CATALANOFÒBIA. Com la setmana anterior, aquesta ha vingut carregada de noves mostres de supremacisme espanyol contra els catalanoparlants. Les xarxes de la caverna bramant contra Miguel Ángel Román un periodista de la cadena esportiva BeIN Sports per gosar parlar el català “en obert” quan pensava que no ho estava. Ja sé, pensareu que de cafres n’hi ha a totes bandes. Però per comprovar fins a quin punt està estesa la cultura del menyspreu de les autoritats i els representants polítics espanyols contra la nostra llengua només cal resseguir les intervencions dels seus diputats davant del comitè de Llibertats Civils, Justícia i Afers Interiors del Parlament Europeu, tot traient importància a la denúncia, per part de la Plataforma per la Llengua, de 37 casos de vulneració de drets fonamentals a diferents indrets dels Països Catalans (especialment, al País Valencià) per l’únic motiu d’atrevir-se a emprar amb normalitat la llengua catalana. Increïble.
CREDITORS. Després dels successius fiascos electorals del 27-S (amb l’espaterrant resultat de 0 escons, 102.870 vots i un 2,51%) i el 20-D (0 escons, 64.726 vots i un 1,73% del total) Unió han entrat definitivament en caiguda lliure. Trenta anys de lideratge de Josep Antoni Duran i Lleida acaben com el rosari de l’aurora. El pitjor de tot, de quina manera ha llançat a les escombraries gairebé un segle d’història d’un partit tan important. Conscient de les majories creixents dins el sobiranisme podia haver deixat pas a d’altres que poguessin entomar l’aproximació d’Unió a l’independentisme. Però no, ell tenia una missió, la d’erosionar fins al darrer minut la majoria del Sí. I ho va aconseguir: la victòria expressament independentista va quedar a 2,26 punts de l’anhelat 50%. Missió acomplerta i a fer voltar les portes giratòries: festes amb ZP i vacances pagades a molts altres Palace.
DEMONITZAR. Un dels quinze fundadors de Ciudadanos ha entrat a la Real Academia Española de la llengua, fundada en temps de l’altre Felip de Borbó, el cinquè de Castella. En substitució de Martí de Riquer. Coses. Sobta la capacitat de Félix de Azúa per a insultar col·lectius sencers. De fet, milions de catalans. Diu que eduquem els nostres fills en l’odi a Espanya. Un veritable improperi contra tot el col·lectiu de mestres i professors i centenars de milers de mares i pares que estem encantats amb la immersió lingüística (on n’hi ha), el sistema que fa uns mesos, el 27-S, van tornar a triar gairebé tres de cada quatre votants catalans. Es tracta de demonitzar l’enemic per justificar la repressió? No voler dependre del “Congreso de los diputados” (amb perdó) significa odiar els espanyols? Ell odia als portuguesos i els francesos per no voler que decideixin per ell?
DESCONNEXIÓ. L’Ana Pastor (la periodista) va visitar la ràdio pública del país i va reconèixer que, abans del 9-N, ja va notar que una part molt important de Catalunya ja ha desconnectat. La que es revela sòlidament enquesta rere enquesta del CEO, tan propera a la meitat del país. El repte institucional, l’engendrament de la República Catalana, després d’un trencament unilateral (l’únic possible) no serà gens-gens fàcil. Tampoc ho serà la desconnexió mental, tot i que la tinguem encara més a l’abast. Diumenge, la retransmissió de la Marató de Barcelona era un bon contra-exemple. Senyal produïda per la televisió del país i rètols que identificaven els corredors catalans amb una bandereta espanyola. Narradors que parlaven, una i altra vegada, de la carrera femenina més ràpida de la història a Barcelona i… en territori espanyol. Ai, els marcs de referència! Exemples de no desconnexió.
DESGLAÇ. Dimarts el president Puigdemont rebia al Palau de la Generalitat al líder socialista espanyol Pedro Sánchez. La cita va estar envoltada d’un aire de visita oficial d’Estat que ja ens va bé. Normalitat institucional. Dos països que volen mantenir bones relacions. Els de la tercera via, però, com de costum, tornaven a obrir tota mena d’expectatives tot i l’evident buit que les sustenta. Una de les incògnites més atractives de l’immediat futur rau a saber quan durarà aquesta pantomima del referèndum que tothom sap impossible, però a on tots fan veure que hem retornat. És discutible si cal arribar al 50% dels votants o si (com em sembla a mi) n’hi ha prou amb un 48 a 39% dels qui han acceptat el plebiscit. El que fa vergonya intel·lectual discutir és si hi haurà alguna vegada o no un referèndum legal i acordat mentre acceptem la legalitat espanyola.
INGRESSAR. Amb la histèria del PP i de la caverna mediàtica madrilenya desencadenada, la Diputació de Barcelona ha estat potser la primera institució important que ha fet el pas. La Hisenda de la Generalitat està fent les passes necessàries per exhaurir les seves competències legals de recaptació. A més, però, tal i com els sindicats menys proclius a la llibertat de Catalunya han admès, la liquidació dels impostos a l’administració tributària catalana és perfectament legal, sempre que aquella els traspassi en temps i forma a l’espanyola. Així que aquesta hauria de ser una prioritat dels propers mesos: que la major part possible d’institucions i empreses ho facin i que la informació de què disposi la nova Hisenda del país sigui el més àmplia possible. I que, per tant, arribat el moment precís és pugui fer el clic unilateral amb la màxima eficiència possible.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
