Dissabte, 16 Febrer 2019

El cinisme de les armes


La polèmica dels màsters, que ha posat en dubte tot el nostre sistema universitari, ha tapat l’anunci de la portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá, que no es cancel·larà el contracte de venda de míssils entre Espanya i l’Aràbia Saudita firmat el 2015, per valor de 9 milions d’euros. Segons la ministra portaveu, el fet que les bombes portin làsers d’altra precisió evitarà que es facin servir contra la població civil del Iemen. Nota al peu: entre el 2015 i l’estiu passat, en aquest país ja havien mort més de 6.500 civils.

Al final, la por d’una revolta de l’Espanya meridional –que també viu a costa dels contractes de Navantia– s’ha acabat imposant a l’exercici ètic de qualsevol democràcia moderna, que hauria de ser el foment i defensa d’una política exterior estructurada sobre la base del soft power, o poder tou (cultural, econòmic o mediàtic), enlloc del hard power o el poder de les armes. La vigatana Marta Pascal (PDeCAT), els ho resumia de forma més comprensible al Senat: l’agenda exterior ha de tenir com a prioritats “la promoció de la pau, els drets humans i la cooperació internacional”.

Espanya és el quart país exportador d’armes a l’Aràbia Saudita. En tres anys, ha ingressat de la monarquia saudí 161 milions d’euros, detallava El Confidencial. Però, la infografia d’aquest digital anava més lluny: Espanya ha venut armes en països en conflicte des de fa 7 anys, com a mínim. Una xifra més alarmant: tan sols el 2017, Espanya va ingressar 361 milions d’euros venent armament als països de la coalició liderada per l’Aràbia que participen de la guerra del Iemen, segons l’informe Estadísticas españolas de exportación de material de defensa, de otro material y de productos y tecnologías de doble uso. L’actual vesper del golf pèrsic està sent, novament, una font d’ingressos per algunes democràcies occidentals, així com també ho van ser la guerra d’Afganistan o de l’Iraq.

   

Mentre, per una banda, el govern Sánchez es va presentar com el més europeista –i això vol dir abraçar desacomplexadament aquella idea de la Europa en pau gràcies a la construcció comunitària des dels anys cinquanta–, per l’altra ni és capaç de tallar exportacions dubtoses de Navantia ni de reduir la inversió del Ministeri de ram: Margarita Robles, amb caràcter d’urgència, va autoritzar una inversió de 5.000 milions d’euros fins a final d’any per modernitzar l’exèrcit i fomentar l’ocupació al sud d’Espanya. Urgència?, com si avui encara el Govern hagués de patir pels desitjos de generals amb ganes de marcar l’agenda política més enllà de les parets de les casernes on estan acantonats. O sí? Il·lús de mi!

Tampoc quedem tan lluny d’allò que aquell supervivent de Waterloo, conegut com a pare de les Relacions Internacionals, ens va ensenyar. Deia Carl von Clausweitz: “La guerra és la política per altres mitjans”. I, és que els camps de batalla de la vella Europa han deixat de treure fum després de les guerres als Balcans, però això no deixa de ser un miratge en el marc d’un tauler d’escacs internacional on la realpolitik, l’equilibri de poders i la política de la dissuasió esdevenen formes de comportament habituals de la majoria d’Estats. Començant, es clar, per les dues antigues superpotències de la Guerra Freda i una indústria de l’armament que, per a la seva supervivència, ha començat a buscar eufemismes per a ser acceptada (o desaparèixer?) a l’imaginari col·lectiu. Mentrestant, parlem de “danys col·laterals”, “operacions quirúrgiques” o “bombes de precisió”, i podem dormir tots tranquils.


MÉS LLEGITS