Dimarts, 20 d'Agost de 2019 - Edició 390
La República

Estimeu els nazis com ells us han odiat

A principis d’aquest mes de maig, Ursula Haverbeck de 89 anys va ingressar a la presó de Bielefeld per a complir una condemna de dos anys. La fràgil velleta amb […]

Francesc Viadel
Francesc Viadel 26/05/2019

A principis d’aquest mes de maig, Ursula Haverbeck de 89 anys va ingressar a la presó de Bielefeld per a complir una condemna de dos anys. La fràgil velleta amb cara de ratolí espavilat duu anys i panys negant la Xoà, titllant Auschwitz com una de les mentides més grans de la història. Ha estat precisament el seu obstinat negacionisme el que l’ha portat de cap a la garjola. Un negacionisme que en el cas de la iaieta, coetània als fets i esposa d’un conegut nazi, Werner Georg, l’assenyala com a una autèntica i odiosa malparida. Prou que ho sabem que el nazisme no va ser cap broma, un simple accident de la història en un moment de feblesa de les democràcies. El filòsof Jonathan Glover ens recorda en Humanidad e inhumanidad. Una historia moral del siglo XX (Cátedra, 2013) que els nazis van mostrar que la tecnologia de la matança en combinació amb l’obediència robòtica de funcionaris humans podia arribar a extrems d’inhumanitat sense comparació. Altrament, Glover afirma que la lliçó central que el nazisme deixa a l’ètica és que el sentit de la identitat moral no és suficient. És important, diu, que les persones mantinguin viva la seva humanitat i conserven l’escepticisme enfront dels líders o les teories que els hi diguin una altra cosa. Com sigui, com no es pot avorrir, odiar des d’un sentit d’estima per la humanitat i els valors democràtics una ideologia que proclama l’extinció de l’adversari?. Una ideologia que justifica o nega -malgrat totes les evidències històriques- l’extermini de milions de persones només per pertànyer a una suposada raça, per la seva orientació sexual o creença religiosa?. Uns tipus que amb violència extrema persegueixen aquells que odien encegats per la frustració, l’obediència, els prejudicis?. La qüestió és ben elemental i el més idiota dels idiotes l’entendria sense gaires explicacions. No cal ser un fiscal de prestigi, ni un jutge del Suprem, ni un reconegut biòleg o físic nuclear.

El cas és que la societat alemanya s’ha vacunat tant com ha pogut contra el nazisme i ha estat implacable davant de casos com el de la nazi Haverbeck. I el mateix ha fet la societat italiana tot i que amb molt menys eficàcia, però. No és d’estranyar amb el passat que arrosseguen.

L’Estat espanyol n’és l’excepció. Una excepció sorprenent tenint en compte que l’actual Estat enfonsa les seues arrels en els sòlids enderrocs d’un règim germà del nazi i del feixista italià que es va saldar amb milions de víctimes. La legislació contra el nazisme espanyola és tova, ambigua en base a no es sap quins principis garantistes que, d’habitud, no s’apliquen d’igual manera a tothom. El nazisme es una idea banal emprada com arma retòrica per la dreta contra qualsevol que sigui considerat membre de l’anti-Espanya. S’hi atreveix tothom… Rivera, Casado, Arrimadas, Guerra, els jutges conservadors quan comparen una protesta -i per extensió una posició política- amb el desastre horrible de la Kristallnacht.

La realitat és que, però, que després de tants anys de democràcia, encara no ha estat possible condemnar l’apologia del franquisme, ni tan sols treure la mòmia de Franco del seu mausoleu. Un dictador, recordem, que té la seva pròpia fundació nodrida amb subvencions públiques. Un país on desenes de dirigents polítics de la dreta s’enyoren públicament del franquisme o on governs socialistes bategen aeroports amb el nom d’exfalangistes com Suárez. I encara, un país on sovint les víctimes de l’odi de l’extrema dreta o del nacionalisme espanyol més furibund poden convertir-se en botxins en un tres i nores… En Espanya es pot ser franquista, un es pot alegrar de la mort d’uns quants catalans en un accident d’avió, desitjar que tots els catalans siguin gasejats i no passa res.

La premsa espanyola n’ha contribuït poderosament a crear un estat d’opinió acrític o obertament hostil a opcions polítiques que tenen tota la legitimitat i que estan a les antípodes del discursos d’odi, a fomentar indecentment la catalanofòbia més abjecta. Catalanofòbia per cert inexistent en el Codi Penal ni el codi moral de la democràcia espanyola.

Per no si no n’hi havia prou, la Fiscalia General de l’Estat en una circular destinada als fiscals de tota Espanya perquè siguin capaços d’interpretar el delicte d’odi, situa als nazis com a possibles víctimes de l’odi per raons ideològiques. Però la llei, asseguren els juristes, es va concebre per a protegir col·lectius vulnerables i no als que precisament inciten a odiar aquests mateixos col·lectius. L’advocada Laia Serra qualificava en un diari d’aberrant la resolució de la Fiscalia alhora que assegurava que els delictes d’odi no podien protegir mai les dues parts i que, lògicament, la legislació tenia altres eines per a defensar aquells que són víctimes d’agressions sense que aquestes tinguin a veure amb la naturalesa jurídica del que encara es considera un delicte d’odi en Espanya.

Com sigui, no crec que sigui cap casualitat aquesta interpretació darrera de la Fiscalia sobre com cal valorar els delictes d’odi. Ja hem vist com va retorçar la llei el flamant ministre Zoido o en quins termes es va referir el fiscal José Perals als nois d’Altsasu o quins criteris va seguir la justícia per a permetre que els molt privilegiats ultres que van atacar com un escamot de les SA els congregats a Blanquerna estiguin campant com tranquil·lament pels carrers de Madrid.

Casualment, l’encíclica que signa María José Segarra Crespo, gairebé coincideix amb la decisió d’una jutgessa de multar amb 5.000 euros la dirigent de Podemos, Teresa Rodríguez, per vincular en una piulada l’exministre Utrera Molina amb l’assassinat vil i vergonyós de l’anarquista Salvador Puig Antich. Qui de veritat defensi que el judici contra Puig Antich va ser net és, simplement, un desgraciat menyspreable.

L’esperpent espanyol no té límits i potser en Europa no ho saben, però Bolsonaro, Trump, Salvini i tutti quanti, a penes són uns aprenents en comparació als espècimens que es belluguen entre Madrid i 1939.

Arribats aquestes alçades, la fiscal hauria pogut escriure, sense témer pel seu lloc, ciutadans estimeu els nazis com ells us han odiat…

Francesc Viadel   

 

Relacionats