Dijous, 29 de juliol de 2021 - Edició 1099
La República

Tot per Espanya (hereus del franquisme)

L'onada repressiva desfermada és brutal. No respecten cap dels drets fonamentals. Ataquen la llibertat d'expressió, els drets de representació i d'opinió, l'autonomia de les cambres legislatives, la divisió de poders. I allà on no arriba un poder judicial convertit en instrument “ad hoc”, ho fan les clavegueres de l'Estat, que baixen més pudents que mai en els darrers quaranta anys. Crida l'atenció fins a quin punt la suposada progressia catalana que ha dominat tants anys el discurs públic del país pensa justificar la restricció de les llibertats fonamentals de participació política. Semblen disposats a acceptar-ho tot en defensa de la sagrada unitat d'Espanya. Han acabant defensant l'herència del franquisme. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 16/07/2017

OFENSIVA. Amb poques hores de diferència, “El Periódico” de l'establishment publicava sengles articles, ben poc originals, de Xavier Sardà i Jordi Évole anunciant la seva voluntat de no participar l'1-O. Contràriament al que s'afirma des dels Comuns (entre altres moltes organitzacions) el Referèndum si serà vinculant. Bàsicament, per una raó: perquè així ho han anunciat els seus convocants, que no són altra cosa que el Govern i la majoria política al Parlament de Catalunya. Per aquest motiu cal no deixar passar cap dia sense insistir en el caràcter vinculant de la convocatòria i per tant agrair molt sincerament tots els conspicus partidaris del no que anunciïn públicament que no aniran a votar. Amb sarcasme, cal felicitar-los amb ganes i donar-los un cop displicent a l'espatlla mentre els diem que si s'abstenen en una votació decisiva és perquè potser, realment, en el fons, no estan tan en contra de la independència.

PREOCUPATS. Sí, és molt recurrent la frase aquesta que el Referèndum despulla tothom, però és que el Referèndum despulla tothom. A mesura que volen els dies d'estiu i es consumeixen les vacances, l'equidistància (suposada, en la majoria dels casos) es va desfent al sol. L'autodeterminació de postureig fa fallida. Davant la potència del repte cal cridar desesperadament al boicot del no. Tota l'estratègia del Govern espanyol s'ha centrat en el costum català tradicional de fer-nos enrere davant les amenaces. I a hores d'ara ja comencen a fer-se al càrrec que aquesta vegada és diferent, que això no funcionarà. I així, el dependentisme està cada vegada més preocupat pels efectes que la repressió pugui provocar en la bona gent, impulsant un creixement final de la participació que converteixi el resultat en incontestable. Des de Moncloa volen una actuació limitada a l'àmbit judicial: és tracta que nosaltres, arribat el moment, amb la insubordinació massiva, la fem inviable.

PRESSA. Des d'aquest “Temps de Sedició” hem posat sovint a consideració dels lectors la continua “yenka” argumental que suposa, dia sí, dia també, la posició dependentista. Dir el mateix i el seu contrari permanentment és el seu esport favorit. Aquesta setmana ho hem tornat a comprovar en la qüestió dels ritmes del procés. Dilluns, amb un potent acte d'Òmnium activant la campanya Crida a la Democràcia, celebràvem el setè aniversari de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, que va donar el tret de sortida al procés. El vídeo de record començava amb algunes imatges dels famosos cridats pels convocants d'aquella mobilització: en veure tothom tan jove t'adones fins a quin punt (irònic) ens estem precipitant. Hi ha qui continua insistint que anem massa ràpid després de cinc manifestacions multitudinàries i dues eleccions amb majoria per l'autodeterminació primer i la independència després. La majoria, en canvi, tenim pressa per millor les condicions de vida de tothom.

PREVARICADORS. Encara que la vicepresidenta del govern espanyol afirmi, tensa, que ho fa l'executiu de Puigdemont, en realitat és la democràcia espanyola la que cau pel penya-segat. Costa de creure. Jutges que una vegada i una altra porten endavant la instrucció de causes preventives que ells saben perfectament mancades de cap mena de base jurídica. Darrerament, n'hem tingut dos exemplars clamorosos. Primer, la instruïda contra la consellera Borràs per l'acord marc d'homologació d'empreses destinat al proveïment de material per als processos electorals per als quals el Departament de Governació té competències; el darrer exemple l'hem tingut en l'actuació duta a terme dijous per la Guàrdia Civil al Teatre Nacional de Catalunya, exigint informació sobre un acte polític. L'objectiu, naturalment, és el d'amenaçar, el d'agredir. D'aquí uns mesos s'anul·laran tots aquestes procediments abusius, quan ja no calguin. Però d'això, parlant clar, se n'hauria de dir ús polític prevaricador de les institucions.

RIDÍCUL. La tasca exterior de la Generalitat no és fàcil. Cal picar molta pedra. Sembrar a tort i a dret, a l'espera que allò que no trepitgin les ambaixades espanyoles pugui germinar. Costa implicar l'opinió pública internacional en qualsevol canvi de l'statu quo. Més encara en temps de mudança a la Unió Europea, amb el Brexit marcant l'agenda, el desastre de Síria i tres pirats presidint els Estats Units, Rússia i Corea del Nord. Però si per a nosaltres és difícil, Déu n'hi do el ridícul que els espanyols fan a cada passa paral·lela als canals diplomàtics establerts. L'acte dependentista convocat aquesta setmana al Parlament Europeu ha comptat amb la presència de quaranta persones i cap eurodiputat que no fos espanyol o català. El descrèdit internacional de la posició dels de Rajoy és espectacular, mentre ningú no demana al Govern de Catalunya que aturi els seus plans de consultar el país.

TARD. La brigada Aranzadi, la que suposadament ho té tot previst, resulta que fa tard. Mesos especulant amb l'aplicació de l'article 155 i resulta que a hores d'ara ja és inaplicable per manca de temps. Caldrien uns quatre mesos que ja no tenen per al feixuc tràmit al Senat. Descartada la catastròfica Llei de Seguretat Nacional, ara ja només compten amb un clàssic colonial, l'estat d'excepció, el règim preferit contra la Catalunya rebel dels segles XIX i XX, però una mesura impossible d'aplicar a l'Europa de 2017. Les possibilitats d'intervenció coercitiva s'esvaeixen i tot han de fiar-ho a la divisió interna dins el bàndol independentista. En els propers dies descobriran que, en aquest flanc, però, no només no se'n surten, sinó que els efectes de la seva agressió permanent són del tot contraproduents. I és que encarem la fase final del procés més ben preparats que mai.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.