec a la Generalitat amb una retribució anual de 75.123,44€.

És imperatiu que Esquerra faci una reflexió sobre qui representa el seu partit en els diferents espais de comunicació, perquè la imatge moltes vegades és agressiva i prepotent. Utilitzar un terme com el de “càncer” amb aquesta facilitat, encara que aprofiti una cita -també desafortunada- de Pau Llonch, és molt feridor. Quina diferència hi ha entre el “desinfectar Catalunya” de Josep Borrell i el “càncer” de Sergi Sol?

Si les paraules de l’actual ministre varen ser condemnades, les de Sol també. Perquè aquesta fredor amb la qual titlla de “càncer” una part de l’independentisme, per aquells que han viscut de molt a prop com la malaltia s’ha endut persones estimades, és un insult que mereix una desaprovació.

Relacionats