Tornem al carrer, fem-los fora

PEATGES. En una vergonyosa presa de pèl, el Partido Popular, sisè a Catalunya el passat 20-D, desesperat com està per la seva irrellevància creixent aquí (refermada a base de governar-nos des del Tribunal Constitucional) ha començat la campanya electoral al nostre país prometent que suprimirà tots els peatges de les autopistes catalanes a mesura que es compleixin els terminis de les concessions que les regeixen. En matèria d’infraestructures, la voluntat històrica de tots els governs espanyols des de la Transició, de qualsevol signe, d’ofegar les capacitats econòmiques dels Països Catalans i de posar al servei de la capitalitat econòmica de Madrid tots els instruments possibles, ha estat tan absolutament aclaparadora (amb el recolzament entusiasta dels poders representats per la gran concessionària, Abertis) que la credibilitat de qualsevol promesa és igual a zero. Cert que ens volen asfixiar, però la sang encara ens arriba al cervell.
 
POSTUREIG. En el que podria definir-se com el Dia Mundial de la Coherència Política, l’alcadessa de Barcelona i el cap del grup socialista a l’Ajuntament han presentat aquest dimecres el pacte de govern que liquida en dotze mesos el suposat gir copernicà després de més de tres dècades d’hegemonia socialista i quatre d’estada convergent breu. Per celebrar-ho, el dia abans, Pedro Sánchez parlava del pacte com una manera de redreçar el rumb (i tant!) de l’Ajuntament de Barcelona per reprendre la derrota habitual i de la necessitat d’acabar amb el “postureig” del govern comunal. Naturalment, en el seu combat a mort amb els de Pablo Iglesias, Catalunya, com Barcelona, no són sinó espais insignificants que es poden sotmetre sense contemplacions al desgast de la veritable lluita del poder per la Moncloa. Fer dependre el govern de la capital del nostre país del socialisme més sucursalista de la història hipoteca greument el seu futur.
 
PRESSUPOST. Amb molt seriosos dubtes que els diputats de la CUP, “deslliurats” per l’assemblea en donin suport, el vicepresident Oriol Junqueras ha presentat aquesta setmana (i anem prou tard) els pressupostos de la Generalitat de Catalunya d’enguany. Unes millors perspectives en els ingressos, més recaptació i menys interessos a pagar pel deute, han permès augmentar la despesa social en gairebé 900 MEUR sense fer esclatar el dèficit. Com sempre, l’oposició ha engegat el casset de l’esmena a la totalitat titllant-los de continuistes. Cal agrair a Ciudadanos que hagi clarificat que es tracta d’uns pressupostos per a la independència (tant de bo!). Hi ha excel·lit en quota demagògica, com gairebé sempre, el diputat QWERTY Joan Coscubiela: realment, no s’hauria de permetre la interposició d’una esmena a la totalitat sense plantejar uns pressupostos alternatius que, naturalment, quadressin. Prou cartes als reis, que volem ser una República.
 
REFERÈNDUM. El debat sobre el referèndum unilateral continua, reobert ara amb força per la referència al document emanat de la darrera assemblea de la CUP, celebrada diumenge passat. Francament, si parlem de fer-lo dins la legalitat espanyola no sembla tenir massa sentit: ens conduirà a una participació clarament inferior al 50%, insuficient per als mateixos que ja van rebaixar la victòria del sí el 27-S, del 55% dels qui van votar independència en el plebiscit, al 48% dels qui van votar opcions independentistes a les eleccions autonòmiques. Fins i tot en el cas que es configurés un cens d’inscrits específic per al referèndum a partir dels qui voluntàriament volguessin ser-hi, una participació tan baixa difícilment seria avalada internacionalment. Així que, molt em temo, al final “marmotejarem” per tornar a l’alternativa del president Mas: caldran més plebiscitàries fins a superar el 50% de vot a forces independentistes.
 
RETÒRICA. Cada setmana hi ha mil i una ocasions de tornar-hi sobre la mateixa constatació. No disposar d’un estat propi, que defensi els nostres interessos, empri els nostres recursos i marqui les nostres prioritats representa un mancament molt greu. Tant que posa en risc la nostra supervivència col·lectiva com a poble i alhora el benestar propi i dels nostres descendents. Tot i les declaracions i les reunions al més alt nivell, protagonitzades també per aquells qui bloquen el procés d’independència, com ara els QWERTY, el cert és que aquesta setmana han arribat els primers 10, sí, sí, apoteòsic, 10, refugiats que acull Catalunya. Per molts esgarips públics que faci l’alcaldessa Colau el cert és que no disposar d’un estat propi ens impedeix exercir els nivells de solidaritat que voldríem i podríem. Fins quan pensen deixar-nos venuts als peus dels nostres adversaris?
 
VENEÇUELA. Els mitjans espanyols, en aquests dies previs a l’esclat de la campanya electoral (quina mandra, mare meva) informen del país americà com si es tractés encara d’una comunitat autònoma més. Per reblar el clau, connectant de ple amb les obsessions de la dreta més reaccionària, la que mai reflexiona sobre quin és el caldo de cultiu de desigualtat, corrupció i abús que ha podrit aquells països durant decennis fins a fer viable l’accés al poder de certs personatges autoritaris, Albert Rivera ha viatjat a Veneçuela per sortir encara més en les televisions espanyoles. Passat el protagonisme que Pedro Sánchez va voler atorgar als taronges, el cert és que la seva posició en campanya sembla bastant allunyada de la centralitat del debat, polaritzat entre l’alçada de la victòria del PP a la banda dreta i el “sorpasso” o no de Podemos dins l’esfera de l’esquerra.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.