Dimarts, 20 d'Agost de 2019 - Edició 390
La República

Marchena ja ha perdut

El magistrat Marchena ja ha perdut. Era qüestió de temps. Prou ja de fingir que en la sala del Suprem es representa un sofisticat i elegant ballet amb partitura russa […]

Francesc Viadel
Francesc Viadel 19/05/2019

El magistrat Marchena ja ha perdut. Era qüestió de temps. Prou ja de fingir que en la sala del Suprem es representa un sofisticat i elegant ballet amb partitura russa quan en realitat el que té lloc és un trist, pesadíssim, aristocràtic ball de màscares darrere de les quals s’amaguen la implacable raó d’Estat i la crueltat sobre la qual se sosté la unitat d’una pàtria que és ferotge amb el dissident, amb el ciutadà desenganyat, amb qui simplement es nega a ser assimilat. Ball d’espectres o ball dels vampirs de l’antic règim que es resisteixen enèrgicament a reposar en el taüt de la història, a desocupar els mausoleus del poder que habiten amb la consciència de qui es sent eternament amo.

Marchena fins ara s’havia mostrat molt amable fins i tot per a negar-li al català, des del  respecte més exquisit, el seu dret a existir més enllà de les fronteres de la reserva indígena. Bo, també ho va ser d’amable als peus del cadafal amb Lluís XVI l’eficient i pietós botxí Charles Henri Sanson i això, òbviament, no va canviar la decisió de la Convenció Nacional de protegir la seva legalitat i garantir la seva existència eliminant qui més la qüestionava.

El fill exemplar del capità de la Legió, com l’han volgut recordar en un to descaradament afalagador algun diari de Madrid, ha perdut els papers amb els testimonis cridats per la defensa. Marchena ha censurat amb amargor els seus relats, ha prohibit les seves percepcions emocionals davant les batusses policials, davant els seus cops i estiregassades. Unes percepcions que ha titllat de jurídicament irrellevants però que, això no obstant, més d’un jurista les ha considerades del tot pertinents atès que allò que s’intenta determinar en aquest judici és l’element de la violència per al delicte de rebel·lió. Per tant, si és d’interès saber com es van sentir aquelles persones a les quals s’atribueix la suposada violència que va tenir lloc l’1-O.

La decisió de Marchena contrasta poderosament amb la generositat amb que va deixar que s’esplaiaren els agents terroritzats del Fairy. A tota aquella colla de Robocops que a hòsties van aixecar per l’aire ciutadans de tota condició i, que alhora d’explicar-se davant del tribunal, semblava que l’1 d’octubre haguessin passat per una experiència demoníaca, que haguessin estat exposats a la presència d’uns centenars de fantasmes vinguts del més enllà amb capacitat per destruir-los psicològicament, per a convertir-los en cendra amb una sola mirada.

Marchena va perdre especialment davant de la filòsofa, Marina Garcés a la qual va esbroncar amb sarcasme, tractant-la com si fos una pobra noieta. Que petita es va fer la justícia espanyola en aquell precís instant, atrapada entre l’autoritarisme més caspós, l’amor fanàtic pel tecnicisme jurídic més rovellat i el sarcasme innecessari del que sap que té tot el poder.

Alguns columnistes espanyols han aplaudit aquesta transformació radical de Marchena. N’hi ha periodistes que asseguren basant-se en fonts judicials que el jutge és víctima d’una perversa conspiració dels advocats defensors i de l’independentisme en general entès com un ens abstracte, com una còpia de la Mano Negra o dels Savis de Sió. Així doncs, els testimonis cridats per la defensa no estan allà per a dir la veritat sinó per a provocar Marchena i fer-lo caure en un cúmul de greus errors que puguin dur-lo davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans. L’argument és pueril, indecent, i de ser cert que és això el que realment pensen ‘les fonts judicials’, que no és pura intoxicació, el que caldria és recórrer a un exèrcit de psiquiatres.

Fa res que l’advocat de Junqueras i Romeva, Van den Eynde, ha desvetllat que Marchena tampoc no permetrà cap contextualització dels vídeos de les càrregues durant la fase documental del judici. Així, doncs, no es podran confrontar les imatges amb els testimonis dels policies. El tribunal primer va prohibir expressar-se els acusats en la seva llengua, una llengua formalment reconeguda per la mateixa Constitució que, posem per cas, reconeix el dret a l’habitatge però que esdevé paper mullat davant de milers de desnonaments causats per l’avarícia d’uns bancs que s’han quedat els nostres impostos per a continuar fent negoci. Ara Marchena emmordassa les defenses amb una forta vena filada amb el cabdell de la retòrica legalista. Tot ben coherent. El cap de Lluís XVI caurà al basquet sense que ningú aparentment hagi incorregut en cap error judicial. El ball de màscares continua a Madrid, doncs. Temps a venir es ballarà, però, a Estrasburg. Un fet que només els encegats per l’amor a la pàtria poden ignorar.

 

Francesc Viadel

 

Relacionats