Diumenge, 24 Febrer 2019

ENTREVISTA

Els pares d’Altsasu: “Som conscients que Europa veurà la injustícia, però cal parar abans”

Parlem amb l’Antxon Ramírez i l’Edurne Goikoetxea, un dia abans que l'Audiència Nacional comenci a revisar les sentències dels seus fills


Els joves d’Altsasu condemnats per l’Audiència Nacional arran d’una batussa de bar amb dos guàrdies civils fora de servei dins un local d’oci a la ciutat navarresa ja han dormit centenars de nits a la presó. Un d’ells és l’Adur Ramírez, fill de l’Antxon Ramírez, que ha parlat amb La República un dia abans que el mateix tribunal espanyol hagi de començar a revisar les sentències -en el cas de l’Adur, de tretze anys- que els van imposar i que ells han recorregut. L’acompanya l’Edurne Goikoetxea, mare de l’Ainara Urkijo, condemnada a dos anys de presó pel mateix cas i actualment en llibertat. Cada dia que passa, ambdós somien en el moment que s’acabi aquest malson.

Primer de tot, com estan els vostres fills de cara a aquesta cita?

   

Antxon Ramírez: Amb l’Adur vam fer un ‘vis a vis’ la setmana passada i el vam trobar bé perquè estan tots junts. Però tots es troben en un estat d’enorme nerviosisme. Tenen l’experiència del judici i de la incredulitat (de veure com per sortir un dia a passar-ho bé han acabat a la presó) han passat a la por; però sobretot a la ràbia de saber que estan perdent anys fonamentals de la seva vida. Fins ara, porten més de dos anys en ‘stand by’ mentre la vida al seu voltant ha continuat i es pregunten quan es posarà llum a tota aquesta situació. Segueixen donant voltes al cap i això és molt dur.

Edurne Goikoetxea: L’Ainara està treballant al centre públic (tot i que encara pot arribar una inhabilitació) a les portes del qual la van detenir, on la coneixen i han qüestionat el relat oficial. Però li estan afectant situacions d’estrès, el fet de pretendre fer vida normal però de cop recordar que porta això a les espatlles, de voler visitar els seus companys i (fins fa poc) no poder fer-ho o de tenir el passaport i no poder sortir de l’Estat. Són situacions que, per molt que vulguis evitar-ho, et condicionen el dia a dia. I ara ve això i li canvia la vida una altra vegada.

Abans del judici, l’Adur i els altres joves en presó preventiva vivien sota el règim penitenciari FIES, el més restrictiu, i que s’aplica contra els detinguts per terrorisme. Quina és la seva situació actual a la presó?

A.R: Les condicions eren més dures abans, quan els controlaven la correspondència, no tenien l’oportunitat de participar en activitats i, fins i tot, van ser castigats i incomunicats. En caure l’acusació de terrorisme al judici, van passar a ser presos socials i va haver-hi un canvi. De ser a 450 KM de Navarra i aïllats en presons diferents, han passat a estar els set junts a la presó de Zaballa (Vitoria) després que sol·licitéssim el trasllat al nostre país.

E.G: En aquest sentit, jo voldria remarcar que cal parar molta atenció (també a Catalunya) a la modificació de l’article 573 del Codi Penal en relació al terrorisme jihadista, que diu que no cal formar part d’un grup armat per ser terrorista. En el moment que hi hagi jurisprudència dins un sac tan ampli, això pot comportar la persecució de tota mena de persones acusades de subvertir l’ordre constitucional. És l’acusació que -en un principi- va afectar els nostres fills. Cal posar el focus en el que suposa aquesta llei i què ha dit Europa al respecte: és perillós que una llei tan àmplia estigui tan clarament subjecta a la interpretació d’un jutge.

En relació a la revisió de la sentència, la Fiscalia també l’ha recorregut per demanar que siguin condemnats per terrorisme. Per què aquesta fixació?

E.G: Ells saben perfectament que no és terrorisme i que aquesta acusació no pot tenir un recorregut a llarg termini, simplement ho fan per col·locar un contrapès a la possibilitat que tot es quedi en res i siguin lliures. I si de pas sona la flauta, doncs això que s’enduen perquè per això van insistir tant -entre altres coses- en que el Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme al País Basc (Covite) es personés com a acusació popular. Però, per descomptat, ningú pot entendre que es pugui tornar a tractar amb la possibilitat d’un delicte de terrorisme; almenys no entra ni en la nostra valoració. Seria la vergonya màxima de l’Estat.

A.R: Aquesta fixació implica reafirmar allò que ja vam dir al judici, que han usat el delicte de terrorisme per tal que les condemnes fossin més altes. Com s’han de fer enrere ara? El que volen és mantenir les penes.

També teniu en contra els magistrats que han de resoldre els recursos després que l’Audiència Nacional hagi rebutjat apartar-los tot i els seus vincles amb la Guàrdia Civil i Covite…

A.R: Les nostres advocades van sol·licitar la recusació d’aquests jutges perquè ells mateixos van donar a conèixer que havien estat condecorats per la Guàrdia Civil. Tot i això, resulta que -segons ells- la recusació es fa amb falta de fonament i actuant de mala fe, per la qual cosa posen una multa de 600 euros als sis joves que van demanar-la. En total, 3.600 euros per fer una recusació posant de manifest que els magistrats tenen la medalla al mèrit de la Guàrdia Civil. És obvi que això és ser més proper a una de les parts.

E.G: La jutgessa Carmen Lamela va ser condecorada per la Guàrdia Civil després d’instruir el cas i la presidenta de la sala del judici, Concepción Espejel, està casada amb un coronel del cos i condecorada amb una ‘creu blanca’. I, ara, trobem que dos dels tres magistrats que han de revisar la sentència també estan condecorats per la Guàrdia Civil i que un tercer ha estat fent xerrades per Covite. L’acusació, la investigació, el judici… Tot està vinculat amb aquestes institucions. L’aparença d’imparcialitat on queda? I encara crida més l’atenció que multin els nois i els acusin d’intentar allargar el procés quan són ells qui estan a la presó. Sense dubte ha estat un toc d’atenció.

Veniu d’un judici el qual heu titllat d’injust en moltes ocasions. Què us fa pensar que el procés de revisió de la sentència ho serà menys?

E.G: El procés judicial no ha estat just des del moment en que la jutgessa Lamela no va admetre cap testimoni ni prova en la fase d’instrucció, dient que amb les declaracions dels acusadors ja tenia un relat coherent i creïble i que nosaltres podríem presentar proves al judici. Però al judici ens vam trobar amb el mateix: inadmissió de proves i testimonis i una sèrie d’irregularitats palmàries. Va haver-hi una declaració d’un testimoni sense reconèixer i, per tant, sense signatura o altres que es contradeien clarament amb els fets. Vam veure que anaven cap endavant, amb un únic relat i sense cap interés que el judici aclarís res. Els era igual el que es pogués demostrar al jutjat.

A.R: Ja des de l’inici es va portar el cas a l’Audiència Nacional quan no hauria hagut de ser així, el normal per una batussa de bar era anar a l’Audiència Provincial de Navarra. També denunciem la desigualtat de tracte, en comparativa amb altres casos, i la desproporcionalitat d’aquest; a més del fet que alguns joves estiguin empresonats quan encara no hi ha una sentència ferma. Vivim una situació flagrant de vulneració de drets per part de la justícia.

Quina esperança us queda, doncs?

A.R: No volem arribar a Estrasburg. Som conscients que Europa dirà que això ha estat injust, així que cal parar ja i que algú sigui conscient que això ha arribat massa lluny. Esperances? Sempre cal tenir-les, però ho veiem difícil per l’experiència, la trajectòria de l’Audiència Nacional i la situació política.

E.G: La intencionalitat amb que han posat la multa per demanar la recusació dels magistrats que han de resoldre els recursos ja ens ha posat en alerta. Sembla que nosaltres tinguem alguna mena de problema personal contra els jutges, però -en realitat- té a veure amb uns fets que han passat. I vist el judici i la forma en què es va fer, no tenim gaire esperança que una revisió ho aclareixi. Estem parlant de l’Audiència Nacional i hem vist que existeix un rerefons darrere que és molt més important que demostrar què va passar a la baralla.

Abans d’Estrasburg hi ha el Tribunal Suprem. Tampoc li teniu confiança?

A.R: Històricament, el Suprem ha posat al lloc les coses en algunes ocasions i la reducció de penes és real en bastants casos. Per tant, confiem que pot veure els casos amb un altre prisma, tot i que tampoc volem arribar a aquest tribunal. És hora que això acabi.

La reducció de penes seria una victòria?

E.G: No, el que hagués estat una victòria és que s’hagués fet una investigació com cal sobre el que va passar. És una alegria tot el que impliqui que puguin recuperar abans la llibertat, però la victòria seria clarificar la situació. I clarificant serien tots a casa.

I què us han explicat els vostres fills que va passar la matinada d’aquell 15 d’octubre de 2016?

E.G: Més enllà del que ens han explicat, hi ha un vídeo (que no va ser admès al judici) que aclareix que allò no va ser un linxament de cinquanta persones, que el sergent no estava malferit ni amb la camisa esquinçada, que la identificació dels acusats va ser arbitrària perquè se’l veu cara a cara amb tres persones encausades i no les reconeix i que alguna cosa falla amb la declaració del tinent en el cas de l’Adur perquè està clarament vestit de gris i ell el veu de vermell. I tot el relat que han muntat sobre una pallissa brutal es desmunta, sobretot, en el cas del tinent que ha de ser operat del turmell quan és ell mateix qui truca a la Policia Foral de Navarra i la Guàrdia Civil. És bastant inconcebible pensar que, si t’estan apallissant entre cinquanta persones, pots treure el mòbil i fer dues trucades. També parlen d’una camisa del sergent plena de sang i el bomber que va portar la primera ambulància va fer una declaració al judici que no té res a veure amb això. És a dir, hi ha hagut possibilitats d’investigar més enllà del que ens hagin explicat els nostres fills, perquè ens pots creure o no, i si realment s’hagués fet tot hauria quedat com una discussió de bar a les cinc de la matinada.

A. R: És important situar-se en aquest context per treure conclusions: una nit de festa en un local on pràcticament tota la joventut havia begut i on va haver-hi una esbroncada com les que es poden donar tots els caps de setmana.

Us sentiu utilitzats políticament?

A. R: Sense cap dubte. A nivell estatal, Pablo Casado va ser a la caserna d’Altsasu durant les primàries del PP per demostrar la seva valentia i els mateixos populars -amb Ciudadanos i VOX- van convocar una concentració que va ser una provocació en tota regla. Volen usar el nostre poble i el nostre cas pels seus fins polítics, com ha passat també a Navarra, on grups de l’oposició l’han fet servir per anar en contra d’un govern sorgit després de molts anys de poder de la dreta i que ens ha mostrat suport. La situació que es donava quan hi havia ETA va desaparèixer i alguns volen seguir mantenint els rèdits que donava a costa dels nostres joves.

E.G: Hi ha hagut una utilització política des del moment que, per una baralla de bar amb un turmell trencat, Mariano Rajoy escriu un tuit dient que no quedarà impune o el cap de la Guàrdia Civil, Arsenio Fernández de Mesa, es persona al cas. És a partir d’aleshores que no volen declarar davant la Policia Floral, que el mateix tinent implicat al cas va trucar. Hi ha hagut una utilització política des del moment que Covite decideix que es tracta de terrorisme per una notícia al diari i des del moment que volen vincular el fet que hi hagi moviments que volen que marxin les forces i cossos de seguretat de l’Estat amb la baralla. I és que si busquessin què significa el ‘Moviment Ospa’ -que per a ells és una qüestió tan important- veurien que han fet activitats sempre amb el permís de la delegació d’Interior. Només és gent fent una paella o una paròdia del rei. Ens han utilitzat fins al punt de vincular-nos amb un document en que es recomanava fer difícil la vida a la Guàrdia Civil de l’any 2000 i que va aparèixer a Gaztetxe (un poble del costat d’Altsasu). Tot i que no duia cap mena de segell, van atribuir-lo a ETA i després als nostres fills, malgrat que la majoria van néixer entre el 1994 i el 1995. Només la possibilitat de construir un relat que vinculi tot això és una utilització política.

I als mitjans de comunicació, quina responsabilitat els pertoca? Penseu emprendre alguna mena d’acció legal contra els que us han difamat?

A.R: El paper dels mitjans ha estat i és fonamental. El muntatge que han anat creant ha necessitat de la seva participació. Com a grup de pares i mares, vam parlar sobre possibles accions, però ho vam veure molt difícil i requeria una dedicació i un temps que ara mateix no tenim. Però no descartem fer-ho algun dia.

E.G: A mi m’agradaria diferenciar entre mitjans de comunicació (que ens han atès a nosaltres i a l’altra part) de mitjans de difusió, que es van presentar al dia següent dels fets amb tot el seu desplegament de càmeres per imposar el relat de l’acusació. Són una pota necessària per a la criminalització que s’ha fet dels nostres fills i de tot el poble, perquè ells són els que estan pagant les conseqüències més dures, però han atacat un poble sencer. El que hem fet ha estat unir-nos més per a defensar-nos.

Creieu que els vostres fills són presos polítics de l’Estat espanyol?

E.G: La meva filla està condemnada, però no empresonada. Amb tot, considerem que, per una causa que no és política ( no hi ha una vinculació directa entre la política i una baralla de bar) estan pagant la pena com presos polítics. El fet que ens hagin usat políticament és el que els ha condemnat.

A.R: Els han convertit en presos polítics i els tracten com a tal titllant-los de terroristes. Durant el judici, li han dit ‘terrorisme de baixa intensitat’ perquè aquest ha estat l’objectiu, estigmatitzar-los. L’imaginari de l’Estat espanyol és que encara existeixen els antics ‘comandos’, els cadells… I els han caracteritzat d’aquesta forma. És terrible.

L’Adur no va ser detingut per la Guàrdia Civil sinó que ell mateix va presentar-se a l’Audiència Nacional, davant la jutgessa Carmen Lamela quan va tenir coneixement que estaven detenint els seus companys. Tenint en compte tot el que heu viscut fins ara i tirant la vista enrere, hauríeu considerat la possibilitat de l’exili?

A.R: No ho hem pensat mai. Potser hem estat ingenus, però en un cas d’aquestes característiques no penses en aquestes coses. Ha estat la justícia espanyola la que ens ha posat en una situació que era impensable.

E.G: Pot ser que, en aquesta revisió o una altra, això s’acabi. I la idea de marxar et desvincula de les teves arrels per sempre o, almenys, per molts anys. Són decisions que cal madurar molt i els nostres fills tenen vincles molt importants (a nivell familiar o d’amistats) a Altsasu. Seria també una forma terrible de condicionar-los la vida.

Veieu paral·lelismes entre el vostre cas i el dels presos polítics catalans? Quins?

A.R: Hi ha bastants, però el punt de partida pot ser com l’Espanya de tota la vida entén que (en el nostre cas) la Guàrdia Civil i (en el cas català) la unitat de la pàtria tenen una importància cabdal. Amb la situació de Catalunya i la nostra es poden veure els pilars sobre els quals consideren que s’aguanta aquest Estat, que no ha evolucionat tant i que és autoritari amb un nivell de democràcia força baix. A banda, l’aplicació de la justícia amb objectius polítics o la politització de la justícia no escandalitza als jutges que tenen encara una visió d’Estat anterior a aquesta democràcia. Existeixen molts paral·lelismes pel que fa a la visió del que és Espanya avui en dia.

E.G: Són dos casos diferents. Nosaltres coneixem aquestes construccions de relat des de sempre i, en un moment en què la situació estava més calmada, ho han fet a Catalunya. Sobretot, el que ens uneix és la resposta de l’Estat, que no està preparat per anar més enllà de la pura repressió quan tracta amb temes d’identitat territorial. Aquesta mena de resposta també s’ha donat en casos de rapers o de l’activista Alfon.

Sempre heu dit que a Catalunya us sentiu com a casa. Quins suports heu rebut, tant des de la societat civil com des de les institucions?

E.G: Sobretot hem rebut l’escalf de la gent, però també hem estat rebuts per alcaldes de molts pobles i ciutats. A Sabadell, la ciutat més gran on hem estat, a l’alcalde li va caure una esbroncada per part d’alguns partits. També ens hem reunit amb la Consellera de justícia, Ester Capella.

A.R: La sensibilitat que hem trobat a nivell popular ha estat increïble, per allò del ‘Demà pots ser tu’. A tot arreu ha estat transversal, en tots els àmbits, i gent de moltes ideologies s’ha vist reflectida en el cas; fins i tot a nivell de partits o organitzacions com l’ANC o Òmnium. A la Diada vam ser aquí i el mateix president Quim Torra va parlar amb nosaltres.

De l’Ajuntament de Barcelona heu sabut alguna cosa?

A.R: Ens hauria agradat anar a fer una xerrada, però no hem tingut l’oportunitat. Alguna cosa ha hagut de passar, però fa poc ens van comentar que Ada Colau volia veure’ns.

Pel que fa a la resta de l’Estat, la rebuda ha estat la mateixa?

E.G: A Saragossa o València el món municipal ens ha donat molt suport. A més, 88 diputats i senadors de vuit partits polítics van signar un manifest per nosaltres, així com eurodiputats. Amb tot, hem patit concentracions com les de Ciudadanos, PP i VOX, pintades falangistes al poble i amenaces de mort a l’alcalde.

I, quina resposta cal donar-hi? Sobretot, tenint en compte l’auge de l’extrema dreta a l’Estat espanyol…

A.R: Cal analitzar cada cas. La nostra resposta el dia que van convocar una concentració a Altsasu, per exemple, va ser de dues maneres diferents: d’una banda, vam fer un acte per la llibertat ignorant-los per complet i, de l’altra, també els vam demostrar que sobraven fent cordons per aïllar-los en moments de tensió. Si no, hagués passat el que ells volien.

E.G: Jo no penso que estiguem acreditats per dir quin tipus de resposta cal donar. Caldria preguntar a les més de vint persones que conformen el grup de pares i mares.

Alguns dels joves implicats en aquest cas (altres no) practicaven l’activisme polític abans de veure-s’hi implicats. Ha aconseguit la repressió de l’Estat espanyol apartar-los d’això?

E.G: Contràriament a la imatge que van voler donar sobre l’existència d’un grup organitzat, hi ha alguns joves que pràcticament no tenien relació entre ells. Hi ha gent amb sensibilitat política i gent que no en té cap, però -més enllà d’això- el que han aconseguit és crear més interès per la política en els joves de Nafarroa (Navarra). Que joves que eren aliens al que passava vulguin col·laborar amb moviments socials.

A.R: Els que abans tenien inquietuds polítiques les segueixen tenint (inclús han augmentat) i els que no en tenien ara en tenen. Però el que més cal destacar és que, durant el judici, el fiscal descrivia com una cosa negativa el fet de ser actiu políticament o socialment.

Sabem com ha afectat aquesta injustícia als vostres fills. Però, i a vosaltres?

A.R: És una trajectòria tan dura en el temps i amb situacions tan greus que alguns hem necessitat ajuda psicològica.

I amb familiars d’altres represaliats per l’Estat (com els presos polítics catalans), heu tingut contacte?

E.G: Sí, de les primeres persones que vam veure va ser a la germana d’en Carles Puigdemont, la Montse. També hem vist al germà d’en Jordi Sànchez, a la Txell Bonet [parella de Jordi Cuixart], a la Laura Masvidal [parella de Quim Forn] i un llarg etcètera de noms. Volem aprofitar l’ocasió per agrair-los tot el que han fet.

Com us heu ajudat?

E.G: L’empatia és automàtica. Amb tots ens vam abraçar en el moment de coneixer-nos.

A.R: A més, cada familiar té tot un poble darrere. És una cosa enorme i molt bonica.

Com penseu reaccionar si els recursos no serveixen per anul·lar la primera condemna?

E.G: Tenim molt clar que no ens val res més que la llibertat de tots i, si no es dóna el cas, seguirem mobilitzant-nos. Volem que la gent estigui alerta per una mobilització conjunta a tot l’Estat i ens agradaria seguir comptant amb la gent de Catalunya, que no ens ha fallat mai. Una de les tasques que tenim és no deixar que les protestes es desinflin.

A.R: Ens ha tocat ser un exemple i volem seguir endavant. Fins i tot hem aconseguit augmentar la receptivitat a nivell polític i ja hi ha sectors del partit socialista que admeten que això és desproporcionat i injust.

I quin feedback heu rebut per part del Gobierno? Contemplaríeu la possibilitat d’un indult?

E.G: Per a un indult ha d’existir una condemna i cal assumir la culpabilitat. Tot i que amb la situació catalana es parla massa fàcilment d’indults, sí que estem d’acord que ja que el poder polític ha usat el poder judicial, des de la política es podrà fer alguna cosa per revertir la situació.


Seguiu-nos a:

MÉS LLEGITS

572 Seguir
61,948 Seguir