divendres, 21 setembre 2018

Espanya, un estat feixista? (4): És Europa un exemple a seguir?

Una radiografia de l’estat de salut d’aquest moviment i la lluita per enderrocar-lo en l’Estat espanyol dels presos polítics i els exiliats

|

‘Espanya, un estat feixista?’ és un reportatge dividit en sis capítols en què diverses veus de la lluita antifeixista als Països Catalans responen a la pregunta sobre si l’Estat espanyol és o no feixista. Després de la primera,  la segona i la tercera entrega del reportatge, us deixem amb el quart capítol.

Pel fundador d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme, David Karvala, “tots els estats del món tenen mancances democràtiques” que varien segons la pròpia història; manifestant-se en el cas de l’Estat espanyol (en gran part) com herències del franquisme. “Encara hi ha restes d’èpoques passades en tots els estats d’Europa”, assegura, fent una especial menció al “mite” de la ruptura total amb el nazisme a Alemanya i apuntant a que la democràcia real no va associada simplement a l’eliminació d’aquestes restes del passat; ja que existeixen molts altres factors capaços de corrompre-la lligats al sistema econòmic vigent. Però, com no es poden fer comparacions en una Espanya en que existeixen presos polítics o exiliats per les seves opinions polítiques? “Sí que hi ha coses que ens recorden al franquisme, com també hi ha hagut en la guerra bruta contra l’esquerra abertzale. Però no és el mateix viure a l’Estat espanyol dels 80 que als 50: ara podem parlar dels presos polítics, sota el franquisme no es podia fer un cartell amb les seves cares. És un desastre en termes de democràcia, però no és el mateix nou que milers i els morts no es poden comparar amb els ferits per la brutalitat policial”, contesta Karvala.

Publicitat

Parla d’història i, de nou, de no repetir els errors del passat. Explica que, a finals dels anys vint, “la visió dominant dins l’esquerra alemanya era que els cristianodemòcrates, socialdemòcrates i nazis eren el mateix i -quan Hitler va arribar al poder- no van alarmar-se perquè pensaven que el feixisme ja havia estat al poder”. “Va ser massa tard quan van veure que hi havia una diferència”, afirma. En definitiva, diu Karvala que el feixisme hauria d’acotar-se a aquells grups d’extrema dreta organitzats per canviar la democràcia burgesa limitada per un sistema autoritari. El feixisme no forma part del sistema, no vol transformar-lo, sinó trencar-lo.

Una visió que no comparteixen des de Poble Lliure, on pensen que “no es tracta simplement de combatre les expressions ideològiques més grupusculars que identifiquem amb moviments minoritaris d’extrema dreta, obertament nazis i franquistes, sinó d’entendre el feixisme en un sentit ampli”. Parlen d’una dimensió del feixisme “cada vegada més estesa a la nostra societat i estructural del règim del 78, en què es pretén dividir a la població pel seu origen, identitat o creences, com a cobertura que nega el veritable conflicte social entre l’oligarquia espanyola i les classes populars catalanes”. En aquest sentit, la seva portaveu, Mireia Caldés, identifica també com una expressió de feixisme la persecució de la llengua i la cultura catalana que existeix actualment a l’Estat espanyol; “tant per la forma com pel contingut”. “El feixisme s’arrela i fructifica amb la por”, apunta la portaveu de Poble Lliure mentre assenyala la criminalització des de l’Estat espanyol de l’escola catalana i els mitjans de comunicació públics. Pel que fa a la llengua catalana, atribueix al “fort component supremacista i identitari excloent” del feixisme el fet que -històricament- hagi estat “un llast per l’espanyolisme, ja que suposa una evidència inqüestionable de la nostra realitat nacional”. Així mateix pensen des d’Endavant, on identifiquen “l’aniquilació cultural en general, i els atacs contra la llengua i cultura catalanes, en particular” com una expressió de feixisme. “Com a nació oprimida des de fa més de 350 anys, els estats opressors busquen fer desaparèixer la nostra manera d’entendre, interpretar i explicar el món”, diuen.

I, el que sense dubte -per a Caldés- són “expressions pròpies d’un Estat feixista” són els presos polítics i exiliats a l’Estat espanyol. “Històricament, hem vist quina era l’actitud repressiva de l’Estat i aquesta vegada no es va voler analitzar bé què era capaç de fer i fins a on estava disposat a arribar. Hem de ser conscients que tot i haver-nos mostrat la seva veritable cara, no ens n’ha mostrat més que una petita part, perquè el procés independentista a Catalunya ha representat, per primer cop des del 1978, un gran moviment de ruptura amb la dictadura que es va blanquejar i donar continuïtat al marc de la transició”, afirma per acusar l’Estat espanyol d’autoritari per “practicar una repressió salvatge i menysprear la democràcia i els drets humans”.

Fins aquí, el quart capítol del reportatge. Demà, el cinqué capítol: ‘La impunitat del feixisme’

Publicitat

Seguiu-nos a:

Més llegits

Segueix-nos a

188 Seguir
54,686 Seguir