Dijous, 24 de juny de 2021 - Edició 1064
La República

Temps d’accelerar per trencar

Tot i que vàrem superar “in extremis” el tràngol de la investidura, l’heterogeneïtat de la majoria independentista al Parlament s’ha revelat definitivament massa difícil de gestionar, fins i tot durant el breu tram de divuit mesos. Toca, doncs, canviar el full de ruta. Cal centrar-se ja exclusivament en els escadussers àmbits de confluència possibles: avançar en les estructures d’Estat (encara que sense dotació econòmica), en les tres lleis de desconnexió i en el que sembla ja l’únic desllorigador possible, l’organització i convocatòria d’un RUI que hauríem de fer el més aviat possible. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 11/06/2016

AGRESSIÓ. Intolerable. L’atac, tan oportunament gravat, contra dues noies de la plataforma d’aparició sobtada i coincident amb la celebració de l’Eurocopa de futbol que va començar ahir a França, mereix totes les repulses. Però fins i tot més que censures, evidents, encara cal més una investigació molt, molt, molt a fons sobre la identitat i pedigrí dels seus responsables. Cal aclarir quan abans d’on ha sortit aquesta agressió. Quins són els responsables. I, si ens atenem al comportament de l’Estat espanyol des de l’inici del procés, permeteu-me dir que aquesta recerca hauria de dedicar hores i esforços a analitzar els possibles lligams amb el Ministerio del Interior de Jorge Fernández Díaz. Els atemptats de falsa bandera són molt vells i cada dia que passi sense aclarir-se qui són els autors aniran creixent les sospites. Així, doncs, encoratgem la policia a escatir-ho el més aviat possible.

BREXIT. D’aquí ja pocs dies esvairem el dubte. Si és que es produís (deixeu-me aventurar que, finalment i amb gran ensurt, no, no passarà) la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea seria un cop probablement mortal per a la salut malmesa del projecte d’unitat continental. La importància, doncs, d’aquest ferit seria descomunal. Una de les notícies de la dècada. Seria també, amb el reajustament al qual obligaria la UE, una bona mostra de la flexibilitat que les institucions europees haurien d’aplicar en el cas que Catalunya declarés la seva independència, tal i com la premsa internacional ha destacat. En tot cas, allò que crida més l’atenció és el nul interès que l’hipotètic Brexit està suscitant als mitjans espanyols, només interessats a analitzar, pel que fa a la política internacional, l’estat de salut de la democràcia veneçolana. Tanta inconsciència, aclapara qualsevol.

CAMPANYA. L’ideòleg de l’aire condicionat i cap de llista de Ciudadanos per la circumscripció de Barcelona, Juan Carlos Girauta, ha reforçat el lema de campanya del partit (diferenciat a Catalunya, amb l’hilarant “Un president català per canviar Espanya”) amb l’afirmació que el seu partit és ara l’únic hereu del catalanisme tradicional. La voluntat de pescar en les aigües revoltes del centre-dreta català els porta a fer giragonses que poden sumar poc i, en canvi, fer malbé una part de la feina feta fins ara, tal i com el baròmetre municipal de Barcelona ha apuntat aquesta setmana, amb una caiguda del 50% en la seva intenció de vot directa de fa sis mesos. Presentar-se com a catalanistes és surrealisme pur, del que soscava la credibilitat: perquè com tothom sap les aspiracions principals del catalanisme sempre han estat acabar amb la immersió, donar suport al buidatge de sobirania pel TC i tancar canals de TVC.

CENSURA. Una de les notícies de la setmana (“mode” Espanya democràcia exemplar) ha estat sense dubte la citació del periodista Salvador Cot, davant el Jutjat número 26 de Barcelona, com a conseqüència d’una demanda que l’acusa de “danyar” la imatge de l’entitat dependentista radical Societat Civil Catalana, arran d’una informació (repetim, d’una informació) que feia referència als “vincles amb el franquisme” (arxi-demostrats) del seu expresident, Josep Ramon Bosch, un reconegut admirador del líder falangista Blas Piñar que posava veu a vídeos de propaganda neonazi i participava en homenatges al dictador. Un país on es pot insultar col·lectius sencers amb lligams imaginaris amb el nazisme i no es poden denunciar públicament, ni tant sols mitjançant l’exercici lliure de l’activitat periodística, els vincles amb el feixisme de directius d’associacions protegides per l’Estat espanyol. Certament, a la nova República serà molt fàcil millorar la baixa qualitat democràtica del Regne d’Espanya.

COHERÈNCIA. Un grup d’independentistes, pràcticament tots militants de les forces confluents en En Comú Podem han llançat aquesta setmana, la darrera de precampanya electoral, el típic manifest “Juan Palomo” en suport de la candidatura de Xavier Domènech. L’argumentari per defensar que un vot als Comuns és un vot a favor de la independència de Catalunya difícilment penetrarà en àmbits que no siguin molt “hooligans” dels d’Ada Colau. Més encara, després que el seu cap de llista a Catalunya s’hagi posicionat pel no i que el número dos de l’alcaldessa de Barcelona, Gerardo Pisarello, hagi insinuat (aquí, a partir del minut 23:27) exactament el mateix si es conformés una Espanya que reconegués la seva plurinacionalitat. Doble engany: un referèndum que tots sabem perfectament que no s’acordarà mai i una redistribució de la sobirania que és també igualment impossible. Que la ciutadania premiï el proper 26-J aquest engany és certament preocupant.

CONFIANÇA. El vicepresident Junqueras en va fer esment abans del gran esclat. És el problema subjacent que ha fet finalment inviable el procés, entès com a un camí gradual cap a la plena sobirania. La manca de confiança mútua en l’objectiu compartit, més enllà de diferències estratègiques. És el drama permanent que ja va tombar el 9-N portat fins a les darreres conseqüències. El que va dilatar la solució de sortida fins al 27-S i va dificultar que fos realment resolutiu. La incapacitat d’acordar un camí compartit, un mínim comú denominador, tot i les diferències. I, en sentit invers, la necessitat permanent de sortir al carrer, a les xarxes socials i justificar la pròpia posició davant dels propis. Finalment, hem comprovat que el terreny necessari per desplegar aquesta confiança és massa petit. I ara tenim dues opcions: aturar-nos o accelerar. I la bona gent del país necessita la segona.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.