Dissabte, 16 Febrer 2019

Mejías, l’heroina de la Ciutadella i els diputats degollats

|


La regidora de C’S en l’Ajuntament de Barcelona, Carina Mejías va ser la primera ahir en assabentar urbi et orbe per twitter que una de les seves afiliades havia estat agredida suposadament per un independentista furibund per retirar llaços grocs al Parc de la Ciutadella. El detall de l’incident, a més, el donava en primícia un precari digital nascut per a informar sobre “acontecimientos políticos importantes” en Catalunya relacionats amb la defensa de la unitat d’Espanya.

Gossets i gatets de l’extrema dreta, des de Casado passant per Albiol, van aprofitar de seguida l’avinentesa per a engegar la màquina de propaganda. Com sempre, tots van llançar missatges apocalíptics contra l’independentisme i van fer crides, com la d’Arrimadas, al Gobierno per a defensar a milions de catalans víctimes dels suposats atacs del separatisme.

El cas és que en unes poques hores s’ha sabut que l’agressió no té res a veure amb la política tot i que això, òbviament, per a les esquadres polítiques i mediàtiques del nacionalisme espanyol no té cap importància com tampoc la té que els arrenca-llaços surtin de nit amb passamuntanyes i vagin armats com una banda del Bronx qui sap amb quants policies d’acompanyants. Al capdavall, no es tracta de dir la veritat sinó d’excitar els ànims del propis mitjançant la propaganda la qual, com recorda Guy Durandin, recorre freqüentment a la mentida ja que el seu objectiu és el d’exercir una influència i, sols de forma accessòria, oferir informacions.

Com sigui, ara mateix, la senyora agredida és el símbol per excel·lència d’aquells milions de víctimes a què es referia melodramàticament, cínicament, Arrimadas. No és una referència aïllada, sense importància que ens hauríem d’agafar a broma. Els líders polítics espanyols, inclòs Pedro Sánchez, i els mitjans de comunicació amb seu a Madrid, des de fa temps construeixen dia a dia, amb una agressivitat simbòlica inusitada en Europa, aquest relat de terror que pretén anul·lar la legitimitat democràtica del sobiranisme i justificar la repressió, l’aniquilació d’un adversari polític al qual es veuen incapaços de vèncer en les urnes.

Deia que Mejías va ser la primera de tota la patum en denunciar la suposada agressió independentista. La regidora va acabar la piulada amb una sentida condemna contra els que ‘pretenden imponer sus ideas con violencia’. Fa a penes dos anys, aquesta pacifista de pedra picada va intervenir en una conversa entre dos usuaris de twiter en què aquests, referint-se als diputats Gabriel Rufián i Joan Tardà, asseguraven que sobraven fanals a Cornellà i L’Hospitalet per a penjar-los del coll. En un altre comentari, un dels pacífics amics cibernètics de Mejías afirmava que li agradaria veure degollats als dos diputats. ‘Me parto’… va ser el comentari jocós de la ciutadana Mejías que davant de l’escàndol no va dubtar a mentir covardament. Naturalment, ni Arrimadas ni Rivera, ni Societat Civil Catalana ni el sur sum corda de tots els espanyols suposadament víctimes de la suposada violència separatista van condemnar Mejías que continua com si no res escalfant la cadira de regidora i fent de portaveu ocasional de l’afligit espanyolisme. En un país normal no crec que Mejías hagués fet una carrera política molt llarga després de riure-se’n de que dos psicòpates volguessin veure degollats i penjats a dos diputats electes.

En veure’m moltes com aquesta. La setmana passada T5 posava com a model d’espanyolisme al feixista de Balsareny, Raúl Macià, que el passat 30 de juliol va agredir set independentistes a Manresa després que aquests penjaren una estelada.  Les televisions i els diaris converteixen bandes de delinqüents en herois de la unitat de la pàtria que els dirigents de C’S i del PP encenen contínuament amb els seus discursos. Estan esperant un incident rellevant, que surti bé algun de tots els atacs de falsa bandera que des de fa mesos es venen perpetrant, un error, per a esclafar Catalunya. Acabarà això passant? Possiblement. Com evitar-ho en el context d’una lluita del tot desigual?.

Caldrà estar, doncs, preparats civilment, col·lectivament, per a vèncer les pulsions del totalitarisme, per a evitar que la mentida s’imposi sabent que els efectes d’aquesta són limitats.

Francesc Viadel    


Seguiu-nos a:

MÉS LLEGITS