dimarts, 23 octubre 2018

En l’extorsió mafiosa de Catalunya

Segons es desprèn de la interlocutòria del jutge Llarena del passat mes de maig, els 13 responsables de l’1-O, avui empresonats o a l’exili, van ser-ho també de “la retirada masiva de fondos de las grandes entidades financieras que tenían su sede en Cataluña”. Una situació, enraonava el magistrat, que va justificar el precipitat decret del Gobierno del 6 d’octubre pel qual es permetia el trasllat fora del país de les empreses sense necessitat del permís de les juntes d’accionistes. Les conseqüències econòmiques de l’1-O no són per a Llarena una qüestió menor. Fet i fet, les situa en un context d’”insurrección”, de “movilización con expresiones de violència”. Tampoc ho han estat per a l’opinió pública espanyola que va carregar sobre les espatlles dels independentistes l’apocalipsi econòmica alhora que exigien un escarment exemplar. En algun diari es va arribar a llegir fins i tot, en un to triomfal, que cap altra cosa com la marxa de les seus dels bancs i les empreses, havia generat més partidaris de la unitat d’Espanya entre els catalans.

Ara hem sabut, però, gràcies a un reportatge publicat a l’ARA que signen Albert Martín i Àlex Font, que allò que van témer els bancs no va ser la independència de Catalunya, ni les tractorades que tant terroritzen Llarena, sinó al mateix Estat que va retirar, immediatament després del referèndum, fins a 35.000 milions d’euros de Caixabank i Banc de Sabadell.

“(…) Tot i que les retirades de dipòsits van ser invisibles per als ciutadans,” relaten els periodistes, “els mercats internacionals sí que les van observar amb atenció. Entre dilluns i dijous CaixaBank perdia un 8% del valor de les seves accions. El Sabadell, fins a un 12%. Amb el catastrofisme econòmic que els opositors polítics i mediàtics a la independència van aplicar aquells dies contra el Procés, la notícia d’aquestes caigudes del preu de l’acció va arribar al carrer. I la bola es va fer grossa (…)”.

El mateix Felip VI hauria intervingut en aquesta operació de guerra bruta econòmica de l’Estat no només pressionant les dues principals entitats catalanes, sinó també a les multinacionals perquè foteren el camp de Catalunya, amb un escàs èxit cal dir.

Com sigui, la quantitat de diners que s’ha estimat que es van retirar és desorbitant. Per molt menys, recorden Martín i Font, el Banc Popular se’n va anar al poll. Peculiar sentit del patriotisme el del monarca i tutti quanti.

L’assumpte és d’una gravetat enorme. L’advocat Gonzalo Boye ha assegurat que l’actuació del Gobierno, aleshores amb Luis de Guindos al capdavant del ministeri d’Economia, podria implicar un delicte de ‘coacció’. L’economista Xavier Sala i Martin, ha anat una passa més enllà en titllar els fet de la manipulació de les accions d’empreses que cotitzen en borsa de xantatge i d’extorsió mafiosa. Espanya, es va jugar la seva estabilitat econòmica però també la de tots els seus socis europeus.

El president Torra ha demanat depurar responsabilitats i que s’investiguin els fets. Una petició candorosa. Per la seva banda, el grup d’ERC al Congrés dels diputats ha demanat una comissió d’investigació que ja sabem, però, com començarà i també com acabarà. Fins i tot, l’alcaldessa Colau ha exigit transparència a l’Estat. Per demanar que no quedi.

Tots sabem, però, que per iniciativa pròpia l’Estat no farà ni una cosa ni l’altra. Ben pel contrari, negarà la major i mirarà cap a un altre costat, defensarà amb les dents si cal l’actuació del monarca i la legitimitat de qualsevulla de les seves actuacions. La premsa espanyola mateixa ha fet veure que passava un carro. No els interessa gota l’assumpte.

El que no resultava tan previsible és la resposta del Govern i dels partits sobiranistes davant d’aquests escandalosos fets. Una resposta a ulls veients de perfil molt baix que els afebleix tant davant dels omnipotents poders econòmics com de Madrid. Per què no dur l’assumpte a les més altes instàncies europees?. Altrament, ningú no dubta de les dificultats d’indagar la via dels tribunals en una qüestió sobre la qual només es té, de moment, la informació publicada per un diari. Però, amb tot i això, no estem davant d’un cas on és ben evident l’obligació del Govern a saber la veritat fent el que calgui?. Ningú no pensa estirar del fil?.

Francesc Viadel

Més llegits

Segueix-nos a

381 Seguir
56,937 Seguir