Diumenge, 24 Febrer 2019

Les alegries d’Arrimadas


L’altre dia vaig escoltar atentament l’entrevista que Mònica Terribas li va fer a Inés Arrimadas al seu programa de ràdio. Feia temps que no percebia a la cap de l’oposició tan ufana, decididament a l’ofensiva, per un moment sense el llast insuportable de l’argumentari ja consabut, tot i que sense massa sorpreses tampoc. Fet i fotut, en tota l’entrevista no es va referir ni una sola vegada a la trilogia de les germanes Wachowski encara que va mantenir intacta la seva vocació de salvar la terra, és a dir, Catalunya, això és Espanya, de les màquines del separatisme infame.

Estava contenta, hem de suposar, perquè a la vella Celtiberia li ha sortit un nou enemic i un tros del vell imperi que salvar. Això sempre anima. El cas és que com no podia ser d’un altra manera, Arrimadas, s’ha sumat als entusiastes d’incendiar Veneçuela en nom de la democràcia i suposo que del negoci del petroli i ves a saber de quants xiringuitos més. Atien Guaidó -un patriota disposat a deixar-se envair pels Marines de Trump- a que convoqui unes eleccions. Així, com si no res. Amb l’exèrcit, el poder institucional en mans d’un Maduro recolzat per una part importantíssima de la població, ja sabem tots com acabarà qualsevol temptativa de Guaidó que no passi per una negociació amb el líder chavista. Potser després del bany de sang, vindran -o no- els de Trump a esclafar el nou enemic de la humanitat amb la mateixa diligència segurament amb què van esclafar Saddam Husein. Ja veus tu quin motiu d’alegria. Em va arribar al cor una Arrimadas delectant-se en titllar de tirà i dictador a Maduro amb l’emoció gairebé de qui recita la Muerte de Antoñito el Camborio tot vestit de dol.

Quan Terribas li va passar l’àudio de Maduro recordant com n’havia estat de pusil·lànime Pedro Sánchez amb la qüestió veneçolana i que C’S havia pactat amb l’extrema dreta a Andalusia, Arrimadas va tirar mà de la teoria política recreativa per a gamarussos, enzes i capfluixos. Vox, assegura, la líder taronja, no és extrema dreta, sinó un partit populista,  la ideologia del qual és la mateixa que la del president Quim Torra a qui, per cert, va tornar acusar de racista citant un fragment fora de context d’un dels seus articles. Per a Arrimadas hi ha els temibles partits populistes i nacionalistes i després tota la resta… els liberals, els conservadors…

   

Com sigui, la cap de l’oposició va intentar sense èxit obviar el suport del seu partit en Andalusia a Vox i fins i tot va deixar la porta oberta a que potser comptaria amb aquesta formació si es donava el cas a fi de posar al capdavant de l’alcaldia de Barcelona Monsieur Manuel Valls, el socialista més de dretes que ha conegut Europa després d’Alfonso Guerra.

No cal dir que negar que Vox és el que és i comparar l’ideari del partit d’Abascal amb allò que pensa Torra és d’una indecència política absoluta. Potser es pensa Arrimadas que amb aquest joc d’interpretacions podrà amagar que també el seu partit, amb els matisos que convingui, és d’extrema dreta i nacionalista espanyol fins el moll dels ossos.

Avui a Madrid, C’S es concentrarà amb Vox, el PP, la Falange, alguns dirigents del PSOE més negre i la mòmia de Franco, en nom de la unitat d’Espanya. En alguns mitjans s’ha reproduït la imatge de Primo de Rivera encapçalant una manifestació en Sol el 7 d’octubre de 1934. El dia abans l’exèrcit havia entrat al Palau de la Generalitat i detingut Companys i el seu govern per haver declarat la República Catalana. Dos anys després esclatava la Guerra Civil. El 15 d’octubre de 1940 Franco afusellava Companys en Montjuïc.

La qüestió del relator de la bilateral entre governs, en definitiva l’intent de reconduir la crisis catalana mitjançant el diàleg i la política ha estat el detonant de la manifestació espanyolista. És la sempiterna resposta d’Espanya als seus problemes endèmics, el territorial i el de les desigualtats socials. Garrot i més garrot. Els catalans no tardaran gens, doncs, en tornar a sentir el pes de la repressió, la mateixa sobre la qual habitualment frivolitza Arrimadas. Una repressió que tindrà tornes a totes bandes, que allunyarà cada vegada més una solució política a la situació catalana i que acabarà per rebentar el poc que queda de democràcia en Espanya.

Francesc Viadel

 

 

 


MÉS LLEGITS

572 Seguir
61,948 Seguir