dissabte, 18 agost 2018

Estètica i Poder, o els cas dels catalans a Madrid

Arribar a l’estació de Sants, esperar a que es faci l’hora, dirigir-se a l’andana i embarcar a l’AVE direcció Madrid. Aquí comença un viatge que a molts catalans els canvia, sobretot aquells que es dediquen o es volen dedicar a la política. Després de gairebé tres hores de creuar camps i més camps, el tren afluixa i comença a entrar a la capital de l’Estat, destacant el seu skyliner les quatre torres de la Castellana, el gratacels de la Plaza Colón i si un té bona vista inclòs pot creure que veu l’antiga seu de la Telefònica a la Gran Via. Entre els dubtes, el tren frena i arriba a l’estació d’Atocha, abans s’arribava a Chamartín, però ara ja no. I aquí comença tot.

Només baixar del tren i sortir de l’estació et trobes amb grans avingudes, amb jardins, molts cotxes, edificis neogòtics de mitjans o finals del s. XIX amb plaquetes a les portes que posa Dirección General, Secretaria de Estado, Consejo Superior, Subsecretaria… Edificis coronats per àguiles o grius, amb estàtues alades a les façanes que et miren, et segueixen amb la mirada, i et fan petit i més petit. I a la façana la bandera nacional amb tot el seu pes que si fa una ventada no es mou. I segueixes caminant i et trobes els ministeris en uns edificis semblants als anteriors però encara més grans i neogòtics, o bé completament racionalistes que desprenen una fredor encara que sigui ple estiu, amb les lletres de bronze i majúscules indicant el ministeri que és. El súmmum de la estètica neoclàssica completament règia mani qui mani, com si la política no fos cosa seva perquè els polítics van i venen però l’Estat segueix. Poden passar generacions que els ministeris possiblement seguiran a la mateixa direcció.

Això, comparat amb les conselleries i departaments catalans no hi ha res a fer. No tenim edificis amb estàtues que et miren, que destil·len o desprenen poder i són completament perennes, al contrari, moltes conselleries es troben a antics edificis on hi havia despatxos o cases d’assegurances. Aleshores el català, fascinat per la grandesa dels edificis públics de l’Estat, considera que la seva aspiració es troba allà i no aquí, com si no fos tan digne ser batlle o regidor del poble més petit que ser ministre. Aleshores el polític nostre canvia, oblida d’on ve i enseguida vol intentar caure bé perque pugui treballar en un d’aquests edificis tan tronats que necessita perpetu manteniment. Sempre s’ha dit que crea sinèrgies estranyes la bancada catalana al Congrés dels Diputats, i segurament la seva desconnexió del que fan els seus propis companys de partit aquí no es correspon amb el que fan ells allà per aquest embriagament de poder que creuen que els dóna estar asseguts al Congrés dels Diputats. Però aquesta gent, aquest síndrome dels polítics catalans a Madrid que va començar amb Miquel Roca fins avui, és el símbol de la vella política. Aquella que ara està quedant enrere encara que no ho sembli.

La actual política cada cop avança mes lluny de tot això. L’administració electrònica i la possible realització telemàtica de tràmits que abans havies d’anar a fer personalment provoca que el ciutadà ja no se senti intimidat per aquestes institucions amb estètiques megalòmanes. Això té com a conseqüència que tan destil·la poder un departament o un ajuntament en un despatx que possiblement gran part dels despatxos de certs ministeris junts. Per tant no cal anar a Madrid, no cal desplaçar-te per realitzar determinades gestions tu, sinó que es l’Estat el que ve al teu telèfon a través d’aplicacions, generant encara més un desmembrament de tanta estètica del poder. El conegut com e-govern o govern electrònic ja permet inclòs rebre notificacions sense necessitat de subscripcions complicades. Un clic ha desmuntat un parell de segles de la imatge del poder. Les institucions ja no estan físicament a un lloc, encara que hi siguin realment, sinó que estan a cada terminal a qualsevol lloc on tinguis accés a la xarxa.

Els catalans que pensen que encara hi ha Madrid com un punt físic on es concentren totes les institucions i cal anar per fer quelcom, ja no és així. Ja no has d’anar al poder, ja no hi ha un poder estètic, pots treballar tota la vida pel Ministeri de Foment i no tenir que trepitjar mai el ministeri. O pots marcar l’agenda sense estar assegut a les Corts ocupant un escó, sinó des del teu ajuntament fent una reivindicació a través de les xarxes. L’independentisme, sense tenir pes a les Corts, ha provocat marcar l’agenda, no pel que passa als escons del Congrés o del Senat, sinó pel que passa a Barcelona, quelcom impensable fa vint anys que sense força a Madrid no s’hagués pogut fer res aquí. Ja no cal anar a la Moncloa, si és seriós l’assumpte la Moncloa ve a tu, esfondrant encara més la fredor ministerial i de l’Estat.

Els nous temps acabaran amb l’estètica del poder, acabaran centrant-ho tot a la retòrica, al discurs i a les polítiques presentades més que a la magnificència de les institucions. Això dóna menys marge a tots aquells catalans a Madrid que han volgut fer carrera política volent caure bé i repetint discursos que realment mai no deien res. El poder de l’estètica quedarà reduït al poder de les lleis i, possiblement generar un canvi d’una llei o un reglament generarà més força que no pas el resultat final d’aquest. Comença sense dubte l’etapa dels relats i de la retòrica i es deixa enrere la de l’estètica que tants debats havia evitat per la por a molestar a la gent de dins dels monstres ministerials. Veurem però si els catalans, que quedaven enlluernats per tot això, seran capaços d’estar a l’alçada de les circumstàncies o seguiran encegats pel bronze de les plaques i lletres dels edificis de l’Estat, perquè poc més han vist molts d’ells.

Més llegits

Segueix-nos a

128 Seguir
53,058 Seguir