Divendres, 19 de Juliol de 2019 - Edició 358
La República

Mama, ja soc a casa

“Avisa’m quan arribis”. El missatge més escoltat de mares i pares a filles. I segurament, aquesta nit de festa de Reis també ho ha estat. És l’ordre i la instrucció […]

Marina Almansa
Marina Almansa 06/01/2019

“Avisa’m quan arribis”. El missatge més escoltat de mares i pares a filles. I segurament, aquesta nit de festa de Reis també ho ha estat. És l’ordre i la instrucció més reiterada. És alhora el manament més contundent que em suplica la meva mare cada vespre quan sap que vaig cap a casa meva. De fet, ni a la feina, ni a la universitat, ni la meva veïna Carmen em donen cap altra consigna més concreta. Només la meva mare i l’Ari i la Mariona, dues amigues amiguíssimes amb les quals hem establert aquesta mena de codi entre línies, que s’entén sense paraules explícites a l’hora del comiat i que acompanyem amb un lleuger moviment de cap. Tot i això, però, la de la meva mare és la consigna més concisa, i si se m’oblida i no ho faig em torna a trucar o m’envia un missatge d’“eo” esperant la resposta. El de la meva mare és de necessitat vital perquè pugui dormir tranquil·la sabent que soc a bon port. I com ella, tantíssimes altres.

Ser dona, caminar sola -i de nit- és sinònim a una sensació d’inseguretat que s’escampa al teu voltant com si fos una taca d’oli. Allò que no pots evitar però que ja t’has fet teva. Quan et creues amb algú i és fosc se t’atura el cor per uns instants. I quan entres al rebedor t’afanyes a empentar la porta. No només és una sensació pròpia, s’estén al teu cercle més proper.

Aquests dies estic llegint veus d’homes preocupats per a les reaccions del seu voltant explicant que se senten incòmodes pels casos dels últims feminicidis. Vam acabar l’any amb el crim de la Laura i l’hem començat amb l’assassinat de la Rebeca Alexandra. És justament per això que no heu de victimitzar el vostre relat: respecteu-nos i desperteu contra aquells qui volen retrocedir, perquè si no ens maten, no ens reivindiqueu. Feu-ho abans o en sereu còmplices.

Quants assassinats més calen aquest 2019 perquè no ens titlleu d’exagerades, o ‘feminazis’? Disculpeu-me, però ens estan matant. Ser valentes per dir que sí, que tenim por, i quin oxímoron. I potser no en volem ser, de valentes, però volem ser lliures. Que la nit és jove, sí, però insegura i que la mare no dorm si no aviso que sóc a refugi. Per a totes les que no han pogut -ni podran- avisar de la tornada aquest any. Avui, mama, ja soc a casa.

Relacionats