Bosch, Josep Ramon(president de Societat Civil Catalana).
Impotència civil.
Aquesta setmana la capacitat econòmica d’aquesta entitat, que no arriba al centenar d’associats però no s’està d’exigir (i obtenir) una forassenyada presència mediàtica acompanyada del suport econòmic i logístic de l’Estat en la seva acció dependentista, s’ha vist reflectida en la contractació (o regal) d’un nou anunci a pàgina sencera als grans diaris barcelonins. La darrera iniciativa, la denúncia davant dels tribunals contra la campanya de la Generalitat que ens esperona a preparar-nos per construir un país millor, un lema que resulta sorprenent que Societat Civil Catalana no comparteixi: no estan favor d’una Catalunya millor? Llançar-se als tribunals denota, novament, la seva desesperació creixent: incapaços d’aconseguir cap mena de mobilització rellevant en defensa de la dependència, han de limitar-se a imitar el “sindicat” d’ultra-dreta “Manos Limpias”, amb el que molts d’ells comparteixen orígens i ideari.
Castellà, Antoni(secretari general d’Universitats del Govern de Catalunya).
Responsabilitat històrica.
Encapçala l’ala independentista d’Unió, que combina el suport de figures com Joan Rigol i Núria de Gispert, amb àmplies capes del partit, especialment al territori, on el suport a les mobilitzacions independentistes, de la V al 9-N, ha estat senzillament massiu. Clar en la crítica a la indeterminació total de la pregunta proposada pel comitè de govern, Castellà haurà de ser l’home fort d’una campanya disputada militant a militant i en la qual caldrà estar amatent a les maniobres pocs clares dels qui controlen l’aparell del partit des de fa tantes dècades. Si se’n surt, Catalunya haurà guanyat un procés més fort i Unió un nou lideratge. I sigui com sigui, Castellà sembla inequívocament cridat a jugar un paper important en la llista per al 27-S que el president anunciarà d’aquí pocs dies.
Duran i Lleida, Josep Antoni(president del comitè de govern d’Unió).
Punt i final.
El de la Franja ha aconseguit aquesta setmana imposar la seva pregunta inacabable. Un rosari de condicions per no baixar (del tot) de l’autobús, que constitueixen un obús en la línia de flotació del preacord sobre el full de ruta. Duran ha estat brillant amb el seu “win-win”: es fa seu el sí i trasllada als contraris la imatge de doblegar-se a pressions externes i d’inestabilitzar greuement el partit. Tot plegat, mentre continua desgastant el lideratge de Mas. El 14 de juny, doncs, els militants d’Unió tindran la paraula: només una victòria del no (entès com a esmena a la totalitat) permetrà salvar un patrimoni polític de 84 anys. En cas contrari, Duran haurà de preparar-se per concórrer en solitari a la cita electoral, com a gran aposta del Pont Aeri: o no, perquè les enquestes aviat revelaran que només farà mal al PP i Ciudadanos i difícilment superarà el 3% dels vots.
Fina, Xavier(filòsof i opinador).
Avalar la regressió.
Dilluns participa al 23/24, un dels espais més recomanables de la televisió pública catalana, per demanar-nos més autocrítica. Enmig de l’ofensiva més descomunal de l’espanyolisme des del 1936, és prioritari que ens auto-examinem si portem el casc ben posat de casa. Surrealista. La capacitat per girar la realitat com un mitjó, de traca. Per comptes d’explicar que ha estat la fallida del sistema autonòmic allò que ha portat els catalans a buscar una sortida a la seva supervivència com a comunitat política, la reflexió ve a ser que és ens ho tenim ben merescut per haver-nos tornat bojos i provocar l’Estat espanyol. El més penós, però, la banalització del dret a la protesta política en una democràcia. Quan Fina se’n fot de la repressió de qui protesta contra el Borbó i l’Estat espanyol, esdevé col·laborador actiu d’una reculada democràtica que ningú (ni tan sols nosaltres) ens mereixem.
García Albiol, Xavier(exalcalde de Badalona).
Netejar Badalona.
Una de les grans alegries de la setmana ha estat, sense dubte, l’acord de les formacions d’esquerra a Badalona per desallotjar i desinfectar l’alcaldia. La campanya i el discurs directament racista de l’exalcalde mereixien una resposta proporcionada en forma de cop de peu al cul, després que el 2011 l’aritmètica i els acords a moltes bandes amb CiU haguessin fet viable el seu govern en solitari. Avui, en canvi, ja podrem dir que la tercera ciutat del país és un lloc més digne. Pacte de perdedors? Potser. Està clar que la llista més votada no pot ser desplaçada per un aiguabarreig incomprensible. En aquest cas, però, sembla que l’alternativa confegida té la mínima coherència ideològica exigible. De fet, algú dubta que, en el cas que el sistema electoral permetés una segona volta, García Albiol també tindria moltes possibilitats de perdre l’alcaldia?
Hernández, Xavi (capità del FC Barcelona).
Sortida lliure.
La seva situació amb un peu fora, sense dubte, l’ha ajudat a expressar-se aquesta setmana sense por als habituals condicionants de l’esportista d’elit. Ha qualificat la xiulada com a “espectacular” i ha recomanat (ple de sentit comú!) que, en comptes de sancionar, l’estat hauria de reflexionar, ni que fos per un moment, sobre quines són les causes que porten (gairebé només a Espanya) milers i milers de ciutadans a xiular els símbols que se suposa que haurien de tenir com a propis. I quan encara eren calentes les paraules de Xavi (contestades a les xarxes socials amb l’habitual allau d’insults perquè l’Estat federal és a la volta de la cantonada) el portaveu del Grup Parlamentari Popular al Congreso de los Diputados, Rafael Hernando, verbalitzava la profunda reflexió del primer partit espanyol sobre la qüestió: xiulem, simplement, perquè estem malalts. Ole.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
