Dimecres, 16 de juny de 2021 - Edició 1056
La República

Tot plegat té molt poca Gràcia

Els excessos dels violents habituals no poden tapar les raons de fons del moviment legítim contra el robatori col·lectiu que ha significat la crisi. Tampoc la greu justificació de la violència que se n’ha fet. Caldrà analitzar amb cura quin ha estat el fosc paper de l’Ajuntament de Barcelona (d’ara i d’abans) en tot plegat i també el model de resposta policial que volem: continua sorprenent, en els casos d’atemptats a béns públics i de resistència a l’autoritat, perquè els Mossos peguen tant i detenen tan poc. En tot cas, convertir aquest en el tema central de la política del país fa molt poca Gràcia: com gairebé sempre, en fa molta més l’Empar Moliner. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

Redacció
Redacció 28/05/2016

CORREDOR. Mentre les instàncies europees adreçaven una dura reprensió al Govern espanyol per la seva manifesta manca d’interès en el projecte, considerat vital per a les infraestructures del continent, al Palau de Pedralbes de Barcelona es reunia per primera vegada la Taula Estratègica del Corredor Mediterrani: més d’un centenar de representants dels grups parlamentaris, sindicats, patronals, cambres de comerç, col·legis professionals, universitats, ajuntaments i diputacions. Tot plegat, després que el president Puigdemont s’hagi entrevistat amb els presidents valencià i balear i recavat el seu ple suport. A la sortida de la reunió, però, sentir les declaracions entusiastes de Xavier García Albiol i Miquel Iceta en nom de forces polítiques que han actuat sistemàticament durant trenta anys en contra del Corredor Mediterrani feia ganes de vomitar: de veritat que cal tenir la cara molt dura per comparèixer com qui acaba d’aterrar al planeta terra procedent d’una altra galàxia.
 
ENGRESCAR. La incògnita sobre la presidència de l’Assemblea es va resoldre diumenge, per estret marge, a favor de la continuïtat de Jordi Sánchez. La seva alternativa, Liz Castro, va acceptar esportivament la decisió del nou Secretariat Nacional i va cridar a treballar des de la unitat. La manifestació de demà és una oportunitat excel·lent per començar a posar el focus allà on toca, una vegada més: quin és el lloc, degradat i injust, on ens deixa l’autonomia. Denunciar on ens situa l’immobilisme dels qui estan bé com estem o fins i tot volen més centralització (PP, PSOE i Ciudadanos) i dels qui bloquen l’únic canvi possible (Podemos i els Comuns). Denunciar les conseqüències socials i polítiques de la manca de sobirania i alhora començar a treballar a fons les possibilitats immenses que ens obre el nou país a través d’un procés constituent ampli i inclusiu. Denúncia i esperit constructiu per superar la divisió interna.
 
FITXAR. “Que me la fichen”, expliquen que va dir el cap policial de l’operatiu de protecció de la comitiva de Jordi Pujol quan va declarar davant l’Audiència Nacional espanyola. Només cal veure la seva cara de bonhomia (i observar, clar, les imatges que existeixen) per constatar que el grau de “resistència a l’autoritat” de la periodista de Catalunya Ràdio Mercè Alcocer va ser perfectament negligible. La marca catalana de l’afectada, naturalment, va jugar de ben segur un rol fonamental en la decisió d’empaperar-la. El seu és un dels primers casos d’aplicació de la Llei Mordassa i, francament, fa molta vergonya en una democràcia occidental com suposadament és el Regne d’Espanya. Més encara que el fet que encara es posin multes de 601 € o, el que és el mateix, que les nostres autoritats encara pensin en pessetes 17 anys després de l’entrada en circulació de la moneda europea.
 
MILITAR. Encara que socialista madrileny d’origen pallarès Josep Borrell va obrir la veda, aquesta setmana hem sabut que la seva sintonia amb el govern espanyol (com tantes altres vegades) és total: els plans remesos a Brussel·les per garantir l’estabilitat contemplen noves retallades en tot, excepte en una partida, la militar: així si el 2016 s’hi preveien 9.693 MEUR es pretén passar als 11.782 en 2019, una quantitat que superarà fins i tot la dels pressupostos d’abans de la crisi: 10.803 MEUR en 2007. És públic i notori a més, que les desviacions pressupostàries a l’alça (a diferència de la resta) de les partides de defensa és tradicionalment estratosfèrica. La immoralitat, la indecència absoluta, que porta les autoritats de l’Estat a augmentar la despesa militar en uns temps d’emergència social com els que vivim són d’aquelles que més clarament els haurien de portar davant d’un tribunal. Quina vergonya.
 
MONUMENT. Aquest cap de setmana es vota a Tortosa sobre el manteniment, prèvia reconversió, del famós monument inaugurat pel mateix general Franco el 1966, amb el propòsit de commemorar els “25 años de paz” derivats de la seva victòria a sang i foc, emplaçat justament al damunt d’una de les pilastres del pont de la Cinta, volat pels republicans l’abril de 1938. Sóc radical en el tema de les consultes: les avalo sempre, sempre, sempre: si el resultat és mantenir-lo, ens hem de preguntar què fa que una majoria de tortosins l’acceptin o no se’n sentin interpel·lats per l’obligació moral de tombar-lo. Que l’actual alcalde, Ferran Bel, n’hagi anunciat el seu vot favorable a conservar-lo completa el perfil d’un personatge que fa poc més de cinc anys blasmava les consultes locals sobre la independència i considerava fer el ridícul convocar-ne una a la capital del Baix Ebre.
 
NO-DO. Cada any els mitjans de comunicació espanyols fan una passa endavant en el seu propòsit d’apropar-se a la veritat dels esdeveniments a la final de la Copa del seu Rei. Si primer es tractava de tapar el so i les imatges de l’afició durant els compassos de la Marxa Reial, ara han fet una passa més enllà i han manipulat tota la retransmissió per fer veure que no existim. Com titulava el “Jueves”, segons sembla, l’afició del Barça finalment no va acudir a l’estadi. És tot un país que cau en el descrèdit: no només les pràctiques habituals de l’Estat, del Ministeri de l’Interior al Tribunal Constitucional, són cada dia més discutibles, és que els grans actors que els haurien de fer de contrapoder, començant per la premsa, estan igual o pitjor. Si alguna cosa sap greu de marxar és veure quin és el tipus d’Estat i de classe dirigent que els deixem.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.