Divendres, 24 de setembre de 2021 - Edició 1156
La República

Una gran via d’aigua danesa

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Al gran encara que decrèpit transatlàntic de la metròpoli un petit país de la Unió Europea, modèlic per a nosaltres, li ha obert un autèntic esvoranc al casc. L’afer intern més extern de la història diplomàtica mundial ha estat objecte de debat al Parlament danès durant una hora. La resolució final, encara pendent d’aprovació, amb un suport gairebé unànime, reconeix Catalunya com a un subjecte polític capaç de negociar de tu a tu amb el Govern espanyol i la a independència com una possibilitat a dialogar civilitzadament i democràticament entre els dos poders. Un autèntic golàs per l’escaire. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Redacció
Redacció 17/05/2015

Iglesias, Pablo(secretari general de Podemos).
Construir des de l’odi?
Barcelona ha esdevingut l’únic objectiu que li queda a Podemos, el partit que va aspirar a tot durant uns mesos, però que cau imparablement des de les eleccions andaluses. Constituirà un tema d’estudi clàssic per als politòlegs, en aquests temps d’acceleració fulgurant de la política, de cremadissa permanent de projectes: una formació que va perdre la meitat dels seus vots abans fins i tot d’haver-los arribat a tenir més enllà de les enquestes. Iglesias visita Barcelona el primer dia de campanya i, agafat al peu de la lletra al model que ens havia avançat Gemma Ubasart, fa una dissertació fonamentada en l’odi. En resum: diu a Mas lladre i gentussa. Un estil de fer política que coincideix amb el temps amb l’agressió al carrer a un candidat de CiU. Ai, si la víctima hagués estat dependentista! No m’ho vull ni imaginar.
 
Montserrat, Dolors(vicepresidenta del Congrés dels Diputats espanyol).
Darrers intents que no sé si paguen la pena.
Sí, potser cal fer-ho per escenificar la cruel permanència de l’anomalia. L’atrinxerament monolingüe de l’Estat espanyol contra una llengua que l’anterior cap d’estat, hereu del dictador, va dir que mai havia estat imposada. Mentre els tribunals espanyols i alguns pares-militants de partits radicals dependentistes catalans imposen a la majoria el seu criteri, mentre el Govern de la Generalitat acata la sentència, el Congrés dels diputats (a través de la majoria popular defensada a la tribuna per Dolors Montserrat) es nega a exigir als jutges i fiscals que treballen a Catalunya el coneixement de la llengua del país. A veure, abans que ens ho diguin a les xarxes socials o als diaris de la caverna: pretendre que un magistrat que t'està jutjant a casa teva t'entengui és d'autèntics nazis.
 
Pibernat, Marina (candidata d’EUiA a l’Ajuntament de Girona).
Catalanòfobia no nacionalista.
El dependentisme genera monstres a Catalunya. Alguns personatges de psiquiatra. A diferència dels independentistes, acostumats durant anys i panys a ser una exigua minoria, ells són incapaços d’acceptar la transformació del país i s’aferren a les condicions i la dialèctica de fa deu anys. Que no Marina, que s’ha acabat el bròquil. Que els conservadors de l’statu quo ho teniu xungo per continuar marejant la perdiu. Que l’únic projecte transformador majoritari que s’albira és la independència, encara que això t’incomodi per raons identitàries. La intervenció a les xarxes socials de la candidata número 4 a les llistes d’ICV-EUiA de Girona és de xaladura autèntica. Odi en vena. Insult barroer i to ínfim. La seva manera de defensar la candidata Colau:  “Nada más bonito que ver en #BTVe15 a la derechona catalufa rajando de Ada Colau. ESTÁIS CAGAOS, ESCORIA.”
 
Querol, Mònica(candidata del Partido Popular a l’Ajuntament de Rubí).
Negar el propi passat.
Tal i com era de témer, el partit que sustenta el govern espanyol ha ofert en aquesta primera setmana de campanya un nou festival xenòfob, preocupat com està per competir a la dreta amb Ciudadanos i aprofitar l’ensorrada de la Plataforma per Catalunya. La polèmica líder dels populars a la ciutat del Vallès ha optat per utilitzar el tradicional lema de l’extrema-dreta espanyolista catalana: “primer els de casa”, arranjat amb un altre de traca i mocador pel seu populisme esborronador: “a Rubí, els llocs de treball pels rubinencs”. Si semblant axioma hagués estat en vigor el seu pare, l’històric popular Armand Querol, natural de Morella, mai hauria trobat feina al seu poble d’adopció. Perquè si, en realitat, el que un vol dir és que no vol magribins, aleshores ha de dir, racista però coherent, que no els vol.
 
Schulz, Martin(president del Parlament europeu).
Pobre Europa.
La manera en la qual el Parlament europeu ha afrontat la terrible crisi econòmica que ha afectat el continent durant els darrers sis anys, la seva inoperància davant tragèdies com les de la Mediterrània, el seu pes nul en la resolució dels grans conflictes, fa anys que estan fent entrar en crisi el model de construcció europea posterior a la Segona Guerra Mundial. Si aquest és el context, imagineu-vos per als catalans: la Unió Europea no ha mogut (ni mourà) un sol dit en defensa de l’exercici dels nostres drets polítics fonamentals. Que el president del Parlament europeu, el socialista Martin Schulz, directament, es negui (arran de les pressions d’un Govern) a rebre els representants d’entitats de la societat civil que aglutinen desenes de milers de socis just en el moment en què pretenen presentar-li, gairebé, 1,4 milions de signatures de ciutadans europeus és una vergonya d’una magnitud inimaginable.
 
Tardà, Joan(diputat d’Esquerra Republicana al Congrés espanyol).
Defensem la nostra dignitat.
Mesells com som els habitants de la regió del nord-est, poques vegades escenifiquem de forma crua la nostra indignació. La resposta de dimecres del diputat republicà als comentaris intoxicadors del ministre Wert als passadissos del congrés, secundada a l’hemicicle per Joan Coscubiela, fins i tot recolzada explícitament en campanya per l’Ada Colau, són d’aquells moments que et fan creure ben representat: milers i milers de catalans es devien sentir orgullosos del fet que algú, davant la insídia i l’escarni, decidís plantar-se i qualificar el ministre com es mereix: ignorant i immoral. De fet, escenificant una #ViaClaver: és temps ja d’anar marxant, perquè la nostra relació amb l’Estat espanyol no té futur i quan abans l’acabem menys patirem tots plegats.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis