PACTAR. La gestió de la reobertura del CIE de la Zona Franca de Barcelona ha continuat creant una forta expectació. El govern espanyol hi ha fet entrar aquesta setmana el primer intern, alhora que impedia reiteradament fer-ho als funcionaris enviats per l’Ajuntament. El regidor encarregat, Jaume Asens, ha insistit que el consistori barceloní imposarà, sigui com sigui, el compliment de la normativa municipal, després que les autoritats estatals donessin amb la porta als morros els inspector enviats per la corporació local: l’Ajuntament insisteix que no es rendirà i el Govern de la Generalitat li ha donat ple suport. El cas del manteniment del CIE és una eina excel·lent, un mirall insuperablement eloqüent a l’hora de constatar qui mana de veritat a la colònia. Demanar que els QWERTY, però, en treguin alguna conclusió al respecte sobre la necessitat de la unilateralitat seria massa.
PRESIDENT. De la famosa entrevista de Germà Bel a Vilaweb d’aquesta setmana m’ha cridat l’atenció, més enllà del seu posicionament fortament contrari al RUI (amb arguments interessants, que convé repassar, encara que sigui des de la discrepància), sobretot, la seva precisa descripció del capteniment polític del president Carles Puigdemont. La peripècia del seu accés rocambolesc al Palau de la Generalitat el dota d’una qualitat especial: “és una persona [diu Germà Bel] que no té cap necessitat mental ni política d’ocupar el càrrec que ocupa. I això dóna una llibertat d’acció fantàstica. No tenir temor de perdre un càrrec et permet de fer política de debò”. Més enllà de les polèmiques entorn al millor instrument per assolir l’objectiu, està clar que la gent que va al capdavant mereix confiança i que els independentistes, atès que del dependentisme només rebran que bufetades, insults i mentida, faríem bé d’oferir-los-hi.
REFUNDACIÓ. Naturalment, com en el cas dels pressupostos, la resta de partits han tirat de manual per desqualificar la creació del (de moment) Partit Demòcrata Català. Simple canvi de xapa i pintura ha estat l’expressió més repetida. Amb l’angúnia que em provoca que Germà Gordó hi continuï encara, de manera increïble, remenant la cua, a mi em sembla que el canvi ha anat molt més enllà del que era previsible, amb contínues rebregades de l’assemblea sobirana a les propostes del comitè organitzador, començant pel mateix nom del nou partit. I a les ponències ideològica i d’organització, un partit republicà i independentista, assembleari, amb coordinador general (com Iniciativa, què bo!), establiment de fortes incompatibilitats i limitació de la durada dels càrrecs: Déu n’hi do! Certament, ara cal reforçar la imatge de canvi amb una direcció on els noms nous sobresurtin particularment. Tot l’independentisme serà més fort.
REPRESÀLIES. Amarats de suor en el combat en defensa de la unitat d’Espanya, els mitjans no deixen de degradar-se cada setmana una xic més: és el que ha fet que siguin observats a nivell internacional com els menys fiables del món civilitzat. Patricia López, una de les periodistes que va destapar públicament, amb Carlos Enrique Bayo, des de Publico.es, el GAL mediàtic de Fernández Díaz, ha denunciat aquesta setmana que, arran del cas, ha estat vetada a l’espai “Espejo Público”, l’intent d’informatiu matinal que dirigeix Susanna Griso a Antena3, la cadena del Grup Planeta, protagonista en diferents moments de les converses entre el ministre i el seu oficial a les colònies, Daniel de Alfonso. Poca broma: els interessos econòmics i polítics de la llotja del Bernabeu estan disposats a jugar molt fort a l’hora de contaminar-ho tot. I no volen testimonis. Encara que calgui aplicar-hi la censura més barroera.
TRIBUNALS. Els nostres euro-parlamentaris fan de fa anys (començant pels temps del gloriós trident Romeva-Junqueras-Tremosa) una gran tasca en la internacionalització del plet català. Ara toca donar-hi encara més empenta. Aquest dimarts, a la sortida del Consell Executiu, la consellera-portaveu Neus Munté anunciava, davant les “noves” revelacions, publicades a “El Periódico”, referents a l’Operació Catalunya, que el Govern acumula informació per acudir a la justícia espanyola. Sincerament, crec que ens hem de començar a proposar molt seriosament deixar d’una vegada per sempre qualsevol instància judicial espanyola i començar a anar pel món denunciant el nostre cas als tribunals internacionals: potser no ens faran cas, però ens en podrem fer sentir. Acudir a àrbitres comprats, a aquestes alçades, ja no té cap mena de sentit. En ple divorci, no té sentit anar al pare de la teva parella a implorar justícia.
UNILATERALITAT. Els resultats de Podemos a Espanya han posat molt nerviosos els seus líders a Catalunya, immersos en una campanya de la més vella política per fer-se amb el poder, naturalment, com s’ha fet tota la vida, de dalt a baix. L’estroncament de la seva estratègia de pacte amb Espanya (Errejón ja se situa mentalment en el 2020!) ha fet que es regirin amb extraordinària violència contra l’única estratègia viable i veritable de trencament a l’abast: la creació de la República Catalana a partir del mandat inequívoc de l’únic espai de sobirania on hi ha prou majoria per al canvi: el d’aquí. Aquesta setmana, un dels candidats a la direcció de Podemos a Catalunya, Raimundo Viejo ha comparat l’exercici de la sobirania pels catalans (això que amb tan poca gràcia diem unilateralitat) amb l’acció del terrorisme etarra. Molt penós. Ja ho sabeu, el RUI és ETA.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
