HARA-KIRI. És ben bé que tot és relatiu.Qui ens havia de dir que trobaríem a faltar la “fermesa catalanista” de Pere Navarro i Maurici Lucena. La direcció dels socialistes catalans s’ha empassat el gripau del pacte del PSOE amb el partit nascut de l’anti-catalanisme més visceral sense dir ni piu. Digestió instantània. Està per veure, en canvi, que diran alguns dels elements del partit al territori, com ara els 52 alcaldes del PSC que formen part amb els seus ajuntaments de l’Associació de Municipis per la Independència. Per exemple, davant l’atac del text a la immersió lingüística, que el partit havia defensat sempre fins ara. Per no parlar de pesos pesants de l’àrea metropolitana de Barcelona com l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet que havia afirmat fins ara (i ha mantingut a les xarxes socials també després del pacte) que el PP i Ciudadanos són la mateixa cosa.
INCOMPRENSIBLE. Després de la marxa precipitada de l’alcalde de Girona, l’entrada d’Albert Ballesta des del número dinou de la llista de CiU a les darreres municipals va resultar difícil d’entendre. De veritat que s’ho valia, un espectacle tan poc edificant? La promesa del càrrec fallida, en el qual no va encertar a pronunciar una acceptació explicita va ser un mal senyal. Però es veu que el que comença malament sempre té tendència a empitjorar: l’intent d’aprovació del cartipàs municipal de la ma del PP i Ciudadanos significa un cop dur a la coherència del primer partit del Govern català. Recordeu quan la victòria de Trias era una baula fonamental en el procés? En pocs mesos, l’espanyolisme ha conquerit quotes insospitades i insospitables de protagonisme en la governació de tres de les quatre capitals provincials. Potser al final haureu de convenir que Colau no ens era tan aliena.
PENSAR. La setmana del Mobile World Congress ha vingut marcada per la vaga dels transports metropolitans de Barcelona, particularment incòmoda en el cas del Metro. L’alcaldessa de Barcelona l’ha qualificat de desproporcionada i ha fet publicar els salaris dels treballadors, fet que ha permès descobrir que, com arreu, per desgràcia, al final, és la capacitat de pressionar l’amo allò que acaba per determinar l’estatus laboral. Una part notable de l’espai ideològic de l’esquerra que dóna suport al govern municipal de la capital ha manifestat la seva incomoditat patent. Si més no, el conflicte ha de servir per avaluar en carn pròpia fins a quin grau de demagògia sectària som capaços d’arribar, de vegades, des de l’oposició al poder. Exactament la mateixa que ara des de molts racons del quadrilàter se’ls aplica a ells disparant indiscriminadament contra el dret de vaga.
RESPECTE. El socialista Javier Lambán, president d’Aragó, ha visitat aquesta setmana el president de la Generalitat per abordar els temes més candents de la relació bilateral entre els dos països. Ha aprofitat per oferir-se com a mitjancer, alhora que afirmava que treballarà per a evitar la independència de Catalunya. És una mica sorprenent la manca de respecte amb la qual l’espanyol mig tracta el nostre país. Em sembla perfecte que Lambán no vulgui la independència, però, almenys, hauria de començar per manifestar respecte a la voluntat política del país on va. Clar que gent que manifesta tan poca estima pel passat lliure i el futur de la seva pròpia terra, que la vol submisa als de sempre, és difícil que canviï de perspectiva. Una pena, perquè a tots plegats ens convenen unes relacions molt més fluïdes. Però, això sí, des del respecte.
SUBVENCIONATS. Com ens té acostumats en la seva magnífica secció “Pareu Màquines”, a l’ARA, l’Àlex Gutiérrez ens ofereix un punt de vista molt recomanable. Aquesta setmana ha posat damunt la taula l’espectacular via de finançament del Govern espanyol a un dels diaris de referència de l’espanyolisme. Si això no és irregular, què podria ser-ho? Segur, segur que “El Mundo” ens oferirà una profunda investigació periodística (sense necessitat de talps ni filtracions oficials) sobre de quina manera s’aconsegueix una concessió de TDT a cost zero i, alhora, la capacitat de rellogar-la a un tercer, poc després, pel mòdic preu de setanta milions d’euros. Senzillament espectacular. Ah, i sobretot, recordeu una premissa bàsica de tot bon tertulià dependentista: els mitjans catalans estan tots a favor del procés (!) per què viuen de les subvencions de la Generalitat.
SUPERVISAT. El judici pel denominat cas Nóos ha continuat aquesta setmana amb la declaració d’un dels principals encausats, l’insubordinat i parlador Diego Torres. El seu testimoni, del tot esborronador. Presumptament, apunta al fet que el mateix rei Juan Carlos era conscient de tot, que la seva (suposada) amant de cambra era qui proposava les estratègies d’evasió fiscal i que, fins i tot, era la mateixa Hisenda espanyola la que supervisava l’entramat empresarial organitzat per convertir la família reial en titular d’una de les principals fortunes de l’Estat espanyol. Preciós. Sembla que l’acord de govern espanyol progressista i reformista no dedica ni una sola línia no ja a repensar la forma d’Estat, sinó ni tan sols a posar en cintura el cap de l’Estat. Un govern reformista en el qual el més important seguirà igual.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
