Dijous, 20 de Juny de 2019 - Edició 329
La República

La crisi bancària segons Ernesto Ekaizer

Sembla que de tot plegat ja fa molt de temps, però en realitat la tragèdia va passar fa tot just quatre dies. La memòria col·lectiva es feble, la gent vol […]

Ramon Moreno
Ramon Moreno 14/04/2019

Sembla que de tot plegat ja fa molt de temps, però en realitat la tragèdia va passar fa tot just quatre dies. La memòria col·lectiva es feble, la gent vol passar pàgina, i el món financer i polític oblida molt ràpid en la seva carrera desbocada pel màxim benefici.

La crisi de les caixes d’estalvi (recordem encara les caixes que salpebraven el nostre paisatge econòmic més proper), dels banc, la crisi financera mundial, les taxes d’atur desbocades, els rescats, les primes de risc (anava a escriure primes de rics)… tot plegat sembla que va succeir fa molt, però un bon dia algú va decidir que la crisi s’havia acabat i ja està, punt i final. Però parafrasejant Monterroso, encara està entre nosaltres.

Ernesto Ekaizer és un dels més destacats analistes polítics i econòmics, que a  Catalunya podem seguir a través del diari ARA i a RAC1. Al seu darrer llibre analitza els dramàtics esdeveniments que van comportar la crisi de Bankia i la resta de caixes d’estalvi espanyoles i catalanes. El llibre porta un subtítol certament indulgent: “Cómo falló el Banco de España a los ciudadanos”. De la lectura del llibres el lector en pot treure moltes conseqüències i, probablement, errada seria la darrera que se li pot aparèixer: mentides, enganys, manipulació, saltar-se la llei, politiqueig, servitud al gran capital… en podrien ser d’altres.

La crisi de les caixes d’estalvi i els bancs

Efectivament, Ekaizer analitza, amb detall i precisió com un sistema econòmic com l’espanyol, que es vantava de ser referent a escala internacional (“quizá España tenga el sistema financiero más solido de la comunidad internacional”, deia el 2008, a Nova York, amb aquell desparpajo que solen tenir els espanyols, el llavors president del govern Rodríguez Zapatero. Tot just acabada d’impartir la seva lliçó magistral, el banc d’inversió Lehman Brothers queia i provocava la paralització del mercat interbancari internacional, i sumia el modèlic sistema espanyol  en el caos més absolut. “L’expansió creditícia a Espanya depenia, en bona mesura, d’aquest mercat. L’atur comença a escalar i el préstecs hipotecaris ja no són retornats”, explicita Ernesto Ekaizer.

A partir d’aquest moment es va desfermar tot. De cara a l’opinió pública la crisi era negada una i altra vegada, mentre les entitats treballaven incansables en tasques d’enginyeria financera (“triquiñuelas”) i el Banc d’Espanya “flexibilitzava” les normes vigents, en perjudici del client i ciutadà, afavorint el gran capital, i enganyant les institucions internacionals (FMI, BCE i la mateixa Comissió Europea).

Les caixes van ser venudes a preu de saldo: el Banc de València, sanejat pel FROB amb 5.498 milions,  va ser venut per 1 euro a La Caixa, que el va incorporar automàticament per 2.289 milions, que van constar com a beneficis de entitat llavors catalana, i que va evitar que aquell any 2013 tingués pèrdues. Tots, Banc d’Espanya i polítics van participar en aquesta presa de pèl.

La cosa es va accentuar, narra Ekaizer, amb la creació del banc dolent, que es va quedar els actius immobiliaris “deteriorats” d’entitats com Catalunya Banc: a canvi d’entregar actius immobiliaris incobrables per valor de 16.495 milions en va rebre 6.708 que eren líquids i nets. Un negoci rodó.

Cas Bankia

El deteriorament de la política, la societat i l’economia espanyoles va tenir el seu zenit en l’anomenat Cas Bankia i la seva sortida a borsa que va comportar, en paraules d’Ekaizer, que “La política del Banc d’Espanya va conduir a aquest escenari: els inversors havien aportat diner fresc a una entitat inviable”.

Per a Ernesto Ekaizer el Cas Bankia resumeix exemplarment tota la crisi del sistema bancari espanyol (i a ell dedica la major part del llibre), partint del fet que “la crisi era el pretext utilitzat pel Banc d’Espanya per encobrir la situació”, i era una “operació de maquillatge de la inviabilitat de tot el projecte”: les participacions preferents, col·locades “de forma delirant” a persones modestes sense cultura ni experiència financera; les fusions i finalment la sortida a Borsa per a “captar recursos de manera precipitada i mal executada”. Una tempesta perfecta dissenyada en benefici particular. I a tot plegat cal afegir el tema dramàtic de les anomenades targetes black.

El poder polític s’ho mirava, ho dissimulava i va fer deixadesa de les seves responsabilitats: l’economia espanyola la marquen els grans bancs, mai fan fer cas d’alguns informes tècnics que alertaven de la bombolla immobiliària i preveien el cataclisme bancar que havia de venir, i, en fi, aquí estem en mans dels grans banquers que es reuneixen a la seu del ministeri per a dictar el camí a seguir. 

Relat dur, documentat i didàctic 

El libro negro és un relat dur de la crisi que va beneficiar uns pocs i va enfonsar en la misèria la societat espanyola. La bombolla immobiliària no només va ser tolerada sinó incentivada, i les dramàtiques conseqüències de la crisis es van carregar a les esquenes de la ciutadania.

Ernesto Ekaizer ha escrit un relat vigorós, ben documentat i didàctic (malgrat l’evident terminologia comptable, econòmica i jurídica que alimenta el relat), destinat a ser un document fonamental de la memòria col·lectiva d’aquesta crisis, de la qual ningú del poder polític i econòmic, sembla recordar-se’n avui dia.

A la solapa del llibre, de manera intencionada, apareix una fotografia d’Ekaizer amb el periodista Bob Woodward, a la casa d’aquest a Washington. Un llibre com aquest als Estats Units hagués causat un impacte inimaginable, amb conseqüències també inqüestionables. Però Espanya no és Estats Units.

Relacionats