Dimarts, 18 Desembre 2018

ENTREVISTA

Laura Borràs: “La cultura és revolucionària per definició”

La consellera de Cultura comenta amb la República les polèmiques culturals que han ocupat les capçaleres les últimes setmanes, alhora que explica el seu rol a l’administració durant el regnat del 155

Laura Borràs és l’actual consellera de Cultura del Govern de la Generalitat. És filòloga i especialista en teoria de la literatura i literatura comparada. Entre el 2013 i el 2018 va ser directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Malgrat el càrrec que ostenta, manté una forta hiperactivitat a les xarxes socials. Ens trobem al palau que acull les oficines de la conselleria a les Rambles de Barcelona. Diana Colominas fotografia el moment.

   

En el cas de Rosalía, primer va existir una polèmica per la seva “apropiació” de la música flamenca i ara per si és o no cultura catalana. Tenint en compte que no es pot classificar sense conèixer la categoria, la cultura catalana és tota aquella que es fa a Catalunya, més enllà del seu idioma?

És un debat més interessat que interessant, des del meu punt de vista. Justament qui el planteja ho fa d’una manera enverinada. És una noia que ha nascut a Sant Esteve Ses Rovires, és quan es posa a cantar flamenc que se la qüestiona. Però a l’hora de la veritat, la creadora té la llibertat de practicar l’art que li sembli o pel qual estigui preparada. Llavors, és una qüestió d’adscripció, es debat si li pertoca o no, o si li pertany l’àmbit. Amb la qual cosa s’està dient: el flamenc no és per catalans. Qui diu això són els que critiquen que una noia catalana pugui desenvolupar el seu art en un àmbit que no li pertany. La cultura és allò que genera reconeixement. De la mateixa manera que hi ha diverses arts, hi ha arts que vénen marcades per la dimensió lingüística i n’hi ha que no. El cas de la literatura és el cas més clar, també en el que hi ha les polèmiques interessades. La literatura ve determinada per la llengua, no pel lloc de naixement de qui la pràctica. Hi ha casos il·lustres; Franz Kafka neix a Praga però no està adscrit a la literatura txeca. No escriu en txec, la llengua de cultura que ell tria és una altre, és l’alemany. Llavors el trobem a la prestatgeria de literatura alemanya. Una literatura ve marcada per una llengua. Per això a la literatura catalana hi ha autors que no han nascut a Catalunya, però que trien la llengua catalana com a llengua d’expressió, com per exemple: Matthew Tree o Patrícia Gabancho. No ens interessa el lloc on hagin nascut sinó com desenvolupen la seva literatura. Per la mateixa regla de tres, autors nascuts a Catalunya trien la llengua castellana com a llengua d’expressió, per això se’ls adscriu a la literatura espanyola. Ara, ells com a escriptors, formen part de la cultura catalana? Naturalment. Ningú no pot pensar que Juan Marsé no formi part de la cultura catalana, ara, la seva literatura és una literatura d’expressió castellana. El mateix passa amb Rosalía. Clar que és cultura catalana.

Qui promou aquests debats, pretén excloure. La cultura per definició, genera un reconeixement que és inclusiu. Voler buscar la manera d’excloure gent és el que em sembla empobridor. L’altre dia em deien a Twitter: “encara estic esperant la piulada de la consellera de cultura felicitant la Rosalía”. La meva resposta va ser: “Doncs aneu tard, perquè, evidentment, ja l’he felicitat”. Per què havíem de pressuposar que la Consellera de Cultura no havia de felicitar aquesta noia?

Un instant de l’entrevista a Laura Borràs, consellera de Cultura / Diana Colominas

Com podríem diferenciar la cultura catalana? Una part important de la població catalana té les arrels fora del principat… 

Cada vegada estem vivint en una cultura més global. La meva filla té molts referents culturals que no són propis de la tradició cultural catalana, que jo no tenia amb la seva edat. Avui en dia, la globalització fa que, de la mateixa manera que et pots trobar un McDonald’s a qualsevol ciutat del món, la cultura arribi més lluny i globalitzi els referents culturals. Tenim els referents simbòlics d’un món globalitzat. Quan parlem de cultures en contacte, parlem de cultures en conflicte. O llengües en contacte, llengües en conflicte. El català és una llengua minoritzada. El català ha d’estar protegit per la seva història. Podem veure que en perspectiva hi ha hagut una voluntat d’anorrear-lo i, per tant, necessita mesures que ens ajudin a arribar a una situació en la qual sigui normal el seu ús. Cosa que és una qüestió de costum. Al Saló del Manga em deien que no es venien mangues en català, però en preguntar per Bola de Drac, llavors sí. TV3 va passar Bola de Drac quan en l’àmbit estatal no s’havia distribuït el producte i això ha fet que qui en vol consumir el producte, ho faci en català. A la inversa, la repressió del castellà també genera les mateixes actituds.

I és lògic, doncs, que s’ajudi a la llengua minoritzada. Ara, segons la Plataforma per la Llengua, les ajudes a la música en català són ridícules…

Vaig veure l’estudi que van fer i obvien que quan es va realitzar el Programa.Cat formava part de la Direcció d’empreses culturals. Aquest programa es dedica a la contractació de música en català, fet que no queda reflectit a l’informe. S’ha de sumar tot allò que es destina des de l’administració a la música en català, surti d’on surti, si ho volem fer bé. D’altra banda, les ajudes al Primavera Sound i al Sónar és per I+D són a la part del mercat del Primavera Sound i del congrés de creativitat del Sónar. No es destinen els diners al festival en si mateix sinó a promoure el mercat que genera. A l’estudi es confonen aquests diners. Si el que preocupa a Plataforma per la Llengua són els diners destinats a la música en català, no hi ha cap problema, ja que a mi també em preocupa. Per aquest motiu vaig fer servir la frase feta que si l’informe porta per títol “Les xifres canten”, jo vaig dir que “desafinaven”.

La conselleria ha aconseguit reconstituir-se després del 155?

Sí, ho vam fer de la forma més efectiva possible. Per a mi el 155 arriba el dia 21 de setembre amb la intervenció per part del ministre Montoro a les finances de la Generalitat. Com és sabut, jo estava a la direcció de la Institució de les Lletres catalanes. El fet que amb el nou Govern m’incorporés com a consellera, va tenir l’efecte de, en conèixer la casa i haver estat al capdavant de la institució esmentada, ser sabedora de la situació real i el que es necessitava fer per tal de combatre el 155. S’ha de pensar que a la institució ens van deixar quatre partides pressupostàries obertes: aigua, llum, assegurances i neteja. Aquesta era la literatura catalana que volien que promoguéssim. Era obvi que calia d’una manera molt immediata aixecar el 155 i generar tots els processos que passen per la concepció dels ajuts i això es va fer d’una manera immediata. El sector cultural ho ha agraït molt, ja que en altres conselleries ha calgut un temps mínim d’aterratge per tal de començar a treballar, jo no el vaig necessitar i vam anar més de pressa. Un element de combat al 155 va ser que, per tal que el govern espanyol no presidís les institucions sota el paraigua de la conselleria, els òrgans de direcció de les diferents institucions de la Generalitat es van suspendre. D’aquesta manera no les podien presidir delegats del 155. El dia 2 de juny, després de prendre possessió, tots aquests organismes van tornar a funcionar.

Un fet que no es pot comptar del 155 és la repressió en forma de nervis, tensions, amenaces, les baixes, crisi d’ansietat… tot això genera un intangible que no podem calcular però que és per culpa del 155.

“Ningú no pot pensar que Juan Marsé no formi part de la cultura catalana”

Hi va haver resistència al 155? Fora de la vaga del dia 8 de novembre i de les manifestacions, es va fer una resistència efectiva?

Puc respondre personalment. Jo estava a la institució de les Lletres catalanes, em van trucar i em van dir; el teu homòleg de Madrid vol parlar amb tu. Se’m va demanar documentació econòmica sobre la Institució. Quan la persona que m’ho va demanar, em va dir que era el meu homòleg, vaig respondre que no sabia que hi hagués l’institut de les lletres espanyoles. Li vaig exigir que m’ho demanés per escrit. És evident que hi va haver gent que només rebent una trucada ja va donar la informació, però tampoc no ho sé. Jo sé el que vaig fer jo. Cadascú en el seu lloc de responsabilitat va prendre les decisions que li van semblar oportunes. Jo vaig protegir els meus treballadors en tot moment. Evidentment vaig deixar que la gent s’expressés políticament. És més, vaig instigar diversos talls de via al carrer Mallorca. Vam fer la iniciativa Lletres per la llibertat i Lletres per la democràcia. Ens manifestàvem amb postals amb frases d’escriptors catalans. D’altra banda hi havia gent insatisfeta, que creia que els seus caps no van fer tot el que haurien pogut fer. I això m’ho van traslladar representants de l’ADIC. Hi havia altres ADIC que contactaven amb mi dient que si hi havia resistència, jo ho sabria i els podia unir, cosa que els feia més forts. Diria que en general podem estar molt satisfets de com els treballadors de la Generalitat. Em sento satisfeta del que vaig fer. D’alguna manera encara segueix amb les manifestacions pels destituïts de les conselleries.

Un instant de l’entrevista a Laura Borràs, consellera de Cultura / Diana Colominas

La resistència va fer que l’Estat no fos operatiu a Catalunya?

L’Estat tenia la clau de la caixa dels diners. Uns diners nostres, però que gestionen ells. Tenir la clau de l’aixeta et dóna un poder real sobre l’administració catalana. Amb les múltiples ràtzies al CTTC tenien, també, tota la informació. En l’àmbit de la resistència interna, no vam convocar els òrgans de governança de les institucions sota els paraigües de la conselleria, com ja hem dit. En termes generals hi va haver la voluntat de no deixar que intervinguessin més les institucions catalanes, del que era una conseqüència inevitable del 155.

Sempre he volgut lloar la feina de resistència de l’administració. La por fa forat. La por colonitza la ment de les persones. Una persona que té por acaba sent una persona vulnerable.

Des de la conselleria de Cultura, com es treballa per assolir la República a partir del 2 de juny?

La qüestió era que el 155 només s’aixecaria amb un Govern. El president del Govern tenia la potestat, l’endemà de jurar el càrrec, de fer un executiu en el qual s’hi restituïssin les persones que n’havien estat excloses. Quan es parlava de govern efectiu era que si anomenen els consellers que havien estat destituïts, immediatament hi hauria una actuació per part del Tribunal Constitucional. I això és el que va fer Quim Torra, el seu primer govern va ser no nat. No es podien imaginar que els qui tenien el DOGC no el publiquessin, no van ni tan sols fer que el govern pogués ser impugnat, ja que no va ser nomenat. Llavors, es parlava que si allò continuava s’havia de fer un govern que pogués ser nomenat, publicat al DOGC. Per això es va parlar de govern efectiu, l’altre era un govern simbòlic, però els símbols són importants. Era una manera de dir, aquells hagueren hagut de ser els nostres consellers tot i que vostès els van foragitar. Però el que interessava era erradicar el 155 i per això es va nomenar un govern que alguns van denominar efectiu. Per contestar-te la pregunta, t’haig de dir que jo rebo els actors del sector i els escoltem per tal d’ajudar-los però també hem d’explicitar que estem en una situació d’anormalitat. En el meu cas concret sóc obsessiva a recordar-ho. El dia a dia et pot fer oblidar l’objectiu. Molts dels valors de la república ja són culturals.

Què fa la conselleria de Cultura de forma concreta?

Gran part del teixit cultural català sobreviu perquè hi ha la Conselleria de Cultura donant-los oxigen, cosa que permet fer activitat. El drama del 155 va ser que va paralitzar-ho tot. Allò important són les coses que es fan. Divendres inauguràvem una església que ha estat restaurada i repintada per part d’un artista català de Nova York. Això s’ha fet gràcies a la Conselleria. El gruix de la feina l’ha fet el Departament. És una feina efectiva del Departament. El batec de la vida cultural és deu en gran part Departament de Cultura. De feines efectives, per tant,  n’hi ha moltes.

Com a Consellera participeu en la vida cultural del país per tal d’estructurar-la però suposo que també és molt important tenir clar com s’ha de legislar la cultura per a enfortir-la…

Una part de les polítiques culturals és pensar-les. L’altre és la concessió d’ajuts per activitats. La meva feina no és només anar als llocs. Tinc més reunions que actes. Les franges horàries d’activitat del món de la cultura permet fer feina i ser als llocs. Però també cal acompanyar a la gent que fa les coses. He pogut comprovar que després del 155 hi havia una fam de representació institucional. Des de finals d’octubre fins al 2 de juny, van ser mesos en els quals l’activitat cultural va baixar, ja que la cultura es mou molt per sotracs emocionals: de la mateixa manera, tenim comptabilitzat que després dels atemptats de Madrid el consum cultural va disminuir, ja que la gent estava emocionalment afectada. Amb el 155 hem passat per una situació similar. Hem passat per un trasbals que ha portat una disminució del consum cultural. Per tant, quan ha tornat a haver-hi activitat, hi havia una reclamació de la representació institucional. Ahir a Figueres, al vespre, el director del Museu del Joguet em deia: “Vine més sovint, ja que la gent et ve a veure. Aquestes sales ja les vam obrir al públic, la gent ja coneixia les parets, ara han vingut a veure la consellera”. La gent ve, ja que ha vingut la consellera. Jo crec que aquesta necessitat és positiva. Demostra un afecte per les nostres institucions, venim d’una situació on les institucions han estat violades, d’alguna manera. Ara les institucions tenen els seus legítims ocupants, cosa que la gent celebra.

Un part del govern és el fet de negociar amb Madrid. El ministre Guirao sempre ha recalcat la bona relació entre gent de la cultura. És cert? Us enteneu en tot? Tot i que és el ministre de Cultura d’un Estat que empresona la dissidència política i té cantants i actors que poden anar a la presó o exiliats…

Li recordo constantment. A mi em pertoca tenir una relació cordial amb ell. Em correspon reclamar el que és nostre i per això li vaig fer arribar el nostre memorial de greuges  culturals. El dia que li vaig presentar, anava vestida de groc nuclear, integral, i quan em va veure va exclamar: “¡Veo que me traes un mensaje!” A la primera roda de premsa jo em vaig excusar i vaig dir que havia d’anar a la presó. Només un mitjà ho va treure, però ell també va deixar la roda de premsa i em va acompanyar a la sortida. No pensava estar en una roda de premsa amb preguntes que no tenien res a veure amb nosaltres. Hem establert una relació bilateral i cordial en la mesura que em pertoca defensar els nostres interessos. I això ho faré, si som espanyols pel que és dolent, que també ho siguem pel que és bo. Durant les reunions que tenim, quan creu que un tema pot ser conflictiu, quan em diu que una cosa pot tenir conseqüències legals, jo li responc, amb tot el respecte: “Com pots dir que no vols una querella quan jo vaig a veure els meus companys a la presó o a l’exili?”. Sempre li recordo.

En aquest sentit, per exemple, lligar l’aprovació els pressupostos a altres factors és l’única manera de tenir un element de coacció per resoldre políticament un problema que tots sabem que és de naturalesa política. La gent em pregunta sobre l’aprovació dels pressupostos i els seus beneficis per les entitats o institucions i per què no hi donem suport. Jo els responc amb una pregunta: “Què valen els nostres presos? 150.000 per una fundació? 200.000 per una altra, és això el que valen els nostres presos?”. Tot el que podem fer nosaltres, per més petit que sigui, és la nostra manera de no normalitzar i tenir un contrapès, que és el que faig amb el Ministro.

La República catalana s’ha de construir a partir de la cultura?

Jo cito a Jules Romains que, quan va ser a Barcelona als anys 20 del segle XX i va veure l’obra cultural de la Mancomunitat, va dir que els catalans tenien la idea de construir la nació a través de la cultura i no sobre l’espasa. Efectivament, tinc aquesta idea.

Com descrius la cultura revolucionaria que ha de construir la nació?

Crec que la cultura és revolucionaria per definició, fins i tot l’acceptació de la tradició pot ser revolucionària en ella mateixa. La llibertat, la fraternitat i la igualtat, que són conceptes republicans, són conceptes que neixen dels valors culturals.

Seguiu-nos a:

EDITORIAL

OPINIÓ

Més llegits

Segueix-nos a

471 Seguir
59,031 Seguir