Dijous, 14 de Novembre de 2019 - Edició 476
La República

Sentit contra projecte d’Estat

Les negociacions posteriors al 27-S ens van oferir una pugna a mort poc edificant, amb els elements de tàctica partidista que (gairebé) sempre acompanyen la política; alhora, també, l’enfrontament de llarg abast entre ideals d’organització social molt distants; al final, però, per sort, es va acabar imposant el projecte compartit d’un nou Estat; a Espanya, aquest ideal comú (més enllà de les elits castellanes) no existeix i no sembla que hagi de surar ara tampoc. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 20/02/2016

DIÀLEG. Dilluns.Roda de premsa del president del grup dels Verds al Parlament Europeu, el belga Philippe Lamberts. A can Iniciativa, flanquejat pels nous líders (és un dir) de la formació en vies de ser fagocitada. Es despatxa a gust en desqualificacions contra el govern català. S’aplica sobretot en la crítica al full de ruta arran de la seva unilateralitat. L’exigència reiterada a condicionar qualsevol pas a l’acord previ amb Espanya demostra, bàsicament, un desconeixement radical sobre com és, històricament i per això encara ara, el Regne que ens ocupa. Condicionar a l’anuència espanyola l’exercici de l’autodeterminació o la declaració d’independència, si gaudim d’una majoria democràtica suficient, significa, ras i curt, renunciar-hi. Això ho sap tothom i és millor no fer el ridícul fent veure el contrari.
 
DISSIMULAR. Finalment, la cosa ha esclatat.Ha resultat molt divertit contemplar durant setmanes com s’evitava el tema. De fet, molts és preguntaven com és que a Madrid ja no es parlava de nosaltres. Alguns opinadors, fins i tot, demanaven de manera inversemblant un major protagonisme de l’independentisme a Madrid. Tot plegat, mentre es mantenia en condicions d’”apartheid” als partits sobiranistes catalans (a la pràctica, fins i tot, a En Comú Podem). És molt instructiu veure com els partits espanyols s'esforcen a dissimular que allò que fa realment impossible, de veritat, un acord entre ells és l’acceptació o no de l’autodeterminació de Catalunya. S’hi poden donar tantes voltes com es vulgui, però només un bipartit dels de sempre amb la crossa del partit taronja de l’Íbex35 podrà governar Espanya en els propers anys. I amb la consigna, com a far, de barrar-nos el pas.
 
ESCÒRIA. És cert, hi ha personatges que fonamenten la seva notorietat pública en la baixesa moral i no convé donar-los publicitat. Aquesta setmana un d’ells ha estat notícia per un article amb el qual feia befa de la mort de Muriel Casals amb la intenció evident de suscitar lògiques reaccions irades que el convertissin en tema de conversa. És normal: a hores d’ara el seu èxit professional es concreta a escriure a l’ABC, un diari que compren cada dia menys de 4.000 catalans, en competència amb el “Diari de Terrassa”. El seu desig de notorietat és tan ridícul que necessita contagiar-lo fins i tot a qui coincideix amb ell pel carrer: fa uns pocs dies m’hi vaig creuar a Tres Torres i parlava pel seu Iphone a crits esbombant amb qui pensava dinar aquell dia. Un pobre home cada dia més degenerat, més patètic, més sol.
 
INDEMNITZAR. Hi ha coses, com ara la supremacia del castellà, que estan tan sòlidament arrelades en la mentalitat dels espanyols que són impossibles de moure. Com a Astúries, on la cap de files del PP es vanta d’evitar que es pugui parlar la llengua d’aquell país al seu propi Parlament. Fins i tot quan (només) una quarantena de diputats de l’Espanya castellana accepta que el gallec, l’èuscar i el català siguin cooficials arreu ho fa a través d’un document de 98 pàgines on es recull la proposta de govern en versió monolingüe castellana. Entretant, els poders de l’Estat continuen la seva campanya sense aturador per a desmuntar la immersió lingüística: ara, fent que una Generalitat en fallida “indemnitzi” amb 3.000 euros els pares d’un alumne que volien més hores d’ensenyament en espanyol. És la crua diferència entre l’Espanya real i el miratge d’un canvi que mai serà.
 
LLIGAT. En una nova mostra de la manca de partidisme dels mitjans públics espanyols (a qui mai ningú no critica, tot i que els catalans paguem en un 24%, com a part que són de la despesa pública de l’Estat) Televisió Espanyola s’ha negat a emetre el reportatge sobre l’ex-rei Joan Carles I que sí ha emès aquesta setmana France 3. El moment estel·lar: quan el mateix monarca reconeix que el dia abans de morir Franco el va agafar de la mà i li va demanar que vetllés per la unitat d’Espanya: la democràcia, mira, si no hi havia un altre remei… i encara que fos amb el retorn dels hereus dels rojos; però, que els catalans marxem, això ni parlar-ne. I així, com el 1936, com el 1975 i com el 2016, sempre, Catalunya a l’arrel d’una Espanya incompatible amb la pluralitat.
 
MOLÈSTIA. Canviar-los és impossible i tots ho sabem. Aquests dies els usuaris de Spotify a casa nostra han anat revolucionats arran d’una intervenció desafortunada i eloqüent des del compte oficial de twitter de l’empresa. Ja ho havíem notat, però ara encara tenim més clar que som una molèstia. Una usuària es queixava des de Saragossa de l’aparició, arran d’un error de geolocalització, d’una falca en català. Doncs bé, Spotify Espanya s’interessava ràpidament i li demanava disculpes per la “molèstia”. Aquesta és l’Espanya que hem de canviar, la d’Spotify i la dels seus usuaris. La que ens considera una anomalia, però tot i així ha d’acceptar la plurinacionalitat d’Espanya, que Castella s’ha negat ha pair en els darrers set segles. És realment cansat tornar cada dia a sentir com sona el maleït despertador a les 5.59. I torna-hi. I torna-hi. Prou. S’ha acabat.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

 
 
 
 

Relacionats