Dissabte, 25 de setembre de 2021 - Edició 1157
La República

Sortim al camp quan abans

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-  Discret i decisiu. Aquests són els trets fonamentals de l’entesa confegida entre els dos principals partits (de moment) de la política catalana i les grans entitats del sobiranisme organitzat. El preacord del 30 de març acabarà passant amb lletres majúscules a la història del país i aferma les bases per posar en marxa d’una vegada la intensa campanya del sí que hem de desplegar en els propers sis mesos. Tenim poc menys de mig any per arribar al cap i al cor de tots els catalans. Per convèncer-los que només, només, només hi ha un futur digne possible. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Redacció
Redacció 04/04/2015

Altafaj, Amadeu(representant de Catalunya davant la Unió Europea).
Sembrar i sembrar.
Mentre el president Mas aprofitava una visita del primer ministre eslovac a algunes empreses del seu país establertes a Catalunya per conrear la llavor de les relacions internacionals a peu de pista (encara, avui, sense banda de música ni revista de tropes), la coalició fàctica radical-dependentista Partido Popular-Ciudadanos (PPC’S) llançava una veritable ofensiva parlamentària, a l’Eurocambra i a la CIutadella, contra el delegat de la Generalitat a Brussel·les, exigint-ne el seu cessament immediat. La sobtada intensitat i la trenada combinació de forces demostra que l’espanyolisme (el vell i el nou, que són, en el fons, la mateixa cosa) identifica Altafaj com un veritable risc pel seu prestigi a la capìtal europea. Així que tranquil·litat, exactament com fins ara: mai entrar al drap de les provocacions i anar fent feina de la bona, de formigueta.
 
Bauzà, Josep Ramon(president de les Illes Balears).
Punt i final.
Per tancar de manera gloriosa el seu mandat i a l’espera que tornin a parlar les urnes, d’aquí menys de dos mesos, el president balear ha procedit aquesta setmana a decretar el blocatge de les emissions del Super 3/Canal 33 i el 3/24 a les Illes. Es tracta, naturalment, de sacsar novament, en el moment electoral oportú, l’espantall catalanista. Després de destrossar el sistema públic de comunicació en la llengua pròpia, el Partido Popular clama contra la suposada voluntat dels catalans d’aixecar fronteres, mentre, simultàniament, procedeix a impedir les emissions de televisió entre territoris veïns que comparteixen (a banda d’altres moltes coses) llengua i cultura. Des del Principat, hem esperat debades que els nostres acèrrims defensors del bilingüisme i l’elecció de llengua parléssin per criticar semblant atemptat a l’ús del català, una de les parles que ells tant i tant s’estimen.
 
Bosch, Alfred(candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona).
Furgar les ferides.
El candidat republicà a governar la ciutat de Barcelona continua la seva intensa campanya. Cal compensar la força dels dos grans protagonistes: l’alcalde Trias i l’aspirant Colau, la candidata d’intens sentit social i desconeguts mitjans per dur a la pràctica les seves polítiques des d’un país devastat per la dependència. A principis de setmana, Bosch cometia l’error de reobrir el debat que, durant tres mesos soterrat i altres tres a l’aire lliure, ha estat a punt d’endur-se el procés en orris. Crec que la llista única aportaria menys vots, però l’acceptaré si els protagonistes l’anuncien un dia, per sorpresa, sense llançar-se ni una pedra més entre ells en públic. Exactament com han fet amb el full de ruta. Treballem sobre el que ens posa d’acord i no per fomentar la divisió interna que tan mal ens ha fet fins ara.
 
Bustos, Manuel (exalcalde de Sabadell).
Pràctiques digitals.
Crec que els ciutadans, en particular aquells que treballen a l’administració pública, poden estar satisfets de la sentència sobre la peça separada del cas Mercuri que afectava a l’assignació per vida digital (a dit, vaja), amb ficció de concurs públic, de la plaça d’arquitecta municipal de Montcada i Reixac. No ens enganyem, els Bustos, Daniel Fernández i Elena Pérez paguen els plats trencats d’una pràctica massa generalitzada durant dècades. El seu és l’exemple d’un delicte que tota una generació havia convertit en normal: el de, acostumats a un domini electoral de llistes tancades i fidelitat absoluta del votant de l’àrea metropolitana (ep, com els convergents en altres àmbits) privatitzar les institucions, convertir-les en una autèntica àrea reservada de caça per al gaudi gairebé exclusiu d’amics i familiars. Confiem que sentències com aquesta ajudaran a un veritable canvi de mentalitat sobre el servei públic.
 
Gasol, Pau(jugador de bàsquet).
País normal.
Qui, probablement, és el millor esportista català de tots els temps ha dit a la portada d’ABC una realitat com un temple: als Estats Units, patriotes de mà al pit com són, mai es xiularia massivament el propi himne. Lluny de desafortunada, tot al contrari, em sembla una afirmació demolidora contra els qui l’exhibeixen. Algun dia els espanyols es preguntaran perquè això, desconegut pràcticament arreu del món, només els passa a ells? Per tolerants? De fet, l’afirmació de Gasol la sentim repetida una vegada i una altra en tot el que fa referència al procés, amb menció especial per a l’autodeterminació. Que no està prevista a cap constitució del món: naturalment, perquè cap país (més enllà dels casos d’Escòcia i el Quebec) viu processos d’emancipació nacional d’una part dels seus ciutadans de la intensitat i el recolzament social el que es porta a terme a Catalunya!
 
Hollande, François(president de la República Francesa).
República i dignitat.
Setmana dolenta per als socialistes francesos. Només als departaments del sud han pogut aguantar l’estrebada d’un Sarkozy en procés de resurrecció. Els nordcatalans han triat un govern cantonal d’esquerres. I posats a valorar, cal dir que el paper d’Hollande i del primer ministre Valls durant la crisi de la catàstrofe de Germanwings ha estat realment remarcable, tant pel que fa al desplegament de mitjans posats en la recerca de les restes de la tragèdia, com en l’atenció als familiars de les víctimes. La premsa ha destacat la col·locació d’un monòlit en el seu record que ha esdevingut un element de memòria molt valorat. Per a molts dels catalans, però, ha representat un escarni el fet que la nostra identitat no hagi estat respectada ni tan sols després de morts. Vaja, per si algú encara en dubtava, que sense un estat que ens faci valdre no ens en sortirem.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis