Dimecres, 28 de juliol de 2021 - Edició 1098
La República

Una immensa hipocresia parlamentària

L'aprovació de la reforma del Reglament del Parlament ha posat de relleu novament la tensió amb la qual el dependentisme viu la seva impotència parlamentària. Naturalment, ni una sola menció en totes les seves intervencions al ple al fet que els mateixos que clamen pels drets dels diputats són els qui van córrer al TC a demanar la limitació del debat parlamentàri i la persecució de la mesa. És l'únic argument, el procedimental, que els queda a l'hora de prohibir el vot dels catalans. Però com deia el jurista Josep Costa aquesta setmana al “Debate de la 1”, per mortes martingales legalistes que hi apliquin, als espanyols els costarà molt convèncer els catalans que no tenen dret a votar. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 30/07/2017

HUMILIAR. Hi ha molts nervis perquè cada dia tenen més clar que això nostre és imparable. L'obligació de la presentació setmanal de la certificació de la despesa, amb amenaça de suspendre el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) demostra fins a quin punt d'absurd estan disposats a arribar amb els seus pals de cec. Es tracta d'humiliar. D'exclamar un desesperat aquí manem nosaltres. Només així s'entén que exigeixin una llista dels funcionaris de la Generalitat implicats en la gestió de 183 unitats administratives de la Generalitat, la composició de les quals és pública i notòria. Demanen dades que són públiques. No volen ni haver de fer l'esforç de buscar-les. És una estratègia desesperada: tot i les seves amenaces patrimonials, al davant tenen un Govern i una administració disposats a plantar-los cara. La fermesa del vicepresident Junqueras negant-se a donar cap nom, n'és bona mostra.

MENTIR. Algunes entrades d'aquest Temps de Sedició semblen el dia de la marmota. Però és que cal insistir-hi. Una podria consagrar-se setmanalment a descriure el pou de descrèdit en el qual s'enfonsen, cada setmana una mica més, els mitjans de l'establishment dependentista. És esfereïdor. Aquesta setmana hem tingut dos claríssims exemples. El primer, la no-dimissió del director del Servei Territorial d'Agricultura de Tarragona, anunciada amb trompetes per “La Vanguardia”, com un símbol de la suposada lenta disgregació del Govern, negada immediatament pel protagonista, que el diari comtal va despenjar i readaptar al cap d'hores i l'anunci de la qual encara és twitter, per a vergonya del mitjà, sense que els homes del comte es dignin a retirar-la. El segon, la interpretació falsa de la relació entre el Diplocat i Nacions Unidesanuncia per “El País” i repicada per tots els mitjans d'aquí i d'allà de manera radicalment esbiaixada. Quan no tenen res per a desacreditar-nos, s'ho inventen.

MENYSPREABLE. Un dels responsables de les cerimònies olímpiques i ex-candidat a la presidència del Barça, el publicista Lluís Bassat s'ha despatxat aquesta setmana amb una declaracions impresentables. A mesura que ens apropem al dia D la capacitat del dependentisme per perdre els papers sembla anar creixent de manera preocupant. Ensumen la derrota. El raonament ve substituït pel simple estirabot. Diu Bassat que els catalans hem passat de ser vistos amb admiració al menyspreu. De tal afirmació, que no sembla congeniar massa bé amb l'atenció que ens deparen els mitjans internacionals (aquesta setmana, portada, dues pàgines i editorial a “Le Figaro”, per exemple), destaca sobretot el seu caràcter localista espanyol. Representa que l'opinió dels catalans es basa en la retina dels ulls de l'espanyol ofès. És el moment en el qual es percep clarament que, passant per internacional, hi ha gent que guipa la realitat exclusivament des del nacionalisme espanyol més tronat.

PATRIMONI. Cal que comencem a actuar com a un estat. Les obres procedents del monestir de Sixena, venudes fa molts anys per l'antic cenobi, conservades i actualment dipositades al Museu Diocesà de Lleida són el darrer objecte de requisa. Efectivament, mentre no declarem la independència, una jutgessa d'Osca pot establir que una part d'aquelles peces d'art és propietat de qui sigui. Perfecte. Però es tracta d'obres catalogades, que formen part d'una col·lecció integrada al Catàleg del Patrimoni Cultural Català. I per a disgregar-la cal la preceptiva autorització del Departament de Cultura (article 45.1 de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català). Que se sàpiga, el Govern de Catalunya no ha autoritzat aquesta dissolució de la col·lecció del museu lleidatà i per tant la seva imposició per part dels òrgans judicials és completament il·legal. En aquest cas, com en molts d'altres, convé que no ens deixem trepitjar pel matonisme creixent de la (in)justícia espanyola.

SENTIMENT. A mi em sembla respectable. Em sento espanyol i punt. No acabo d'entendre perquè creuen que en una República Catalana algú no podrà sentir-se tan espanyol com vulgui, però és la seva pell. És, aquest, bàsicament, el de preservar la unitat d'Espanya per sobre de qualsevol altra consideració, el motiu pel qual els que ho faran, votaran no el primer d'octubre. Així ho ha reflectit una vegada més la darrera enquesta del CEO. Però quan no apel·la als sentiments, com en el manifest dels de sempre (de Joan Manuel Serrat a Isabel Coixet), l'argumentari pseudo-intel·lectual-legalista per justificar el boicot al referèndum comença a fer força llàstima. De fet, als del no, el bolado se'ls està desfent a les mans com un gelat i hom es pregunta si no hauran de córrer al final a fer campanya, quan la impressió que la participació l'1-O serà molt significativa els convenci que la seva absència facilita l'escac i mat.

VICTÒRIA. Les darreres enquestes del CEO i el diari ARA posen al damunt l'escenari somiat per l'independentisme. Els contraris a la plena llibertat nacional de Catalunya (havent pogut guanyar el Referèndum amb una campanya respectuosa amb els catalans) ben a prop de perdre'l com a resultat del seu boicot a la democràcia. És tan-tan-tan simbòlic! Efectivament, la campanya d'enfangament de cada passa cap a la independència i de boicot a la democràcia dóna els seus fruits i el desig genèric d'independència perd força (3 punts al CEO). En canvi, la mateixa estratègia de permanent joc subterrani del no, com a revers, assegura que mai serà capaç de guanyar a les urnes, l'única manera democràticament sostenible de fer-ho. Les darreres dades, molt contundents: amb una participació situada entre el 55 i el 64% del cens (força notable per a un referèndum) el sí se situaria entre el 69,8 i el 78,2% dels vots. Ho tenim a tocar.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.