Dimarts, 17 de Setembre de 2019 - Edició 418
La República

Marchena: la supèrbia d’un jutge

Estem davant d’un magistrat altiu, vanitós, orgullós, cregut, estirat, despectiu (també cap a la llengua catalana) i enfilat a la torre de marfil del Suprem

Jordi Matas
Jordi Matas Dalmases 22/06/2019
Manuel Marchena, al judici de l'1-O

El Tribunal Suprem va deixar vist per sentència el judici contra les preses i els presos polítics catalans. Després de veure durant moltes setmanes el judici per la televisió pública de Catalunya i d’escoltar centenars de testimonis, podem concloure que el Suprem ha fet una reinterpretació ad hoc del dret penal, del dret processal, del dret constitucional i del dret parlamentari, i també hem après molts formalismes judicials que desconeixíem. Però un dels descobriments més sorprenents ha estat la manera com el president de la Sala Segona del Tribunal Suprem, el jutge Manuel Marchena, ha anat conduint el judici. Les paraules amables inicials van derivar en un reguitzell d’exabruptes; l’aparent respecte al dret a la defensa de les primeres setmanes va esdevenir un menyspreu absolut cap a les defenses, i l’ús exquisit del vocabulari jurídic va degenerar en un ús pervers d’aquest llenguatge especialitzat.

Els judicis sempre contenen unes pautes de funcionament molt formals, amb una estructura jeràrquica en la qual el jutge se situa per sobre de les parts confrontades i on el llenguatge utilitzat té una dosi de tecnicismes molt elevada. Tots sabem identificar determinades situacions o contextos en què cal emprar un determinat registre lingüístic i on cal respectar determinats protocols. I això és així en molts àmbits de la vida política, social, acadèmica i institucional. Però el formalisme conductual i comunicatiu, encara que formi part d’un sistema de justícia molt vertical, ha d’anar acompanyat d’una gran correcció i d’un escrupolós respecte cap a les persones. El jutge Marchena hauria de saber que la mala educació és incompatible amb tots aquests formalismes que ell ha volgut preservar.

Efectivament, en el judici contra els presos polítics, el jutge Marchena ha utilitzat amb admirable zel tots els formalismes que acompanyen un judici d’aquestes característiques, però, per contra, ha exhibit una absoluta descortesia cap a persones innocents, en presó preventiva i a qui la fiscalia demana quasi 180 anys de presó. És totalment improcedent que qui presideix el tribunal d’aquesta farsa de judici es mostri malcarat i gasti la fatxenderia d’aquells que se senten per sobre del bé i del mal. Acostumats a formar part del poder de l’Estat, a fer i desfer lliurament, a parapetar-se en el centre d’extracció de les elits judicials, a estar absolutament blindats davant de qualsevol denúncia de vulneració de drets fonamentals i a practicar l’omertà quan se’ls acusa d’una evident politització del poder judicial, no és d’estranyar que tinguin una conducta prepotent i despietada amb aquells que gosen qüestionar o alterar l’statu quo.

Fer callar insolentment i sense cap justificació els advocats i les advocades, anar descartant amb petulància preguntes per la seva suposada “impertinència”, tallar en sec i amb fatuïtat la possibilitat de rèplica, no voler discutir sobre visions divergents de determinats aspectes formals del judici, impedir contrastar declaracions de testimonis amb les imatges que els contradiuen, posar en dubte l’estratègia de la defensa, fer com si sentís ploure davant de les protestes dels lletrats i les lletrades dels presos polítics, interrompre i menysprear testimonis de les defenses i sobreestimar els de les acusacions, i destil·lar una certa misogínia en el tracte a les advocades i a diverses dones que van fer de testimonis, són algunes de les característiques del tarannà de Marchena. I sempre des d’una indissimulada parcialitat i des de la voluntat de limitar el dret de defensa. Veurem què hi diu el Tribunal Europeu de Dret Humans.

Estem davant d’un jutge altiu, vanitós, orgullós, cregut, estirat, despectiu (també cap a la llengua catalana) i enfilat a la torre de marfil del Suprem, des d’on tracta amb desdeny, indiferència i desconsideració a tots aquells subordinats amb qui no té cap afinitat ideològica. Marchena ha oblidat la seva condició de funcionari i de servidor públic, i ha demostrat un intolerable excés i abús d’autoritat, una falta greu de consideració respecte dels ciutadans i ciutadanes i dels advocats i advocades de la defensa, la qual cosa podria haver estat denunciada pels afectats d’acord amb el que estableixen els articles 418.5 i 419.2 de la Llei orgànica del poder judicial. Però des de dalt de l’atalaia de la Sala Segona del Suprem això no els preocupa gens. Fins i tot diria, amb l’arrogància que el caracteritza, “mucho mejor”.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB

Relacionats