Junqueras, Oriol(president d’Esquerra Republicana).
Treballar en les fronteres.
El líder d’Esquerra, objecte de fa mesos d’un fort desgast als mitjans, encalçat per un sector ampli de l’independentisme que li exigeix el suport a una llista unitària, semblava fins fa no gaire molt tocat. Ara, però, acabat de renovar per un 92% de la militància republicana, se’l torna a veure més relaxat, coincidint amb el seu èxit electoral a Sant Vicenç dels Horts. Dels pocs que sembla estar per la feina de fer campanya sobre la independència. Aquesta setmana a la trobada de Sitges organitzada pel Cercle d’Economia ha fet una intervenció molt lloada. És escoltar-lo i pensar per un moment, per fer una comparativa cruel, en les capacitats de discurs i comunicació de Mariano Rajoy. La xerrada de Junqueras és sobretot interessant perquè és un bon exemple del que necessitem: seduir en les fronteres de l’espai electoral sobiranista.
Martínez, Francisco (Secretari d’Estat de Seguridad del govern espanyol).
Ridícul a canvi de descompressió.
L’argumentari de les autoritats espanyoles és tan surrealista que resulta evident que, a la vista que l’orientació de l’opinió pública catalana els importa un rave, han fomentat la xiulada a l’himne espanyol i al Borbó. Quan, després de la surrealista reunió exprés (posterior al comunicat més ràpid de la història, i en dissabte!) decideixen sancionar els impulsors de la protesta, en realitat haurien d’auto-aplicar-se una dura sanció. Tot el que van fer durant els dies anteriors va ser estimular una xiulada descomunal; l’objectiu ha semblat clar: cohesionar de cara endins el Partit Popular i evitar durant dies i dies (abans i després del partit) que es parli de la castanya monumental que les eleccions del cap de setmana anterior van suposar per al partit del govern, amb els pactes que els desallotjaran de centenars de llocs de poder.
Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Temps d’enlairar projecte.
Duran continua aplicant aquests dies (el temps se li escola entre els dits de manera inexorable) el seu full de ruta: fer tot el mal possible al procés cap a la independència. En la sessió parlamentària de control, aquesta setmana, el president Mas ha protagonitzat una giragonsa susceptible de ser interpretada com un suport implícit a la pregunta aprovada pel comitè de govern d’Unió. Continuar xipollejant en la indefinició, en el doble sentit, és justament el que ha portat Mas de més de seixanta diputats a menys de quaranta. Contra l’estratègia de Duran per desgastar-lo només hi ha una sortida: deixar de banda els dos components de la federació i anunciar com abans la seva candidatura transversal al marge dels partits. Cada dia que retardi el llançament serà una jornada més de desgast innecessari a la seva credibilitat.
Rivera, Albert(president de Ciudadanos).
Messianisme desbocat.
De Pedro Sánchez a Mariano Rajoy, el líder neolerrouxista ha escenificat aquesta setmana la seva vocació de crossa incòmoda del bipartidisme. Amb un resultat apreciable, però situat clarament per sota del que les enquestes del seu estimat “establishment” li albiraven, només pot condicionar quatre governs autonòmics del Partido Popular. Entretant, les queixes per la seva forma personalista d’exercir el poder a nivell intern acreixen. La proximitat del 27-S a les generals també l’incomoda profundament: l’embat més seriós de Catalunya contra l’Estat requeriria de la seva presència, però la possibilitat que el president espanyol convoqui per a només dos mesos més tard donaria una imatge no gaire propera a la de la regeneració democràtica. Inés Arrimadas, doncs, sembla predestinada a encapçalar la llista estrella del dependentisme a les eleccions més transcendentals de la nostra història.
Soler, Josep(economista).
Seguretats impostades.
Un dels economistes de capçalera dels de sempre, a rebuf de la pregunta d’Unió, insisteix als mitjans: jo ja estaria a favor de la independència, i tant, però hi ha massa interrogants sobre la permanència de Catalunya a la UE. Sobre el tema (suposant que interessi formar part d’aquesta unió cada dia més desgraciada), el dependentisme ha bastit un veritable castell de naips. El club d’estats amenaça (i ni tan sols formalment) amb deixar-nos fora, perquè és justament el que sap que ha de fer per a desincentivar una part dels catalans. És igual que no existeixi cap precepte ni cap interpretació tangible dels tractats (perquè el cas no s’ha donat) que avali aquesta afirmació. Més enllà de l’amenaça, qualsevol que analitzi el cas amb honestedat intel·lectual sap que, depassat un punt irreversible, hi haurà un acomodament pragmàtic a la realitat. Com sempre.
Vila d’abadal, Josep Maria (president de l’Assemblea de Municipis per la Independència).
Al servei del procés.
Amb la constitució ahir dels nous ajuntaments, el procés independentista ha fet una nova passa endavant: els 700 municipis adherits a hores d’ara a l’AMI creixeran considerablement. Fins i tot, amb alguns del “top ten” de ciutats del país. Molts dels regidors hauran promès i/o jurat els seus càrrecs amb la fórmula impulsada per l’entitat, mitjançant la qual s’hauran posat al servei del procés cap a la independència si el resultat del plebiscit del 27-S així ho avala. La decisió de la Junta Electoral Central en relació a aquesta modalitat d’acatament forçada de la constitució espanyola en la presa de possessió dels edils no respon en cap cas a les seves competències. És, de fet, una nova oportunitat de demostrar que el temps de sotmetiment als preceptes del règim constitucional heretat del franquisme, per a nosaltres sí, ja forma part de la història.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
