Ferre, Gonzalo (president d’Adif).
Serveis Colonials, S.L.
Són una mina: dijous, Societat Civil Catalana feia, una vegada més (i són ja incomptables), un veritable ridícul atribuint al procés sobiranista l’enèssima jornada de desgavell al servei de Rodalies de RENFE. Com si les competències de control del gestor d’infraestructures, Adif, no fossin del Ministerio de Fomento. El sistema ferroviari espanyol a Catalunya, una de les vergonyes del continent en el país de l’AVE, ha arribat puntual, a dos dies d’acabar la campanya electoral per a les eleccions municipals de diumenge. Difícil ensenyar d’una manera més pràctica i pedagògica la necessitat de disposar d’un estat propi que vetlli pels interessos de la majoria dels catalans: sense independència no hi haurà unes infraestructures de transport dignes en aquest país. Això devien pensar uns quants mentre esperaven debades el tren a les andanes de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Gesa, Esteban(candidat del Partido Popular a Sabadell).
Violència física.
Després del festival racista “in crescendo” al qual ens té cada vegada més acostumats, en competència amb la (per fortuna) declinant Plataforma per Catalunya, darrerament el dependentisme ha optat per donar una passa més enllà cap a la violència física. Després de la baralla de Manresa derivada, segons sembla, de l’insult xenòfob a un menor per part d’un dels candidats de la llista de Ciudadanos, ha destacat també poderosament l’actitud d’energumen del candidat popular a la co-capital del Vallès Occidental, després que aprofités la protesta de membres de la PAH i afectats pel cas de l’estafa del Forum Filatélico, durant el míting de Mariano Rajoy a Barcelona, per agredir físicament a alguns dels protagonistes. La veritat, tant centrisme i moderació entendreixen. Per sort, la campanya s’ha acabat, perquè del contrari encara serien capaços de passar a majors.
Mejías, Carina(candidata de Ciudadanos a Barcelona).
Culminar l’obra.
La formació taronja, producte 2.0 de la platocràcia, només té una estratègia: lluir el lideratge d’Albert Rivera i amagar tots els rostres possibles dels seus candidats, molts d’ells procedents de l’extrema dreta. Tot i l’esforç, la campanya ha anat salpebrada d’escenes tragico-còmiques referents a candidats que no sabien que ho eren, que dimiteixen en llegir-se el programa o que simplement no saben ni què diu. De les poques que s’atreveix a lluir-lo és la Carina Mejías, de dilatada trajectòria com a ex-portaveu frustrada del Partido Popular al Parlament català. Aquesta setmana, agafant al fil una pregunta capciosa de Carles Capdevila s’ha decantat per enderrocar el Born. La imatge és d’una potència esborronadora: després de tres-cents anys d’intentar-ho, aquesta filla de militar (com el pare dels germans Fernández Díaz) proposa acabar l’obra de Pròsper de Verboom i els ducs de Pòpuli i Berwick.
Pedraz, Santiago (jutge de l’Audiència Nacional espanyola).
Arbitres comprats.
Pensar que el magistrat del tribunal espanyol d’excepció encarregat de la persecució del terrorisme actuarà contra les forces de seguretat de l’estat veí és d’una ingenuïtat supina. Mai. Encara que els Mossos d’Esquadra presentessin les proves de càrrec més irrefutables, més evidents de la història judicial mundial. Ni que se li aparegués el mateix Perry Mason. La pràctica del desprestigi incessant de la policia catalana i la calúmnia permanent contra els responsables del seu comandament no és una estratègia conjuntural de caràcter partidari, és una veritable operació d’estat amb un objectiu principal: justificar la retirada de les competències de la Generalitat de Catalunya en la seguretat interior del nostre país, un element imprescindible per tal d’evitar una Declaració d’Independència del nostre Parlament en els propers mesos.
Sánchez, Jordi(president de l’ANC).
Portar la guerra a la frontera.
Dissabte, aquest veterà activista independentista, en el marc de la primera reunió del nou Secretariat Nacional de l’ANC celebrada a Cardona, fou escollit nou president, en substitució de la Carme Forcadell. No cal dir (com, des d’aquesta mateixa columna, la setmana passada) els actius que podien aportar altres candidats. L’home triat finalment pel Secretariat, però, indubtablement, també en té: una llarga trajectòria d’activisme i alhora de tracte amb les institucions, un coneixement exhaustiu de la realitat sociològica del nostre país (a partir sobretot dels seus anys a la presidència de la Fundació Jaume Bofill) i un enquadrament ideològic proper al món que ens cal encara atansar a la independència. Tot plegat, un còctel d’ingredients que (pacificada la pugna interna) ha de posar quan abans el motor de l’ANC a tot gas per eixamplar la majoria sobiranista que necessitem.
Verdaguer, Marc (alcalde Calldetenes).
Banderes de part.
El jutjat contenciós administratiu número 10 de Barcelona ha condemnat el batlle osonenc a pagar 1.500 euros de la seva butxaca per no aplicar la sentència que l’obligava a penjar la bandera espanyola a la casa del consell del seu municipi. El contrast amb l’ofensiva simultània de persecució de l’exhibició de l’estelada a l’espai públic no pot ser més bèstia. A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, les quatre forces més votades a Calldetenes foren, per aquest ordre, CiU, ERC, la CUP i SI, sumant entre totes un 87,04% dels sufragis. Ara, la Junta Electoral Central ha recordat que “l'estelada simbolitza l'aspiració d'una part de la societat”. A Calldetenes, en concret, l’opció de gairebé nou de cada deu vilatans. Però, vés per on, resulta que l’estanquera, el símbol que representa poc més del 10% dels habitants del poble no és de part. Pura matemàtica recreativa.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
