Diumenge, 22 de Setembre de 2019 - Edició 423
La República

L’Europa dels robots

Per motius de feina vaig poder ser fa pocs dies al cor de les institucions europees, la Comissió Europea i el Parlament Europeu, i en contacte amb alts funcionaris i […]

Carles Agustí
Carles Agustí 24/01/2019

Per motius de feina vaig poder ser fa pocs dies al cor de les institucions europees, la Comissió Europea i el Parlament Europeu, i en contacte amb alts funcionaris i representants polítics de les altes institucions europees.

L’interès i curiositat era comprovar l’estat intern de les institucions europees, a les que regularment he anat visitant, i veure’n l’evolució alhora que mirant de comprovar si tots els mals que se li atribueixen tenen alguna base.

El resultat i les conclusions que en trec són bastant decebedors i es podrien resumir en una resposta afirmativa als temors i sensacions que transmet la Unió Europea:

Em vaig trobar unes institucions europees que transmetien una alta sensació de burocràcia, de poca política, de molt ferro i poc cor, de màquina que avança però sense saber ben bé a on ni importar-li, on la mecànica del dia a dia ha substituït la necessària inventiva que requereix la política.

Relacionat amb aquest aspecte, un altre tret definitori de la sensació que em vaig endur és autisme, unes institucions europees autistes sobretot respecte les seves pròpies interioritats i mals. Sorprenia la manca d’anàlisi intern de perquè ha baixat a moltes parts d’Europa el sentiment europeista, la manca d’autocrítica, d’anàlisi de les causes. Tota la voluntat de fer campanyes per erradicar-ho, però desinterès i desconeixement sobre les causes que motiven aquest distanciament entre la població europea i la Unió Europea, i del perquè de l’esllanguiment d’aquell esperit europeista pel que molts vam apostar i apostem. Sense un anàlisi i mapa clar de les causes no pots fer campanyes efectives.

Unes institucions europees poc sensibles als assumptes que realment preocupen als europeus, molt preocupada, això sí, per les economies dels estats i globals europees, amb bones xifres aquí, però poc coneixedora i poc sensible a molts dels problemes que preocupen els ciutadans, on la resposta “això és assumpte intern dels estat” va aparèixer més d’una i de dues vegades, recordant a aquell més que dubtosament democràtic “assumpte de seguretat nacional” amb què els governs nordamericans han resolt sempre assumptes delicats ves a saber com.

En definitiva, una Unió Europea a qui vaig notar que se li havia empetitit del cor, per passar a tenir més ferro. Aquella Europa dels valors, de les persones, sensible, amb cor, amb sentiment de nou país i de patriotisme europeu, ha deixat pas a unes institucions burocratitzades, poc sensibles, maquinària inercial que no acaba de saber respondre a les necessitats dels seus ciutadans i ciutadanes. Molts eslògans electorals i de campanyes han anat lligat a allò de “L’Europa de les persones”, presentant un espai sensible que superés el caràcter inicial purament econòmic de la Unió. Em temo que amb el temps el cor s’ha tornat ferro, i aquella Europa de les persones s’ha anat transformant més aviat en una Europa dels robots.

Per sort el sentiment europeista i projecte de la Europa unida entorn els valors de la democràcia i la justícia social i la unió de tots els països que compartim aquests valors i sentiments segueix ben viu, la crisi no crec que estigui en l’europeisme, sinó en les actuals institucions europees, que farien bé d’analitzar i preguntar-se si segueixen representant aquell somni i esperit europeu, entraríem en una mena de “Europa Si, Unió Europea No”, molt perillós pel propi projecte europeu. En certa manera la Unió Europea sembla presa dels seus orígens econòmics, de quan era només la Comunitat Econòmica Europea, pesa massa l’origen, cal passar de fase, cal reinventar per respondre als nous reptes. Europa la de sempre, institucions europees reforma necessària.

Relacionats