Dissabte, 21 de Setembre de 2019 - Edició 422
La República

‘Jubilats per la República’: la revolució dels cabells blancs

En Josep Maria De Fàbregues vol acabar amb la imatge de la persona gran que només juga al dòmino o fa mitja asseguda al sofà. Accepta que en tot estereotip […]

Marina Bou Cabero
Marina Bou Cabero 26/12/2018
Els 'jubilats per la República', en una manifestació

En Josep Maria De Fàbregues vol acabar amb la imatge de la persona gran que només juga al dòmino o fa mitja asseguda al sofà. Accepta que en tot estereotip sempre hi ha una (mínima) part de veritat, però es nega a deixar en l’oblit tota aquella gent madura que és activa individual i col·lectivament per aportar alguna cosa a la societat. És per això, precisament, que el 2012 -de la mà, entre altres, del pare de Raül Romeva, Jordi Romeva- va néixer la sectorial de l’ANC que ell coordina: ‘Jubilats per la República’ o, com va dir en Jordi Sánchez com a president de l’Assemblea, la revolució dels cabells blancs.

Poder trobar-nos ha estat complicat, tenen una agenda molt completa. Fins l’1-O, van mantenir una activitat frenètica per convèncer el seu públic que calia votar ‘Sí’. Ara, es dediquen a explicar a la gent gran en quina situació ens trobem i quin és l’escenari més desitjable pel futur. “Hem despertat moltes consciències de gent gran que feia una vida molt tranquil·la. Els hem sacsejat i, això, és un efecte col·lateral del procés”, explica en Carles Feliu, encarregat de comunicació del grup. Amb més de 2.800 membres arreu de Catalunya, la funció dels ‘Jubilats per la República’ no és gens menor quan es dirigeixen a un sector de la població que representa un 30% de la força electoral del país.

“El discurs de la por de l’Estat espanyol passa per dir a la gent gran que, amb la Independència, perdran tot el que han aconseguit. Però cal que sàpiguen que ho faran si confien en ells”, apunta Feliu. Potser per això un dels seus temes estrella són les pensions, el “punt d’inflexió” que farà a un jubilat triar el camí cap a la República: segons expliquen, en una Catalunya independent, aquestes serien molt més “viables” i “segures” davant un model econòmic espanyol abocat al fracàs que -de moment- ja ha “buidat la guardiola”. “El model i estructura econòmica de Catalunya és diferent i les oportunitats de futur també. No tenim els problemes endèmics que té Espanya, per exemple, amb els terratinents a Andalusia”, afegeix Feliu per insistir en “l’oportunitat de crear un nou Estat molt més eficient i modern”.

I és que justament això, modernitat, és el que anhelen els jubilats republicans. Són de la generació dels nascuts en la postguerra, dels que han patit en la seva pròpia pell la dictadura franquista. I ja han superat totes les seves pors: “La qüestió no és si tenim por, que és molt legítima, sinó si podem superar-la i seguir endavant”, diu De Fàbregues, mentre es recorda enfrontant-se com a escolta a grups de falangistes. Pensa en VOX, en com “d’arrelat està el sentiment feixista a l’Estat espanyol” i matisa que “no tenir por pot ser una mica inconscient”. Riu i afirma que, a la seva edat, ja no s’ho pot permetre això de ser inconscient. Feliu riu amb ell i parla de com de ‘radicals’ són alguns membres de la sectorial. “La nostra generació, en gran part, ja ha lluitat en altres lluites. Ja hem experimentat la vivència del que significa reaccionar contra l’Estat i això ha marcat la nostra línia d’actuació”, assenyala.

Del federalisme a la independència

Diu Feliu que, a partir del 1978, “molta gent es va creure que hi havia un nou model d’Estat, però després va veure que era fals”. Així, de posicions federalistes – “era el model que se’ns venia”- van passar a anhelar la independència. Recorda com l’Estatut d’Autonomia de 2006 va fer posar a tothom les cartes sobre la taula i com això va aconseguir en el seu moment “convèncer” gent dubtosa. Ara, els jubilats han agafat aquesta mateixa funció: “Entenem que ens toca arribar a la població castellanoparlant que prové de la immigració amb arguments de butxaca. Segurament, no s’emocionen quan senten una sardana o veuen una senyera, però sí els fas pensar quan apel·les a una nova Catalunya que han fet també amb el seu esforç i que l’Estat espanyol vol tombar”, explica Feliu. I De Fàbregues afegeix que es tracta de persones que van arribar a Catalunya fugint de la pobresa per trobar oportunitats i, per tant, els hem de convèncer fent-los veure que hi ha futur i respectar que “els seus sentiments (tot i que diferents) són del tot legítims”.

Però De Fàbregues i Feliu -juntament amb totes les persones que han participat i participen en promocionar i mantenir la sectorial- no parlen només amb gent gran, el seu discurs va molt orientat (també) als seus fills i néts: “Nosaltres ja ho hem fet tot i si hem de passar gana la passarem, però no ho permetrem per ells i renunciarem al que calgui perquè tinguin un món millor. Es tracta d’assegurar una pensió per tots i això et permet ser valent”. Realment, són dos homes que trenquen l’estereotip del jubilat; amb el cap sobre les espatlles, experiència i força per marcar unes pautes i seguir treballant de forma activa cap a la República. “I la gent gran donem molt bons consells”, diuen entre rialles.

“Acció pacífica, però acció”

Només cal mirar les imatges de l’1 d’octubre per adonar-se que sempre hi ha gent gran a primera línia, anar a una manifestació de l’ANC i demanar l’edat als voluntaris o fixar-se en quina mena de persones llueixen amb més freqüència el llaç groc al carrer. “Aquesta és la nostra actitud, d’enfrontament i reivindicació pacífics”, assenyala Feliu per matissar que “les línies de no-violència són molt extenses”. “Acció pacífica, però acció”, etziba. I en Josep Maria De Fàbregues apunta com la no-violència deixa entreveure la “maduresa” d’un país, “l’autodomini per respondre de manera diferent a allò que et demana l’estómac”.

Tot i que expliquen que fa mesos que “l’acció es fa més difícil de mantenir de manera generalitzada” que fa un any per la “canviant situació política”, apunten que no han deixat mai de manifestar-se i recolzar actes arreu del territori per aportar el seu actiu a la causa. Es mostren satisfets que al Secretariat Nacional de l’ANC hi hagi “gent com nosaltres” que entengui que “no anem directament contra els Mossos però fem altres coses que poden ser igual d’efectives”.

Les “decepcions” del procés

Ambdós jubilats parlen amb orgull de la feina feta per la sectorial i recorden que s’han enfrontat a agressions d’algun dels seus membres per portar símbols en solidaritat amb els presos polítics. La tasca de divulgació que duen a terme arreu de Catalunya o la feina silenciosa perquè altres persones puguin participar en la construcció de la República els dóna tota la legitimitat per parlar de les “decepcions” que han viscut al llarg del procés sobiranista. “Vam creure, massa innocentment, que a Espanya hi havia un sentit democràtic real. Es va barrejar la realitat amb el desig”, afirma De Fàbregues. Ell mateix va votar la Constitució de 1978 i la recorda com una alenada d’aire fresc que es va rebre amb els braços oberts després de dècades de dictadura. “Hi havia una part d’obertura que es va amplificar amb el nostre desig. És el mateix que ha passat ara: pensàvem que Espanya era un país democràtic que acceptaria el que demanés una majoria i, fins i tot, ha caigut la fantasia que amb Pedro Sánchez podria canviar alguna cosa”.

“D’aquí ve que encara s’estigui demanant un referèndum pactat, però ha caigut el vel, hem comprovat que no cediran ni un mil·límetre si es juguen els seus interessos personals”, explica el coordinador dels jubilats de l’ANC per demanar un “canvi d’estratègia” davant un “interlocutor que no escolta”. Creu que els partits han de posar-se d’acord per buscar nous camins. En aquest sentit, tant ell com Feliu es mostren convençuts amb la “línia oficial que ha agafat l’Assemblea”: l’única via factible cap a la independència és la unilateralitat i no es mosseguen la llengua quan es tracta de criticar els partits i reivindicar la unitat com “allò que ens portarà a la victòria”. Perquè, diuen, que si Catalunya ha de ser d’un color o un altre ho decidirem després d’assolir la independència. “És absurd pensar que definirem una Catalunya que durarà eternament, aquest és un dret que tindran els nostres fills i néts”, conclouen. Segons De Fàbregues, allò més necessari és desempallegar-se de la Castella que -al llarg dels segles- ha arrasat amb la cultura, l’idioma o les riqueses de moltes nacions: “el ‘gran imperio español’ ha anat desapareixent amb l’acció de pobles sotmesos que no han aguantat més i han lluitat per ser independents”.

La necessitat d’una “dreta democràtica”

I és que per a aquests dos republicans, cal plantar cara a la por que provoquen els estaments de l’Estat que en l’època del franquisme eren omnipresents -policia, exèrcit o justícia- i acabar amb la impunitat amb la qual han actuat sempre. “S’ha forçat la màquina i hem vist els dèficits de la democràcia espanyola, els estaments claus espanyols s’han tret la careta”, afirma Feliu, que compara l’Estat espanyol amb altres democràcies europees on la Segona Guerra Mundial va servir perquè les “dretes democràtiques” desbanquessin les feixistes. “Això no ha passat a Espanya, on -de cop i volta- es va pretendre que la dreta franquista i autoritària passés a ser democràtica sense depurar res”, diu per assenyalar com els governs del Regne Unit o el Canadà sí van permetre la celebració de referèndums d’autodeterminació als seus territoris. I es trasllada a Catalunya per remarcar les “diferències” entre la dreta catalana i l’espanyola. Segons explica, la catalana era “una burgesia nacionalista molt republicana”, que va haver d’exiliar-se o amagar-se durant la Guerra Civil, i amb valors democràtics. “La dreta democràtica va ser derrotada a Espanya el 1939 i, en canvi, a Catalunya es va mantenir a la clandestinitat”, sentencia.

I ambdós m’acomiaden amb un missatge a les noves generacions de republicans: aprofiteu que no heu viscut la “por” del franquisme, la necessitat de callar en determinats ambients, aquell sentiment que “es respirava en l’atmosfera i que vivia tothom”. Aprofiteu aquesta “valentia enorme” per millorar la societat, per fer veure a les persones grans que us envolten que es pot anar a millor. Ajudeu-los a no caure en el conformisme.

Relacionats